Una somni real, en una realitat pura dissenyada

El descobriment.

Un temps després d'estar fent una vida amb la intriga i un misteri en la ment, amb el Majordom Roger, en una casa de Los Ángeles, Califòrnia. Vaig iniciar una relació amb una dona americana, Ave Williams. Era bella entre altres, dolça com la mel fusionada amb la xocolata a les maduixes, però sobretot m'encantava la seva intel·ligència. Era de les poques dones amb un doctorat en física teòrica i una projecció meteòrica als Estats Units. Va ser un romanç prematur, ens vam conèixer a la Universitat de Los Ángeles, i en tan sols dues setmanes parlant a la biblioteca i estones a la tarda en què quedàvem per parlar de les teories geofísiques, ens vam enamorar l'un de l'altre. Estàvem fets l'un per a l'altre. El meu fidel majordom Roger, que va estar clausurat molts anys en un convent de monjos durant cinquanta anys i que ara en té setanta-vuit ens va casar el dia 18 agost de 1965.


Un dia li vaig començar a explicar tot el que m'havia passat, el meu succés i tot el que recordava. Iniciem un minuciós i precís experiment de les gràfiques dels meus somnis amb una màquina, una màquina que invent ella mateix un polinoxógraf. Vam descobrir que jo tenia la innata capacitat en uns determinats instants de cada somni que podia introduir-me en el futur. Veure què passava en cada lloc en cada moment. El meu cos no estava present però la meva ànima i consciència sí.


Començàrem o bé, va començar ella, perquè ho va dirigir tot ella, una investigació del que ha passat i un crucial experiment. Ella mitjançant el polinoxógraf, va representar en un gràfic dels meus somnis, quan jo arribava a aquest punt dins del somni, amb unes descàrregues elèctriques, aconseguia tenir visions del que estava passant en el futur i que quedessin gravades en el gràfic. Després les va interpretar.


Tot semblava com una realitat pura dissenyada, vaig ser un conillet d'índies, per al projecte més nociu per a la humanitat mai ideat. Una màquina del temps, creada per una organització terrorista amb un cap purament criminal per amagar les proves dels delictes en llocs del passat, i amb el pas dels anys que desaparegués del mapa, de manera que en el futur seria pràcticament impossible de trobar , ja no hi hauria proves. Jo vaig ser l'experiment que encenderia la metxa.


Una informació que vam aconseguir molt important va ser que si entre febrer i maig de l'any 1965 ens trobàvem dos homes enviats també, però amb el coneixement de que venien. Ens matarien a Roger i mi, amb la finalitat; que el nom, l'epitafi i la data de naixement i mort desaparegués en el futur de la làpida de Roger.


Però, i si tot això era una cosa falsa i no era real? Ave, amb l'embaràs va haver de deixar de dedicar tant de temps a la recerca. Alguns dies estava realment cansada i esvaïda. Aquest descans li va començar a crear certa desconfiança i incredulitat davant del meu succés, però el meu do era present i sí que era real, però la informació anava obtenint poc a poc, de manera que va anar passant el temps.


El 3 maig 1965 va nàixer el nostre fill. El seu nom va ser Jonh Patrick Williams. L'endemà mentre estava a la porta de l'hospital fumant un cigarret, em vaig adonar que des de feia ja vint minuts dos homes em seguien per l'hospital, passí per un magatzem de medicines i em vaig amagar allà. Quan vaig sortir vaig anar corrent a l'habitació a la recerca d'Ave i el petit Jonh. Estaven bé, no els havia passat res, li vaig explicar que gairebé em troben.

Passem una bona temporada sense sortir de casa, per por que em trobessin. Ave seguia sense prestar-li molta atenció a la investigació però sense tenir-la abandonada.

Un dia vaig sortir de casa per anar a comprar i quan vaig tornar la porta de la casa estava oberta i hi havia senyal de que hi havia hagut un forcejament i coses tirades pel mig, el cor em va accelerar busquí per tota la casa l'Ave i el nadó, no hi eren. Hi havia una nota a la cuina.

Senyor Halcón, hem segrestat la seva dona i al seu fill, si vol tornar a veure'ls ha de seguir les següents instruccions:

1. Vaja a l'estació de ferrocarril de Los Angeles a les 19:30 hores del dia 20 de març, sol, sense cap espia, ni res per l'estil.
2. No avisi la policia, el tenim controlat, en aquest cas li tallarem la llengua a la seva dona i la mà dreta al seu fill
3. Per cada 10 minuts de retard vostè veurà un deu per cent menys material dels seus éssers estimats.
4. Vingui al punt de trobada, reconeixible i amb roba blanca.

El cor em va fer un tomb, el cap em va esclatar, i el cos em va produir un calfred des dels peus fins a l'últim pèl ros del cap. On era Roger ? No informe de res a la policia, el pitjor és que estàvem a 20 de febrer, encara tot faltava un mes.

L'endemà em vaig aixecar quan vaig escoltar diverses vegades el timbre de la porta, al principi em temia el pitjor. Vaig mirar per l'espill i em vaig tranquil·litzar, era el senyor Hamilton, el nostre veí.

- Hamilton: Bon dia Senyor Halcón
- Senyor: Bon dia Senyor Hamilton, què el porta per aquí?
- Hamilton: Abans d'ahir, el teu majordom Roger, es va acostar a la meva casa i em va demanar que li digués, que havia d'anar-se'n al seu antic convent. Tornaria dins de disset dies.
- Senyor: D'acord, li agraeixo que hagi vingut a avisar-me Senyor Hamilton.
- Hamilton: No hi ha de què. Bon dia i fins després.

Se'n va anar, vaig decidir anar a la cuina a esmorzar, mentre esmorzava, vaig llegir una altra vegada la carta, vaig recordar que volien matar-nos al Roger i a mi, els molt cabrons es van dur alllò que jo més volia, per fer-me xantatge. Almenys Roger, se'n va anar en el moment just i no l'han atrapat, haurà de caminar amb molta cautela, podrien matar-lo. Li esperaré fins al 9 de març. Després li contaria tot el que ha passat i elaboraríem un plà perfecte.