Tenia les mans al volant, tremolava, sense acabar d’assumir el que tot just havia vist. Amb els ulls negats de llàgrimes, la carretera es desdibuixava davant seu com si conduís enmig d’un mar gris de boira matinal un dia d’hivern.



A la llunyania, va aparèixer la silueta familiar d’una illa de cases. Quan s’hi va acostar, va distingir l’edifici on havia passat els millors anys de la seva vida. Tenia records d’ell i la seva germana jugant al jardí amb la nena de la casa del costat. Records d’una època feliç i despreocupada.



No es veia amb cor d’entrar. Va donar voltes i voltes al voltant del bloc de cases, ignorant les places d’aparcament buides de la vorera, com si no les veiés. El carrer desert li permetia conduir lentament mentre rumiava què diria a la seva mare.



Finalment, va deixar el cotxe tres carrers més enllà, per poder pensar amb claredat entretant s’acostava a la porta. Quan s’hi va trobar plantat davant, amb una gran força de voluntat, va prémer el timbre.



La seva mare el va sortir a rebre i, amb una sola mirada al seu rostre desencaixat, va endevinar-ho tot. Aplicant el seu habitual tractament del silenci, el va abraçar. Ell li va tornar l’abraçada, incòmode. Passats uns segons, la va deixar anar i va entrar a la saleta. Va enfonsar-se en el sofà que descansava vora la paret. La seva mare el va seguir, arrossegant els peus, i va situar-se al seu costat. Li va posar una mà al genoll, preocupada, i va esperar, pacient, a que el seu fill tingués el valor de parlar.



-És una altra, mare. Ja no és ella... –murmurava el professor, absent i perdut en les seves cabòries-. M’ha mirat amb aquells ulls buits, sense cap mena de reconeixement en ells. Ni tan sols ha notat la meva estimació, la meva devoció. Per a ella només era un desconegut més...



La seva mare el mirava amb aflicció, acariciant-li els esblanqueïts cabells.



De sobte, ell va apartar la seva mà i, en un moviment brusc, es va incorporar.



-No puc més... No hi ha solució per a ella. Està molt pitjor del que m’hauria imaginat. I ja ho he intentat tot, sense èxit... –i passant-se la mà pel front va exclamar-: Em rendeixo.



Ella va aixecar el cap, sobresaltada, i, canviant el seu freqüent caràcter serè, va dir amb agitació:



-No, fill! Això sí que no! No podem llençar la tovallola a la primera de canvi! Ets la nostra única esperança, la seva única esperança! Ets l’únic que pots trobar-ne la cura. Tots aquests científics amb qui treballes no saben el que passa en el món real, no han vist de prop els efectes de la malaltia que estan intentant tractar. No saben com destrossa a les famílies, això!



Ell va aixecar els braços amb impotència, només per després tornar-los a deixar caure.



-És inútil, mare. No hem trobat res definitiu, tot el que tenim són conjectures. I cada vegada són més els que cauen abatuts per la TOPA. És massa fàcil d’encomanar i la gent no vigila prou; es pensen que, com que han resistit a la malaltia fins ara, en són immunes, que ja no corren perill. I no saben que, precisament, cada cop és més fàcil contreure-la. El nombre de persones afectades creix cada dia més, a una velocitat alarmant. Molts no són conscients que un simple frec els podria costar la memòria, la seva identitat.



L’anciana plorava. Entre sanglots de desesperació, li va llençar una mirada suplicant; la mirada d’una mare desolada i feta trossos. El professor, commogut davant aquesta visió, va cedir.



-Està bé, mare, no ploris. Seguiré intentant-ho. Però no permetis que t’envaeixin les esperances, perquè les possibilitats són ínfimes. Increïblement escasses.



Es van acomiadar i ell va agafar el cotxe per tornar al seu laboratori, que, últimament, semblava casa seva. Va encendre la radio que, com ja era habitual en els darrers mesos, parlava de la TOPA.



Tan bon punt arribar, va agafar un feix de papers i va començar a fer càlculs i operacions, determinat a trobar una cura que els pogués retornar la germana perduda. No va fer cap pausa, ni tan sols per anar al lavabo; no va menjar, no va dormir, no va descansar. Escrivia, tatxava, esborrava sense aturador. Estava posseït; posseït per una resolució fanàtica. Hores i hores seguides sense fer res més que provar, aplicar i descartar. Desenes de possibilitats, ni una solució. El volum de fulls arrugats de la paperera augmentava amb rapidesa, fins que van acabar sortint-ne. La calculadora treia fum, els números ja mig esborrats per l’ús continu.



El galimaties de nombres i operacions passava per davant dels ulls del professor fins que, aquests, es van fixar en el darrer nombre sense veure’l realment. Es va adonar que havia comès un error en un dels càlculs de feia una estona. Va llançar-se damunt de la paperera, com un lleó a la seva presa, i va començar a agafar papers i descartant-los, veient que no eren el que buscava. Finalment, el va trobar. Va portar-lo a la taula i allisant-lo va repassar els números. Tal com havia endevinat, hi havia una petita errada; tan petita que l’havia passat per alt. Va corregir-la emocionat. El resultat semblava viable. Va passar a la fase d’experimentació i, tot mesclant líquids i substàncies, va obtenir el resultat esperat.



Per fi l’havia trobat. La cura llegendària, la que guariria als milions d’afectats mundialment per la TOPA. Es trobava en una proveta. Semblava increïble que un recipient tan petit pogués contenir el descobriment més important de la història.



Va fer les proves un cop més, per assegurar que tot allò era real, que no havia comès cap error. Efectivament, el resultat va ser el mateix.



Sense dilació, va agafar una jaqueta i les claus del cotxe, deixant el laboratori fet un mar de desordre i caos.



Mentre conduïa per la carretera, imaginava el rostre de la seva mare, resplendent d’alegria, albirant un futur on tots tres estarien altre cop junts.



Estava tan emocionat, que gairebé es va saltar la sortida de l’autopista; era una cosa que no l’hi passava des que feia poc que s'havia tret el carnet de conduir, quan la carretera no li era familiar. Eren els efectes de l’exaltació que sentia.



Va girar a la dreta, dirigint-se a l’avinguda on vivia la seva mare. Un cotxe quasi l’atropellà. Sorprès, va veure que, amb les presses per explicar-li les bones noves com més aviat millor, havia conduit pel carrer en contrasentit.



Tot i així, com que sentia la necessitat imperiosa de dir-li que havia descobert la cura, va decidir seguir pel mateix carrer, sense importar-li la infracció que cometia ni el perill que corria.



Va aparcar de qualsevol manera, sortint encara amb el motor brogint, deixant les claus al contacte i la porta oberta.



El professor va tocar el timbre de la porta amb impaciència, fent petits saltets sobre el mateix lloc, damunt la catifa de l’entrada.



Per fi, va sentir unes passes que s’apropaven i els forrellats que s’obrien. Finalment, la porta es va obrir, mostrant-li la figura de la seva mare.



Excitat, va agafar-li la mà amb força i, sacsejant-li, cridava:



-Mare, mare!



Ella, acariciant-li la cara per tranquil·litzar-lo li va preguntar:



-Què passa, fill meu?



I ell, deixant de saltar i mirant-la als ulls, va respondre:



-Ostres... No me’n recordo.