I, esvaint-se la serenor, confús i deixant sorgir la fantasia per anar-hi, vaig trobar-me en una sala que vaig començar a estudiar desconcertat. No tenia confins i no semblava possible comprovar-ne la vastitud. Hi governava un groc llampant, tan intens que es difuminava formant una boira nebulosa. Inexplicablement m’hi trobava molt còmode. Al centre vaig veure-hi un tron amb diferents tons blavissos, d’entre els quals en destacava un que per la seva obscuritat hauria fet mal a la vista, però ho salvava la dona que hi havia asseguda: uns trenta anys, abrinada i preciosa, de pell pigada i cabells lleonats. Melena llarga, adornada amb una flor a tocar del front, com una actriu o una cantant de jazz. Era un lotus blau desclòs. Les celles lleus i els ulls marrons, el nas afrancesat, menut, els llavis vius i rojos, com roses enrotllades, amb la part superior arquejada de forma idònia.

Fumava amb plaer i postura freda, aònia, de bellesa pausada, mentre jo l’esguardava, quiet, sense saber què fer fins que vaig percebre alguna cosa sobrenatural que m’ordenava apropar-m’hi. El fum del tabac advenia cap a mi compassat amb la lentitud de l’aire. Primer m’encerclava la cara, després me l’acariciava. Ella seguia fumant, malgrat tot.

Em va mirar i va dir: “bé”, però vaig callar. Va entaular per fi la dialèctica:

-Seré breu –va dir-: ets aquí perquè alguna cosa ha de cedir. La teva vida és caòtica, confusa, desordenada, solitària: trista.

Jo aguantava davant seu, trobant-me francament desconcertat escoltant aquell incipient sermó que retratava amb justa simetria la meva vida. Però la circumstància era anòmala: una dona que no coneixia de res semblava desafiar-me a manera de mare en una sala que emulava la dimensió desconeguda i a la qual no sabia amb quin objecte havia arribat. Va continuar:

-Goses punir moralment els qui suposes els teus perseguidors com si aquests emprenguessin accions contra tu i fossin els qui han causat que ara et trobis empresonat. T’allunyes massa de la veritat, i vull que vagis a buscar-la.

De cop, silenci. Quina mena de joc pervers era allò? La meva activitat intel·lectual diürna no abastia una complexitat que em fes somiar aquesta mena de coses, que només se m’acudirien sota els efectes de substàncies estupefaents. Però innegablement era un somni que em portaria més divertiment que la vida a la presó quan estava sobri. I com que jo i l’aventura (quan no comporta massa perill) casem aviat, vaig deixar-me endur demanant-li que prosseguís.

-Fes-ho tu; parla’m de la teva situació.

Jo vaig respondre que era a la presó:

-Sóc a la presó, ho acabes de dir.

-Com és? –indagà.

-Hi ha molta gent que sent un odi desfermat contra mi –va ser impulsiu, no vaig poder pensar en ningú en concret.

Va tocar l’ase i va fer que no amb el cap gesticulant amb lleugeresa. Va alçar els ulls; em mirava amb una fredor que m’inquietava.

-Ho veus? No hi estic d’acord, vas mal encaminat.

Va baixar del tron on havia estat fins aleshores i va fer que la seguís. Vam creuar junts vora vint metres d’aquell lloc fins que ella va quedar-se immòbil i va deixar caure les parpelles. Amb la seva veu dolça va començar a cantar, amb emoció.

El succés havia arribat al zenit de la bogeria: per què cantava, ara?

Però de seguida vaig entendre-ho: del no res va materialitzar-se un cotxe, d’estètica dels anys vint, descapotat. Va ordenar-me que hi pugés i, lluny de veure’m capaç de discrepar-ne, vaig accedir. Va dir, misteriosa i poètica però massa barroca:

-Vés recte fins al cor de la nit, a trobar l’ou de la serp.

Al principi no vaig parar-hi massa atenció; ho havia dit amb edulcoració, com qui impulsa un ocell a deixar el niu i encetar l’aventura. Però jo ja havia deixat el niu anys enrere, i com una paradoxa: ara, ella, m’impel·lia a tornar-hi. Jo encara no en sabia res.

I, lluny de la indecisió (per la convicció que tot era un somni), vaig pujar a la màquina, de model antic però nova, d’un negre brillant, i vaig encendre’n el motor. Vam començar a avançar, sense ser jo capaç durant la travessia de saber si passaven segons o minuts.

A mesura que avançava notava un aire fresc i estival, xocant contra el meu cutis com a símptoma de la velocitat. M’agradava: feia una eternitat que no em sentia així.

A prop meu persistien el groc i un soroll com d’aparell espatllat.

De cop, en la distància vaig veure que el croma variava: sorgia com un buit de color fosc en l’espai que s’anava eixamplant de manera gradual. Per primer cop, la meva por, al principi nul·la, va manifestar-se i es va anar dilatant igual que ho feia la fosca, perquè al ritme que el groc es dissipava, el medi canviava i esdevenia foscor. Fàcilment vaig reconèixer aquella foscor com a cel i em vaig adonar que hi havia estrelles: era de nit. Tot semblava precipitat, en un instant havia deixat la sala i era en un hipotètic exterior amb asfalt als peus del cotxe. De sobte, palmeres disposades en una filera a cada banda. Sota la fila esquerra hi havia mar; era a la carretera, anant en cotxe a curs calmós. Aquell soroll esmentat va resultar venir d’una ràdio i va produir-se una metamorfosi: el soroll va passar a ser “At last”, d’Etta James.

Reconeixia aquell lloc però no era capaç d’identificar-lo. En un moment donat vaig veure’l des d’una perspectiva que em va despertar. Si seguia recte, arribaria a un destí prou conegut, el meu poble. El meu niu (com n’he dit abans, críptic), d’on havia marxat quan era jove fugint de tot allò que m’hi lligués. A la meva panxa va palesar-se un pessigolleig. Feia anys que no el sentia: havia estat vivint en l’apatia (¿parlava d’això, la dona, quan titllava de trista la meva vida?).

Vaig abandonar el meu poble perquè veia com allà tot se n’anava en orris. Tot el que m’havia importat en la meva infància i, posteriorment, en els primers anys d’adolescent, s’esvania: la família queia –o més aviat mutava, canviava l’estructura, els costums amb què havia crescut, les relacions... o potser senzillament descobria la veritat-. Com jo, les meves amistats envellien, víctimes dels aniversaris; les coses que tan havien valgut per mi, coses de les quals havia begut la meva felicitat fal·laç quan era petit i jove, canviaven. La comunitat o la societat –al vostre gust- funcionava a mode de mecanisme perfecte. Quan era petit m’enamorava la gent, el món, però créixer va fer-me descobrir una mena de superficialitat global, vaig adonar-me de la manca de sentit de certes coses, de la cara ferina de l’humà, de la seva incongruència, de la marginació a què és sotmesa la diferència. I això em va encegar, negant-me la bellesa de cada instant.

Així que, obnubilat, vaig decidir fugir; la vida s’ensulsiava, com una casa que havia quedat vella i queia a trossos i jo no ho volia.

La qüestió, de tota manera, és que ara tornava al poble.

Havent arribat vaig deixar el cotxe al solar on solíem aparcar, decidit a donar una volta. Era una nit de juny, però els carrers eren deserts, ni rastre de ningú. L’únic que trencava el silenci era la brisa. I guiant-me pel mateix instint que hauria guiat a qualsevol, vaig dirigir-me a la que havia estat casa meva. En arribar-hi i veure l’edifici em va caure el món als peus. Vaig notar com si algú m’esgarrapés la pell amb violència. D’entre el silenci misteriós d’aquella nit onírica, al meu cap vaig començar a sentir notes de melodies de la meva joventut: cançons que no duien més que records i, alhora, melangia. Himnes de la vida surant en l’aire. Vaig cloure els ulls i va desfilar davant meu tot el que havia viscut en aquella casa. Vaig veure-hi els avis, la família per festa major, el meu germà, els meus amics xerrant un vespre d’hivern, l’Anouk rient: reviure la vida abaixant les parpelles.

Poc a poc, els records van anar-se generalitzant i ja no eren només de coses viscudes a casa sinó anècdotes isolades amb jo de jove com a subjecte: els matins de dissabte, el sol de mitja tarda, una guitarra. I vaig recordar un esdeveniment anual que m’encantava: la festa. Quan se celebrava els carrers quedaven buits, com camins del salvatge oest, perquè tothom anava a l’escola a ballar, beure, retrobar amics... era un circ, aquella festa, hi era tot.

De sobte vaig lligar caps, va ser com si em despertés.

I vaig anar cap a l’escola, trescant pels carrers que hi duien, que pujaven tots.

Vaig caminar durant pocs minuts, sense calibrar l’impacte del meu retorn. Existien dues possibilitats: o bé el somni seria fidel a allò que hauria passat si el moment hagués estat real o bé una certa màgia s’apoderaria del moment creant sensacions inimaginables. Aquesta segona opció feia impossible deduir les reaccions.

La música naixia carrer amunt, en creixia el volum i poc a poc vaig anar veient els llums, sentint la multitud que celebrava triomfal l’arribada de l’estiu. El perfil de l’edifici de l’escola traçava una línia irregular de forma diagonal. Vaig arribar a la part superior. Les portalades eren obertes, i vaig entrar. No sabia què m’esperava.

Sí: el fill pròdig havia tornat a l’arena.

Estava ple a vessar i, de tant revellit que estava, ningú no em va reconèixer de seguida. La primera a fer-ho duia un vestit senzill, concorde amb l’edat, i un gran boà ocultant el coll. Va quedar esbalaïda, estupefacta. Jo vaig somriure:

-M’oferireu un vals, senyora? –vaig bromejar.

-Déu meu! Ets tu? –obria molt la boca- Déu meu... Quan has tornat?

Anàvem a fer-nos dos petons, distants, rubricistes, però ens vam abraçar.

-Tots aquests anys... No t’he perdut el rastre ni un moment, vida. Guardo cada retall sobre tu als diaris, he vist totes les teves pel·lícules: he vist “L’arròs a Luxemburg” mil i una vegades.

-Ostres –vaig dir, humil però còmplice.

Ella, que era amiga de la meva mare, va moderar l’impacte inicial i va dir, més suau:

-Vaig patir molt per tu quan vas marxar: t’estimo com un fill, ho saps? –vaig assentir- Sabia que parlaves de nosaltres. Em feia por que no haguessis superat tot això de... la teva adolescència –va ser una fiblada, no vaig dir res i ella es va girar: Lena! Mira qui ha vingut!

Si fos cinema, un pla hauria il·lustrat l’escena; la imatge s’hauria anat movent del lloc on la gent feia cua per a comprar sopar i aniria mostrant els nens jugant, distants de la festa, i els adults, amb un cansament que es convertia lentament en ganes de festa, fins arribar a mostrar-me a mi i a les dones grans que m’acompanyaven, les velles glòries, anomenem-les amb tendresa, parlant amb veu rugosa, rient de tant en tant, entre copes de cava. Vaig preguntar on els podia trobar. El pronom era suficient, és clar, perquè ja sabia a qui em referia: als amics, a la meva gent, que segur que eren a la festa, però no al seu moll sinó apartats, a la seva pròpia festa. De fet, la pregunta era protocol·lària, no calia ser un linx per a fer deduccions, però obtenir resposta va ser el permís per dir que, si no els feia res, me n’anava a trobar-los.

Encara s’havien de dir moltes coses.