Els nervis començaven a rosegar-me: temia el que dirien i no sabia si hi hauria l’Anouk. Només de recordar-la em venia a la panxa un dolor papilionaci i quasi sanguinari (allò batejat com papallones a l’estómac, que suposem que són adeptes al vampirisme). Però vaig seguir avançant a pas viu.

Al sòl sorrenc de l’àmplia esplanada on eren, apartat hi havia un jardinet amb vegetació exòtica. Era un petit món tancat, rodó, amb el seu propi ecosistema: un breu llac, plantes tropicals de colors, animals selvàtics... De petit m’havia passat hores observant aquell espai rar que esmicolava les lleis fixades per la natura. Un trencaclosques unit sense que les fitxes quadressin.

Ells s’asseien sobre la tanca de fusta que encerclava el jardinet, reposaven al terra o estaven dempeus amb una cigarreta entre els llavis. M’hi vaig apropar, amb parsimònia cautelosa, baixant les escales, pintant un retorn mastodòntic. La Lu va ser la primera de veure’m:

-Hòstia... –va dir.

Es van girar tots.

La sorpresa va anar inundant els seus cossos i ho van manifestar cridant el meu nom, deixant anar exclamacions. Vaig esbossar un somriure sincer amb la mandíbula laxa i vaig començar a abraçar-los. Regnava l’emoció, però la situació era estranya.

Assegut, el meu millor amic, en Gris, em fitava amb un sentiment que no sabria descriure, entre ràbia i felicitat. Havíem viscut sempre units i vaig marxar, però estava segur que ell m’entenia. Al seu costat, bellíssima, la Lu. L’estimava amb bogeria, com si fos la meva germana.

Per què no m’havia mantingut en contacte amb ells?

Seguia lluint una piga a la galta dreta i vestia de vermell, com sempre: la Valèria es recolzava al tronc d’un salze que sobresortia del jardinet. Amb ella la Segolène, les seves dents nívies de conill, en Paolo, més morè que mai, en Jus, la Sugar...

Tan sols faltava l’Anouk.

La mecànica de la primera part de la conversa va ser la mateixa que amb les dones grans que acabava de deixar enrere. D’on venia, què feia, què m’havia fet tornar. Els vaig dir que en tenia ganes, ni que fos per uns dies, per veure fins a quin punt havien canviat les coses.

-Després de tants anys?

-Ja... sempre és bonic tornar.

Vam estar parlant de tot i de tothom una bona estona, posant-nos al dia sense que l’afer Anouk aflorés mai.

Allà, disposats com en un quadre, acabava de retrobar els rostres dels amics amb qui havia viscut i compartit innocència i alegria durant la infantesa i impotència mentre creixíem. I ara el cor se m’encongia en veure aquelles cares envellides, aquella pell endurida de les mans i cansades, mans que havien vist com el temps se’ls escorria entre els dits. Què quedava de la nostra joventut, de la inexperiència, del riure fàcil i del descontrol? Gairebé res. Això va entristir-me.

No ho puc descriure, no sabia si els havia enyorat. Suposava que, a vegades, lluny d’ells en un dels meus viatges, contemplant una posta de sol ambre o la lluna índia, hi devia haver pensat, però seguia sense recordar res. Si feia memòria em venien imatges d’adolescent, d’abans de marxar, mai d’adult. Tenia la ment poc clara. Per què no aconseguia recordar res del lapse temporal entre la meva fugida i l’inici del meu somni, quan era a la presó? Per què havia parlat dels meus perseguidors a la dona si no sabia qui eren ni què feien?

Els vaig explicar que vivia a Itàlia, al casc antic d’un poblet. No tenia parella, cap fill. Res: només, com ja sabien, el cinema i jo. L’art, els vaig dir, era l’única via amb la qual podia moderar el dolor que em causava allò que havia perdut, allò que em feia por o que em tornava dèbil. Llavors van fer menció de “L’arròs a Luxemburg”. Meravellosa, venusta (l’adjectiu em va desencaixar), dolorosa.

En Gris em va demanar que parlés sobre el final:

-És merament simbòlic, és una crítica a mi mateix. Ella –em referia a la protagonista de la història- no pot més, està desesperada, no li agrada la vida que porta la resta de la gent. Després d’un silenci com una llosa es posa un vinil malenconiós, se serveix una mica de conyac i es posa a llegir “El vigilant en el camp de sègol”. Lluny de la realitat ella se sent còmode, voldria volar i distanciar-se de tot fins que la cruesa desaparegués. Però de sobte té una mena de revelació quan sent el plor del seu fill de dos mesos i coincideix que la música, acabat un moment de clímax, s’endolceix i el cantant diu allò... “colliràs el que has sembrat”, amb veu tendra. Ella es queda fora de lloc, desconcertada, va abaixant el llibre, els colzes, els braços, i veu el nadó plorant. No és instint maternal ni res d’això, és la vida. Una petita vida que acaba de sorgir i s’ha d’anar emmotllant a la realitat, ha de créixer i gaudir, però també patir. I això li fa veure que, malgrat tot, malgrat és més còmode ignorar la realitat, viure en un somni bell i encegador, en una fantasia, no pot seguir fent-ho. Ella no fa com jo, que vaig marxar. Ella abaixa el llibre, constata la seva soledat mirant la sala i se’n va a buscar el seu fill.

Es van quedar en silenci. Em va fer gràcia, no sabien què dir. ¿Segles després m’havien comprès? Va ser en Paolo que, al final, va trencar el gel:

-Trobàvem a faltar els teus discursos.

Tots van riure i en Gris em va abraçar. Tot i que va ser peculiar, vaig captar que m’estava dient, amb aquella abraçada, que sabia que, tornant, jo havia fet com la protagonista de la meva pel·lícula i havia decidit enfrontar-me al món finalment. Però, paradoxalment, ell no sabia que allò era un somni.

Durant prop d’una hora vam posar en comú records de quan érem joves: ¿recordeu que ens trobàvem cada migdia, que havíem tingut els mestres més estrafolaris que probablement existeixen, els fragments de tardes d’estiu...?

La conversa es va amplificar i va perdre el fil únic, cadascú xerrava pel seu compte amb algú altre i les coses anaven cedint a una normalitat improvisada. Jo em vaig quedar amb la Lu, que em va dir que l’acompanyés. Melindrosa, va creuar el seu braç amb el meu i va reclinar el cap sobre la meva espatlla. Vam seguir la tanca i quan vam estar prou lluny dels altres ella s’hi va recolzar i em va mirar. Jo em vaig deturar, obedient. Va intentar articular però no sabia per on començar. Primer va dir-me rei (sempre em deia rei), després vam convenir que tots dos ens vèiem bé mútuament. Com un ocell despreocupat que pausa el bateig de les ales i diu la veritat finalment, va dir-me que si havia sabut alguna cosa més de l’Anouk. No, no n’havia sabut res; li vaig demanar què feia. S’havia casat, tenia dues filles. Quan ho va dir vaig apartar la cara, com si m’haguessin ventat una bufetada.

-No has conegut cap altra dona? –em va dir. Jo no ho recordava. Vaig dir:

-La vida segueix. Però Hemingway deia que després d’haver viscut a Paris no es pot viure enlloc més, ni tan sols a Paris. Doncs havent-la estimat a ella és impossible estimar igual cap altra dona.

Vam riure, va fer que no amb el cap i va continuar:

-Te’n vas anar per ella?

-No ho sé... Us veia i pensava: els estimo i són la meva gent, però no em sento capaç d’encaixar en el seu model de vida. No em sentia proper a ningú, em trobava massa diferent –vaig fer una pausa extensa-. Em pensava que vindria, avui.

-Jo també.

-Què vols dir? Vindrà?

-Sí, suposo.

Vaig somriure i vaig dir que tenia ganes de veure-la. Em va donar una cigarreta, ella se’n va posar una a la boca i vam començar a fumar. De sobte va assenyalar una flor que hi havia surant sobre l’aigua del llac. Va exhalar el fum mentre li preguntava què era; em sonava molt. D’estructura similar a la d’un nenúfar, desclosa, tenia l’interior d’un groc solar i els pètals que l’envoltaven d’un blau elèctric. La vaig mirar molt atent. Pels antics egipcis simbolitzava la continuïtat, la vida i la mort, la nit i el dia. Era un lotus blau. Em va rodar el cap. On n’havia vist? Per la meva expressió facial, dedueixo, la Lu va percebre la meva desorientació.

-No em pensava que t’impactés tant.

-Què passa amb el lotus blau?

-Què vols dir? És... l’Anouk sempre en duu un al cabell, a tocar del front.

De cop va quadrar tot. Vaig fregar-me el front amb la mà: és clar, ja sabia qui era la dona de la sala i per què em coneixia tan bé. Conscient encara que estava vivint immers en un somni, vaig descartar qualsevol mena de coherència en els fets somiats i vaig esperar que l’Anouk aparegués altra volta a la seqüència. Vaig fer una carícia a la Lu i vam seguir parlant de banalitats.

Fins que, al cap d’una estona, trencant tots els esquemes, provinent de la pista de ball, va sentir-se una cançó que havíem adorat tots sempre. El temps va aturar-se, ens vam mirar i vam anar a buscar els altres.

-On éreu? –van cridar, eufòrics-. Anem a la pista!

I vam anar tots a la pista de ball, corrent, per embogir al ritme d’aquella música. Que l’Anouk no hi fos em va ajudar, no em sentia cohibit. En arribar vam veure que ara hi havia molta més gent jove probablement amb la intenció de beure fins que oceans d’alcohol els cabessin dins el cos. Els infants s’havien esfumat però, tot i així, els fills dels meus amics seien en una de les taules on sopava la gent. Me’ls van presentar: no sabien qui era, pobres. Em vaig comportar com l’amic extravertit dels pares que els nens prefereixen tenir a una certa distància. Va ser fascinant reveure de petits els qui ara eren grans. També em van presentar les parelles, però aquesta part cerimonial va durar un temps escàs, de seguida érem tots ballant.

Però a mi mai m’ha agradat ballar i, al cap d’una estona, quan me’n vaig haver cansat, vaig anar a seure sobre unes roques que formaven part d’un altre jardí, de primavera, no tan exòtic i adherit a l’edifici més alçat, de manera que podia veure el global de la pista. Ja era tard.

Jo estava ben apartat, reposant, acompanyat de l’ardor incessant dels qui ballaven havent perdut completament el sentit de l’ordre i l’espai. El fred gairebé glacial de l’aire em rosava les galtes. Una mena de bogeria col·lectiva havia pres el control de la situació. La suor lliscava pels cossos de la gent i la simbiosi de perfums que simultàniament havia esdevingut era del tot antològica. Aquella nit no em sentia còmicament solemne sinó més aviat notava una aurèola de comoditat plàcida per estar vivint una vetllada amb una fusió d’emocions: sense les pressions de l’adolescència, lliure, retrobant. Em mostrava més proper a com era jo realment.

De cop, per fi, d’entre la gentada que ballava i cridava vaig veure que en sortia l’Anouk. Al meu estómac va sembrar-se aquell dolor que he dit abans. I, ben bé, no sé què em mou a dir-ne dolor, potser que em feia sentir dòcil i fàcil de batre, però ella s’apropava on jo era assegut i la vaig observar: el seu tors esplèndid, les seves cames llargues, el nas arrodonit i discret, un lotus blau prop dels cabells. Em vaig preguntar si encara faria la mateixa olor; la que feien aquells cabells era com una llar per mi. Va pujar al jardinet escalant i, exhausta, va deixar-se caure al meu costat.