El professor va fer un pas enrere i la seva mare va entrar al laboratori, passant pel seu costat recolzada en un bastó, ranquejant.

Va alçar la vista i va observar amb ull crític l’estat lamentable en el que estava sumida l’habitació on treballava el seu fill. Després, va dirigir la seva mirada penetrant sobre la galta del professor, on hi havia marcades les arrugues dels fulls damunt dels quals s’havia adormit.

Sense pronunciar ni un sol mot, va encaminar-se cap al tamboret que el seu fill havia abandonat feia un moment i s’hi va asseure.

Finalment, va parlar. I ho va fer suaument, amb un deix de tristesa.

-Quants dies fa que ets aquí tancat?

Ell, abaixant el cap amb abatiment, va admetre:

-Tres dies... Des que ho vam saber.

Ella va moure el cap en senyal d’assentiment, com si aquella resposta només confirmés el que ella ja sospitava.

-Jo... Jo... No sé que fer –va confessar el professor-. Estic desesperat. Porto dies intentant trobar la cura, provant tot el que se m’acut i, cada cop que sembla que és tant a prop que la podria tocar, se m’esmuny d'entre els dits: alguna operació falla o no obtinc el resultat esperat. Durant aquests tres dies he intentat tot el que és humanament possible sense cap èxit.

La seva mare el va mirar amb aflicció.

-El teu cervell està esgotat, fill. Probablement t’has estat alimentant de cafeïna tot aquest temps –va apuntar ella-. La teva ment està saturada fins a tal punt que res del que ara facis tindrà sentit. Has de descansar com Déu mana. Estira’t al llit i dorm una mica; i després, vés al bar de la cantonada i demana que et facin un entrepà –i, dirigint-li una llambregada suplicant, va afegir-: I vés a veure-la, fill. T’has negat a fer-ho durant tres dies i ho entenc, però és la teva...

Ell la va interrompre amb un cop de cap.

-No.

-Ella ho necessita! Li anirà bé, veure’t!

El professor es va girar cap a ella i li va etzibar:

-No ho saps, això! No et reconeix, mare! No sap qui som, ni com ens diem... No pots afirmar que li anirà bé veure el que per a ella són dos perfectes desconeguts!

La dona va eixugar-se una llàgrima solitària que li havia caigut dels ulls i que ara li baixava galta avall. El seu fill, en veure aquella imatge, va avançar cap a ella i la va abraçar mentre es disculpava entre xiuxiuejos.

Finalment, ella se’n va separar i li va fer una última mirada, implorant.

-Està bé... L’aniré a veure aquesta tarda, d’acord?

La seva mare va esbossar l’ombra d’un somriure trist i es va aixecar amb dificultat. Va fer un petó a la galta del seu fill i va marxar en silenci.

***

Després de fer un àpat més que acceptable al bar de la cantonada i de fregar-se les mans amb líquid antisèptic del dispensador automàtic del local, el professor va col·locar-se la mascareta de manera que li tapés tota la boca i va sortir al carrer, en direcció a l’hospital.

Tant bon punt va entrar, els seus ulls van topar-se amb un panorama completament desolador. Les infermeres i els metges corrien amunt i avall sense parar, tots amb mascaretes i guants. Des del passadís, es podia contemplar l’interior de les habitacions que tenien les portes obertes. Els llits, desfets; els malalts, sedats; els familiars i amics, destrossats, tots embolicats amb pijames de cirurgià, guants, casquets i mascaretes del mateix color blau turquesa.

Es va quedar petrificat i totalment immòbil, contemplant l’escena que tenia lloc davant seu. De cop, una infermera el va treure del seu trànsit donant-li un copet a l’espatlla.

-Senyor, disculpi’m però no pot estar aquí al mig amb tan poca protecció. Vingui amb mi a la sala de desinfecció on li proporcionarem un pijama de visitant.

Va seguir-la, obedient, intentant no mirar tots aquells malalts. No volia ni imaginar que aquell era el mateix aspecte que ella tenia.

Quan el professor va estar tot desinfectat i vestit, el van acompanyar a l’habitació on s’estava ella. Ell es va aturar a la porta i la va contemplar, adormida.

Semblava mentida que, aquella dona de rostre plàcid i tranquil fos una persona completament diferent de la seva germana. Havia perdut tots els seus records, totes les seves experiències. Era una altra dona. I, tot i així, el seu rostre adormit seguia sent el mateix de sempre. La posició laxa del seu cos en dormir no havia canviat.

La infermera va informar-lo que deixarien de sedar-la uns minuts per tal que pogués parlar amb ella, malgrat que ella no el reconegués. Ell va assentir sense mirar-la; no podia apartar l'esguard de la seva germana. No sabia si volia veure-la desperta; no sabia si volia tenir la confirmació irrefutable que ella ja no hi era, que havia desaparegut per sempre.

Amb prou feines, va sentir la porta tancar-se. La infermera els havia deixat sols perquè poguessin tenir certa intimitat.

Va observar la cara de la seva germana fins que aquesta va començar a reaccionar. Primer va parpellejar i després va moure la boca i va arrugar el front. Es va incorporar lentament i, un cop els seus ulls es van haver acostumat a la claror, el va mirar. Va ser llavors quan ell es va adonar que no estava preparat per veure allò: els seus ulls reflectien indiferència, inexpressivitat. La seva manca d’emoció el va afectar més que no pas si ella hagués mostrat menyspreu o, fins i tot, por.

Res. Senzillament res. Ni el més petit rastre de sentiment. Va fer un pas endavant, acostant-se al llit. Ella va seguir sense mostrar cap reacció.

Ell la mirava fixament mentre seguia avançant, intentant despertar en ella algun efecte, qualsevol cosa. Un fracàs. Finalment, quan es trobava a tan sols uns pocs centímetres del capçal del llit ella va preguntar:

-Qui és, vostè?

La seva confusió va ser com una punyalada dins seu. L’havia tractat de vostè; això volia dir que ni tan sols reconeixia l’amor i la preocupació que, de ben segur, es reflectien en els seus ulls. No era capaç ni d’apreciar que ell no era un desconegut.

-Sóc el teu germà.

Els seus ulls van moure’s d’un cantó a l’altre, escrutant-lo, intentant trobar la lògica a les seves paraules. Va arrufar les celles i va sacsejar el cap, talment com si es volgués desfer de la boira de la seva ment.

-No, no pot ser. Jo no tinc cap germà –va afirmar ella, segura de sí mateixa.

Ell la va contemplar amb ulls tristos i va fer que sí amb un gest, però ella ja no el mirava. Observava la finestra, el cel blau esquitxat per un parell de núvols. Llavors, va girar el cap una altra vegada cap a ell i, dirigint-li una mirada indesxifrable, li va dir:

-Perdoni, qui és vostè i que hi fa, a la meva habitació?

Va ser la gota que va fer vessar el vas. La seva memòria danyada no aconseguia retenir els records recents, no conservava més que un parell de minuts.

El professor es va abraonar sobre ella, la va agafar per les espatlles, sacsejant-la mentre cridava:

-Sóc jo, que no ho veus?! Sóc jo!

Ella cridava i movia els braços, intentant desfer-se d’ell. Donava cops de puny als seus braços, rostre, pit, però ell no la deixava anar, pres per un instint foll.

Sense saber ben bé com, es va trobar rodejat d’infermeres i metges que intentaven separar-los mentre que ella, asseguda damunt del llit i feta un manyoc, plorava a llàgrima viva, tremolant com una fulla, amb els ulls negats plens de confusió. Ja no recordava res del que acabava de succeir.