Miràvem la pista de ball, muts, grans. Desitjava amb totes les meves forces que ella digués alguna cosa, però no va dir res. Vaig mirar al cel: centenars d’estrelles rutilaven, constants, les mateixes que havia admirat sortint de la sala. Em vaig omplir de forces per dir alguna cosa, però les paraules eren com núvols intangibles que no venien a mi. Curiós si més no, tant que havia anhelat amb ànsia malaltissa concebre un poema per ella on vessar tots els meus sentiments i ara que la tenia al davant no em calia dir res.
-La vida hauria estat diferent si m’haguessis estimat –vaig dir, finalment. O vaig pensar en veu alta.
Vaig tancar els ulls, abatut per tot.
Silenci. Etern, dens. Va dir, parlant encallada, lenta:
-No depenia de mi... i la vida hauria estat diferent si mai haguéssim sabut la veritat, si no ens hagués deixat ningú pel camí, però ¿em deixes tenyir-ho d’una tòpica i pretensiosa transcendència, oi?: al llarg de tots aquests anys he anat pensant en la teva fugida. En el que teníem, el món d’abans. Sentia alguna cançó que escoltàvem, feia coses que fèiem llavors o, senzillament, recordava, el meu cervell em dibuixava imatges d’aquella època, quan res no se’ns oposava i ho teníem tot per davant, tot per construir. I cada vegada que ho feia m’omplia d’una sensació estranya, com si per un moment la vida tornés, i m’emocionava, però al cap d’un instant la vida es dissipava i em quedava jo sola, enfonsada perquè veia la felicitat llunyana en el temps. I mirava el meu cos, vell, i pensava en com tenia abans els pits.
La veritat que havia dit em va agullonar la nuca com una sarbatana.
Contra tot pronòstic, ella també va recolzar el seu cap sobre la meva espatlla. Vaig explicar que, una nit d’agost, quan jo devia tenir disset anys, vaig somiar que no hi havia cap objecte, cap persona, cap cosa sòlida al meu voltant. I li vaig dir:
-No t’imagines el que donaria per recuperar tota aquesta vida, allò que el temps m’ha pres de les mans, el món que ha desaparegut, el que faria per tocar les coses que ja no hi són i sentir i mirar i sobretot tocar les persones que han marxat.
Per justificar que no volia seguir parlant, suposo, em va dir que de les meves pel·lícules li agradaven les escenes en què tothom calla i es fa silenci, com si tot quedés dit. Però en realitat el què passa és que hi ha tantes coses a dir que el silenci és la manera més efectiva de transmetre allò que és emocionalment tant fort que, dit amb paraules, no seria suficient.
I, pensant en el silenci, vaig recordar aquells versos de Rilke: sóc el silenci entre dues notes / que s’habituen l’una a l’altra malament. I així talment em vaig sentir, com un impàs entre el tot i el no res, entre la vida i la mort, com un silenci. Volia dir una última cosa:
-Anouk... una última cosa.
-Digues.
-A la sala... eres tu, oi? –no va dir res-. Em vas dir una cosa moltestranya... em vas dir que tornés a l’arena. Suposo que era això, que ja ho he fet, però... però també vas dir-me que trobés l’ou de la serp i això encara no ho he entès.
No va dir res. La Lu ens va mirar des de la pista mentre tots ballaven xisclant, víctimes de la rauxa. Vaig mirar la cara de l’Anouk per darrer cop. Vaig sentir un rellotge, cada vegada més fort, i la música de la pista cada vegada més lluny, com si una cúpula l’anés cobrint. Jo no volia protagonitzar el final de la meva pel·lícula, jo volia la fantasia, no la realitat. Li vaig embolicar la galta amb la mà. Ella em va mirar, descol·locada, i va haver-hi un gran crac.
Vaig notar un sotrac violent que va fer-me mal sobretot sota les costelles. Vaig pensar que havia caigut del llit i això m’havia despertat, però mai no havia despertat així d’un somni. Tenia els ulls tancats, una mica humitejats, i m’hi vaig dur els dits per fregar-me’ls, però en tocar-me vaig veure que alguna cosa no quadrava.
En el contacte dels meus dits amb els meus ulls i la pell del voltant no vaig palpar una pell rugosa per les arrugues incipients sinó una de fina, jove, distanciada de la maduresa. De seguida vaig mirar-me les mans: eren mans d’adolescent, les que tenia amb quinze anys. Vaig eixamplar la mirada: tot el meu cos era el de quan tenia quinze anys.
-No fa gràcia –vaig vociferar a l’espai que m’envoltava, espantat.
Fent-ho em vaig fixar que altra vegada era una sala, aquest cop completament blanca, com si es tractés del cel, però sense trons ni núvols ni dones màgiques, només espai blanc –tot molt confús-. Vaig prosseguir la inspecció de la meva pell, la cara, a mirar-me, quasi obsessiu, i vaig constatar que tenia tors, fesomia i cos sencer d’adolescent.
La impossibilitat d’encabir aquest succés dins un circuit lògic, perquè tècnicament havia deixat de somiar, em va fer por: jo hauria de ser adult, hauria de tenir quaranta-quatre anys (malgrat voler ser jove per sempre, com diamants al sol, ja ho deia la cançó). Vaig adonar-me que estava sol en la immensitat i només hi havia silenci. Aquella solitud va ser com un cop de puny.
Al cap d’una estona, que em vaig recobrar de l’estat catatònic, vaig posar-me primer a caminar i després a córrer a través de la sala. Però va ser en va, no hi havia res. Vaig emetre tot de sons guturals cansats, farts fins i tot, i, esbufegant, vaig ajeure’m al terra mirant cap amunt, buscant només el repòs. Sobtadament, com per art de màgia, davant meu vaig notar que es materialitzava alguna cosa. Un tron?, vaig pensar. Però no. Vaig alçar el cap i vaig veure una dona. Potser per unes mil·lèsimes de segon les meves neurones van calibrar la possibilitat que es tractés d’una Anouk encara més vella, però de seguida vaig veure que no. Era la meva àvia. Anava vestida amb una túnica blanca, brodada perfecta, amb sintonia amb la sala. Em va somriure amb tanta amplitud que la boca li marxava de la cara. Jo estava fora de lloc, xocat. Em vaig aixecar ignorant la meva feblesa física i la vaig abraçar amb una força descomunal, ella va posar-se a riure.
-Àvia, àvia, àvia...
Em va acariciar la cara amb la mà, amb aquella pell que ja només cobria dèbilment els ossos, gairebé brandant. El sol fet d’imaginar com la devia haver trobat a faltar va provocar que una llàgrima càlida em regalimés galta avall.
-Àvia, què hi fas aquí? On som?
-On creus que som? –va preguntar-me, amb dolcesa.
-No ho sé, estic perdut... és un somni, això, oi? Però és que... em pensava que m’havia despertat, ja –ho vaig dir però, de fet, era cert que el meu cos ja no tenia aquella sensació d’estar surant que tenia durant la festa, com a prova que estava vivint un somni.
Va fer un gest amb el cap, com dient que substancialment m’equivocava. Com que, igual que l’Anouk, jo esperava que digués alguna cosa però no badava boca, vaig continuar:
-Et puc dir una cosa? Potser et sonarà estrany però em pots dir quina edat tinc?
Somrient, va dir:
-Quinze anys.
-Però això és impossible... àvia, fins fa uns instants en tenia quaranta-quatre, no pot ser que ara, de cop, per art meravella torni a ser un adolescent. És científicament impossible.
-No has dit que era un somni?
-I això que vol dir? -poc a poc el record de la festa s’anava allunyant, perdia realisme. La meva àvia va fitar-me el cos sencer.
El somni. L’àvia em va tornar a acaronar i va dir: rei, saps què penso? Que la vida és a les teves mans. Sí! Sí, mira’t. No has vist que el futur no es toca? No has vist que el futur no existeix? Per què busques el moment de la melodia en què una nota teixeix l’èxtasi? No has vist que som el silenci entre dues notes i que la nostra finalitat és fer el soroll? Ah, fill... fill, mira’t. Toca’t la pell. Mira com n’és de llisa. Mira tot això tan blanc, fins que t’enlluerni, a veure si despertes. Desperta!
I em va ventar una bufetada amb una agressivitat cultivada durant el monòleg. Va fer com que se n’anava. On vas?, vaig preguntar-li.
-S’ha acabat l’arròs –va dir. I va desaparèixer.
Després d’això, altra vegada el silenci. El res. De sobte, però, el blanc es va anar tornant groc, com si des del Cel o el que fos algú hagués abocat massa tinta en aquella porció perduda d’espai. Per força, doncs, m’havia de trobar a la primera sala. Em vaig girar i, en efecte, hi havia el tron. Hauria d’haver-hi l’Anouk, ara que sabia que era ella, però no. Ni rastre de l’Anouk ni amb quaranta-quatre ni amb quinze anys, només silenci. Això ho provava tot, donava sentit a la teoria: havia lligat caps. Tenia quinze anys. Per això no havia pogut recordar cap fet del passat, perquè no existia cap passat si partia del futur. Encara em quedava molt per viure.
Com per inspiració divina vaig saber, o intuir, que en algun moment em despertaria finalment i sabria exactament què passava. I estava convençut que veuria l’Anouk tan jove com jo, que era probablement el que més anhelava, veure-la jove com abans, com al principi. Ho vaig saber veient-me a mi, pensant que per voluntat d’alguna força galàctica, sobrenatural o divina –no volia ser agosarat- naixia l’oportunitat de créixer, de no témer créixer, que era tal volta el que em passava. Provar de viure per por que em fes, adaptar-me irremeiablement al canvi i fer-ho per evitar haver de tornar mai a aquella festa, al cor de la nit, a l’arena. I no tornar-hi perquè havent sabut créixer, havent sabut viure, no n’hauria hagut de fugir mai. Però la meva era una història de desencaixament i, de sobte, en aquella sala, havent pensat tot allò, em vaig sentir com un motlle que s’aniria adaptant a la vida, buscant l’encaix o fruint del contrari, missió més difícil. Abaixar o no el llibre.
Amb tot, de fet, encara m’havia de refer i calibrar els efectes reals d’aquella fantasia. D’aquell viatge.
Així doncs, allò que m’havia explicat amb jeroglífics discursius l’àvia i que, amb tota seguretat, es confirmaria d’un moment a l’altre, aquell treball mental de la construcció d’hipòtesi que transcorria de pressa, viu, era simètric al final de la justament hipotètica “L’arròs a Luxemburg”–diguem hipotètica perquè, evidentment, mai havia estat concebuda més enllà d’estar-ho en un futur inexistent encara, era la collita redemptora del que encara s’estava sembrant malament-. Tornava a la meva vida de jove i el retorn era invers: la protagonista deixava el seu món particular i els seus somnis per viure la realitat malgrat no desitjar-ho i, per tant, aquella teoria prenia una geometria circular. Volia tornar a viure.
Ara seria jo qui, de cop, m’enfrontaria a la vida. No hi havia alternativa.
-Uh! –vaig xisclar. Vaig moure bruscament els punys i vaig somriure primer, riure després.
