Els meus ulls es fixen en les piruletes, vermelles i blaves, col·locades en una tauleta al costat de la porta. Una altra vegada m’amago del que és evident. El meu cos no reacciona davant aquesta situació. Torno a estar entre l’espasa i la paret, sabent que l’espasa és sempre la que estreny més. La veu greu del Doctor M. Newman em trasllada al present.

- Quim, pots seure. La cadira no s’ha menjat mai ningú, encara. - diu en Mark amb to irònic.
- No et burlis de mi, avui ja n’he tingut prou de gracietes. - dic mig rient.

Sec a la cadira, corbant l’esquena amb un posat mig ensopit. Tot i que els meus ulls el defugen, i jo em vull contenir, la meva consciència em tortura amb la mateixa frase que em va dir l’última vegada “Tant consumir tabac, al final serà ell qui et consumirà, tingues-ho clar Quim”.

- Potser no t’he agafat en un bon moment, però considero que dir-t’ho així és la millor manera. - s’atura per agafar aire, al mateix temps que ho faig jo - Vull que sàpigues que això tampoc no és fàcil per a mi, potser és el que més em dol de ser metge, i porto unes quantes nits que em corroeix per dins, gairebé em treu la son. Crec que la raó és el no haver-t’ho explicat abans. Ho vaig revisar una i altra vegada, no m’ho volia creure, però ara t’ho diré sense embuts - la seva nou d’Adam puja i baixa, i sento com esbufega - Tens càncer de pulmó.

El silenci regna a l’habitació, i ningú gosa trencar-lo, sols el sorollet del fluorescent espatllat, que sembla voler atraure la meva atenció.

- Mira, tens un tumor maligne a les cèl·lules del teixit pulmonar i s’escampa a través dels vasos sanguinis. Tenint en compte que el 95% de casos es donen en persones fumadores, crec que el teu no està fora del normal. Segur que no te n’has adonat perquè al principi no presenta símptomes, però se’t va diagnosticar fa un mes i per com evoluciona no arribaràs a Pasqua, si no prens cap mesura. El tractament que et puc aconsellar és la cirurgia i després fer quimio. Però l’única manera de curar-te és posant-hi alguna cosa part teva. Jo duré la teva teràpia. Què me’n dius Quim?

Mai heu tingut l’impuls de deixar-ho tot? De fugir, fugir molt lluny, on tot no té més importància que un bri d’aire. Un lloc on tingui l’oportunitat de refer-ho tot, de començar de nou, un indret que em traslladi al meu jo d’abans, on el passat deixi lloc a un nou futur, encara que per a mi no n’hi ha, però els humans som aquell tipus d’ésser que encara que tot estigui perdut no ens rendim, simplement sabem quan és suficient. Aquest sentiment el guardo en una caixa dins la meva ànima. L’únic que puc fer és fer el que sempre he fet: fugir.

Ens torna a envoltar un ambient carregat. Aquesta vegada el trenco jo fent girar el pom de la porta, fred, i sense mirar enrere surto de la consulta.

Obro la porta del cotxe, col·loco les claus i deixo que els meus crits es barregin amb el roncar del motor. Aquesta vegada no dubto, tinc clar on he d’anar; als meus orígens. Enfilo carretera avall amb la cançó “No me importa” de l’Alaska i Dinarama, cantant a ple pulmó i recordant quan s’anava a la discoteca només per ballar. Arribo a l’aparcament, ni rastre de la senyora Puig, millor. Pujo fins al cinquè primera saltant els esglaons de dos en dos. Em sento eufòric i una part de mi encara té el cap a la consulta, repetint l’escena una vegada i una altra, com una cinta de vídeo rebobinant-se i reproduint-se interminablement.

Entro a casa. Vaig fins a l’habitació. Trec la maleta de sota el llit, feia tant de temps que no la utilitzava que s’hi ha colgat un vel de pols. Agafo les cinc primeres camises de l’armari, cinc pantalons i el pijama mig rebregat que no he plegat avui al matí. Agafo els estalvis guardats des de jove per a possibles somnis, i no, no els he realitzat. I l’únic llibre que rellegiria una i mil vegades més.

Surto al carrer, el cel ja s’ha mudat amb colors ataronjats i rosats. Miro per última vegada el que ha sigut el meu niu durant vint-i-cinc anys. I me’n vaig cap a l’estació. A pas lleuger, sense intromissions, segueixo el meu camí. Però aquesta vegada no puc sentir-me indiferent. No faig un pas sense percebre el que m’envolta. Veig un home, desmanegat, demanant diners entre un riu de gent que com jo solia fer, fuig d’enfrontar-se amb el present. Ara és quan m’adono que vivim en una societat contradictòria, tothom dóna importància al que ens engloba, però no al que un mateix pot fer ara i aquí.

Espero assegut a l’andana contant les rajoles, fins que els llums del tren em ceguen. Agafo la maleta i hi pujo. No hi ha gaire gent, però tot i així no vull seure, tinc ganes de contemplar els llums de Nadal que guarneixen la ciutat. Mentre el tren s’allunya trepidantment, en els meus ulls vidriosos es reflecteix la ciutat que em va acollir i ara em deixa partir. Sense adonar-me’n he començat a plorar.

Albiro el cartell del poble: “Arnès”. Els primers centelleigs de llum il·luminen els camps ruixats per la rosada de la matinada, encara recordo la primavera dels meus divuit anys, quan les roselles em van veure marxar. Porto anys sense deixar petjada en aquesta terra i la meva consciència em diu que serà l’última.