Que si per existir, he de consumir, doncs ja ho crec que ho faré, consumiré tots i cadascun dels últims cigarrets que em queden amagats entre el capçal de llit i el coixí, fins que la flama del meu encenedor es quedi sense butà, i hagi de fregar el cigarret contra una pedra, o una cosa per l’estil, per poder fer una sola calada. I si em crema la gola, millor, així almenys sé que continuo viu, i no estic tan mort com em diuen que semblo per dintre.

Em prenc un caramel de llimona i mel, d’aquells que embafen i semblen que s’hagin de quedar entre les dents i la laringe, eternament, fins que no et fumes el següent peta. I així ho faig, un rere l’altre, em relaxa, així no penso que d’aquí a tres hores he de tornar a ser a la consulta d’aquell doctor de bata blanca, que em tornarà a recordar que, si vull posar fi a la meva pròpia vida, encengui altre cop aquell cigarret que duc a la butxaca dreta de la camisa, me’l col·loqui a la boca i en faci una altra calada, però aquest cop la darrera.

L’alarma del mòbil em desvetlla d’un somni dolç. Contemplo endormiscat la finestra entelada. La ciutat en repòs s’activa, i cada persona segueix amb la seva rutina, una rutina monòtona, que amb els anys deixa marca, però jo no sóc qui per parlar: ells tenen la seva addicció, la feina, i jo la meva, el tabac. Recordo que avui em toca visita a l’oncòleg. Detesto sortir de l’escalfor que emanen els llençols per caure en la fredor del carrer. Abrigat de cap a peus, quasi irreconeixible, camino a pas lleuger cap a un Opel kaddet del 88, quan veig la Rosa Puig sortir del quiosc de la cantonada. Giro bruscament el cap, millor no tenir-hi contacte visual i fer veure que no l’he vista, però no, és massa tard. La dona, tot i tenir cames curtes, fa gambades de dos metres. En aquest moment em sento com un peix, un minúscul peix que ha de decidir si ser lliure o acabar en les furtives dents del depredador, perdó, depredadora, una depredadora de seixanta-dos anys, viuda, sense fills, que s’alimenta de les calamitats dels altres.

-Ja tornes a amagar-te per fumar, Quim? -em diu ella, amb cara de fàstic, no gaire diferent de la cara que té quan se suposa que està contenta.

-No senyora Puig, s’equivoca. Si m’hagués d’amagar per fumar, no seria precisament de vostè de qui m’amagaria. -li contesto amb el to més calmat amb què puc dirigir-me a ella.

- Ah sí, és veritat que ja no et queden peles per gastar-te-les en aquesta merda. -comenta la senyora Puig amb una mirada maliciosa. Si els seus ulls fossin raigs làser a hores d’ara tindria la butxaca dreta de la camisa perforada.

- Perdoni, però ara mateix no tinc temps per parlar sobre els meus assumptes econòmics. Passi un bon dia. - li etzibo sense miraments. Sembla que ha funcionat. Em dedica un somriure tort que deixa a la vista unes dents esgrogueïdes que la delaten, ella també fuma.

Em trec les claus de la butxaca i escurço la distància que em separa del cotxe. Des de lluny sento la senyora Puig murmurant unes paraules no gaire agradables, bé, tampoc s’allunyen del seu vocabulari habitual. Pujo al cotxe, trec el fre de mà, ajusto el retrovisor i poso la clau al contacte. No hi ha manera, trec la clau i ho torno a provar, però no, sembla que no sóc l’únic que no vol anar a l’hospital. A la tercera cedeix. El brunzit del motor em ressona a les orelles, però amb el temps un s’hi acostuma, com jo m’he acostumat a sentir un infern dins la meva gola. Així, continuo avançant, indiferent al que passa fora del meu món, amb el pensament que arribarà el dia en què hauré de fer front a tot allò que ara no vull conèixer.

Odio el soroll de les sabates quan freguen el terra de l’entrada. Després d’haver esperat una eternitat perquè m’atenguessin a secretaria, em dirigeixo cap a l’ascensor. S’obre la porta, entro, clico el botó 3 i intento distreure’m amb la musiqueta de fons. Noto una olor que em recorda quan creuava els camps de roselles que envoltaven la casa on vaig créixer. Em giro dissimuladament, i em trobo immers en la foscor d’uns ulls que transmeten tendresa. El seu somriure accelera els batecs del meu cor i apaivaga els nervis acumulats en les últimes setmanes. S’obre la porta de l’ascensor, surto, i ella es queda. És un amor fugaç, ràpid com un vent tardorenc i únic com un floc de neu. Les portes es tanquen, creuem mirades per últim cop, i encara que no ens diem res, ja ens ho hem dit tot.

La meva paciència és el preu que he de pagar per haver seguit amb aquest mal vici. L’home del costat m’ofereix un xiclet, haurà notat la meva resignació? Accepto el xiclet, li dono les gràcies i restableixo la sincronia entre la meva cama i el so de les broques del rellotge. Després de rellegir unes quantes vegades el mateix article, sento que em criden “Joaquim Coll, ja pot passar a la consulta 6”. La porta es tanca darrere meu. Una esgarrifança em recorre de dalt a baix. No recordo el que tenia a la ment en aquell moment, però per primera vegada a la meva vida vaig conèixer el significat de la paraula temor.