Un somni real, en una realitat pura dissenyada.



La paradoxa.



Roger finalment va arribar el 9 de març. Li vaig explicar tot el que havia passat, i que teniem un curt periode de temps per pensar què fer. Ja que l'objectiu dels criminals era liquidar, si jo apareixia en el lloc indicat, aconseguirien el seu objectiu. Aquesta mateixa nit ens vam asseure a la taula, amb un mapa de Los Angeles.





El nostre objectiu era resacatar Ave i Jonh, no sabíem on estaven retinguts, per tant que d'alguna manera o altra havia d'anar al lloc indicat. Però clar, si anava al lloc em matarien, i segurament no seria cos a cos o a trets. El més normal és que em matessin amb un fusell de franctirador. No tindria escapatòria llevat que hagués comunicat els fets a la policia, però ja ho van advertir a la carta. ¿Anar o no anar ?. Si anava em matarien, i no els aconseguiria rescatar, però un cop acabat el seu treball potser alliberarien Ave i Jonh, en canvi si no anava, per cada deu minuts de retard ... Els sotmetríen a una mort lenta i dolorosa, una tortura . El meu deure era no ser egoista pel que fa a la vida dels meus estimats.





Després d'uns dies de reflexió i consells de Roger, vaig decidir anar a la trobada, i així almenys sortiria de dubtes. Però va passar una cosa inesperada, que va ser la clau per aconseguir salvar-los. Aquesta mateixa nit, portava tant pensant en el que havia passat i el que passaria que quan estava somiant el meu do es va manifestar. Vaig poder veure com es van dur Ave i el nen, i els vaig aconseguir seguir. Les cares dels homes no les podia veure, estaven com tapades per una ombra i anaven amb caputxa. Vaig veure que els portaven a West Hollywood, a una casa, la recordo bé i el camí fins allà.





Llavors Roger i jo vam decidir que el dia anterior a la trobada aniríem a la casa a esbrinar si Au i el nen estaven alli. Si estaven bé, i sobretot si estaven vius. Si encertàvem, el pla seria; dues hores abans del partit anar a la casa i rescatar Ave i Jonh, i després desaparèixer i anar-nos'en de la ciutat. Sinó encertàvem, seguir amb el primer pla.



Dia 19 de març, era el dia del pare, i no vaig tenir l'ocasió d'estar amb Jonh, maleïts capulls.



Roger i jo vam anar en una furgoneta que hi havia al garatge fins West Hollywood. Arribem a la casa i aparquem a uns cinquanta metres. I vam estar allà aturats gairebé tres hores, sense sortir de la furgoneta, fins que vam veure sortir un home de la casa, era gran, robust, ros, semblava ser soviètic. Llavors vam veure sortir l'altre home, era una altra biga soviètica, es van muntar en un cotxe i se'n van anar.



Aquesta era la nostra ocasió, quan els vam veure desaparèixer, vam anar corrent a la casa, vam entrar per la part de darrere i busquem Ave i Jonh. Baixem al soterrani i a la fi, els trobem, estaven alli. No estaven ni lligats ni res, hi havia un matalàs i una galleda amb aigua. Tenia llibertat de moviment per la sala. No havia finestres es respirava un aire molt recarregat. Ave ens va explicar que els entraven cada dia a mig matí una barra de pa i una sopa, peix i una gerra d'aigua, tot per als dues.





Jonh estava molt prim, i se li veia molt espatllat, igual que ella. Pugem del soterrani i quan vam anar a sortir sentim que arribaven parlant els dos homes. Ens vam quedar muts i sortim corrent per la part de darrere. Van entrar i crec que no se'n van adonar. Sortim de la casa corrent i ens muntem a la furgoneta, i ens vam anar ràpidament.



Vam tornar a la casa, vam recollir tots els informes, documents, llibres i màquines. Obrim la caixa forta i traiem tots els diners que havia i ens vam anar a San Francisco, i ens vam instal·lar en una casa petita però acollidora. Ave va pensar que no tardarien gaire a trobar-me una altra vegada, i se li va ocorrer un experiment amb l'esperança que sortís bé. Jo em dormiria, i ella m'induiria en un somni lleuger, sent conscient que estic somiant, però podent pensar, després hauria de translladar-me, aconseguir comunicar-me amb el Patrici del desert. I explicar, és a dir introduir en la seva ment tots els successos ocorreguts des que em vaig despertar per primera vegada a la mansió amb Roger. Abans de realitzar l'experiment, em vaig acomiadar del petit John, d'Ave i de Roger.





Al dia següent vam procedir amb l'experiment. Em vaig adormir i quan abastí el punt clau del somni vaig intentar concentrar-me en el futur, en el dia del desert. Llavors em vaig veure dormint al terra del desert i em vaig fotre en la meva pròpia ment en aquell moment i vaig narrar tot el que ha passat i que en qualsevol moment l'atraparien per ficar-lo a la màquina del temps. Li vaig exposar que no havia d'anar a la selva, que havia de despertar-se i ràpidament anar cap a la muntanya. Segurament el meu cos començaria després a desaparèixer en 1965.





PRESENT





De sobte em desperto i tinc al cap tot el succeït. Em vaig incorporar i mire cap a tots els costats. De moment no hi havia ningú.





Em puge a la moto i vaig cap a la muntanya, no trobo res, fins que em trobe amb un camí, i m'intrduisc. Seguint el camí, aquest em porta darrere de la muntanya. Hi havia una mena d'hangar. Entro en ell, i hi ha un home esperant-me en una taula. Primer vaig pensar que seria el cap de la l'organització. M'assec a la taula, la seva cara, per una cosa estranya, em resulta molt familiar, és un home d'uns cinquanta anys.



Senyor Halcón: Bones. Perdoni, ¿qui és vostè? ¿Què fa aquí?



Home: Hola, Senyor.



Senyor Halcón: Em pot respondre?



Home: Si, Hola, pare.



Senyor Halcón: Què? Com? ¿Pare? No no... no pot ser !



Jonh: I tant que ho és, pare.



Senyor Halcón: Però, si jo no he anat al passat, és com si no hagués conegut a Ave.



Jonh: Ja, per estrany que sembli la meva existència no es va veure perjudicada, i he seguit viu.



Senyor Halcón: Quina alegria fill! Però quants anys tens? On es l'Ave ?



Jonh: Quaranta-set anys pare. Va morir... Tenim molt del que parlar... Anem pare...





A causa de la gràcia de Déu, el passat va mantenir present i existent a Jonh Patrick Halcón Williams, el meu fill, i ara amb quaranta-set anys, disset anys més que jo, una fet realment paradoxal, un pare que és física i biològicament dèsset anys menor que el seu fill, ell com a dirigent del cos d'intel·ligència secret. M'ha esperat des que l'Ave li va explicar tot el que va passar quan ens vam conèixer, esperant arribar a aquest dia i retrobar-se amb mi. Aquesta és la meva història d'un somni real, en una realitat falsa dissenyada.



FIN



PD: Dedico aquesta història als meus avis que no els he pogut conèixer, al meu pare i en especial al meu oncle que va ser un escriptor conegut a Elx, a més de professor de l'institut l'Assunpció de Nostra Senyora. Patricio Falcó.