Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?

-Qui va descobrir Amèrica?

-Què pensa en veure un bon cul de senyora?

-Quant fan nou per nou?

-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?

-Quants eren els set reis de Roma?

-Què val més, una pel•lícula còmica o un castell de focs?

-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

Les paraules se li barrejaven dins el cap, mesclant-se, formant un garbuix de mots sense significat. Quina mena de lògica tenien aquelles preguntes? No les recordava en absolut, però, segons li havien explicat, eren les mateixes de l’última vegada... Quina última vegada?

No sabia si havia passat un minut o una hora, però el professor, perdent la calma, va repetir les preguntes en to impacient. Ell va restar callat. El professor es va passar la ma pels cabells en un moviment exasperat. Aquell gest, li va semblar estranyament familiar.

-Lincoln era un cuiner famós; Francisco Pizarro va descobrir Amèrica; penso que tinc ganes de masegar-lo ben fort i nou per nou fan dos més set. I... què més m’havies preguntat?

El professor, per enèsima vegada, va tornar a recitar les preguntes. Ell va seguir contestant bajanades, l’una rere l’altra, convençut de les seves respostes. El professor es limità a anotar els resultats que apareixien a la pantalla de l’ordinador. Acte seguit, va abandonar la sala per uns minuts. En tornar, duia amb ell un sobre.

-Em sap greu haver-lo d’informar que ha donat positiu a l’examen de revisió de la TOPA.

Alguna cosa no acabava de quadrar dins la ment malaltissa del pacient. Va girar amb dificultat, degut a tots els cables que s’entortolligaven com serps al seu voltant, connectats al seu cos. L’armari de metall d’on sortien els fils elèctrics va reflectir el seu propi rostre: una cara rodona amb cabells amb forma de casquet, amb la ratlla al mig i els ulls emmarcats per unes ulleres d’or.

***

Es va despertar sobresaltat, xop de suor. La visió duplicada d’ell mateix en el somni l’havia trasbalsat.

S’havia quedat adormit damunt dels papers, farcits d’operacions i símbols. Un filet de saliva havia caigut damunt els fulls i havia corregut una mica la tinta. Va eixugar-se la boca amb el revers de la mà i va aixecar el cap, mentre es redreçava les ulleres, que portava tortes.

La seva vista es va enfocar i milers de provetes, tubs i matrassos plens de líquids efervescents de colors van aparèixer al seu camp de visió. La seva disposició dins el laboratori no tenia cap ordre lògic per ningú que no fos ell.

Tots aquests utensilis saturats de fluids no eren res més que intents fallits de trobar una cura per la TOPA, el Trastorn d’Oblit Progressivament Accelerat, que, en els darrers anys, havia afectat greument a més del cinquanta per cent de la població mundial. Portava de corcoll a tots els científics que no havien caigut en la malaltia. Fins llavors, havien aconseguit mesures de prevenció contra la malaltia, però cap cura que en revertís els efectes.

Les persones afectades per la TOPA oblidaven, amb una rapidesa preocupant, tots els records que constituïen la seva existència. Oblidaven la seva identitat personal, el seu jo passava a ser tan sols una il•lusió del passat. Es transformaven, en un període de vint-i-quatre, en meres ombres del que havien estat.

Els florescents pampallugaven al sostre de l’habitació; la meitat d’ells estaven fosos i no havien sigut substituïts, tot i que, en comparació amb la caòtica habitació, aquell aspecte no era, ni de bon tros, el més important. Les parets blanques estaven plenes de ditades i tenien taques d’humitat; en algunes zones, hi havia traces de líquids que hi havien estat estampats, fruit dels violents atacs de frustració del professor quan, amb la nova fórmula de la cura de la TOPA, no obtenia els resultats esperats.

La obsessió del professor per la malaltia arribava fins a l’extrem que, des de primera hora del matí fins ben entrada la nit, treballava en trobar una cura. I ara, fins i tot, somniava amb la TOPA.

Es va aixecar del tamboret, i, engarrotat, va caminar fins al petit armari on guardava algunes conserves i càpsules de cafè.

Just quan n’anava a agafar una, va sonar el timbre de la porta. Ell s’hi va dirigir amb rigidesa i va obrir-la.

Una figura de dona que coneixia molt bé es retallava contra el marc, amb cara de pomes agres.

Era la seva mare.