Capítol III “Xaloc”



Ja esteim a casa seva, al sofà, parlant de les nostres vides, coneguent-nos un poc mes. Avui em quedarè a dormir a casa seva. Serà la primera vegada que hi quedi, cosa que m'inquieta una mica. No hi estic acostumat a n'això d'anar a casa de les altres persones, i menys a ca la Maria.



Ara ja es fa tart, i decidim anar a dormir. Ens costa dormir-nos, per això seguim xerrant, aquest cop del nostre futur. Ella, com ja em va dir, m'estima, i em vol ajudar amb el problema que tinc, per això, diu que demà anirem a un centre de desintoxicació perquè m'ajudin. També em diu que li agradaria formar una familia, i que voldria que estiguessim sempre junts. Finalment, ens quedem adormits.



***



Ens trobam al centre, parlant amb el director. Diu que per aquest lloc han passat persones que esteien pitjors, i que el meu cas no és dels més difícils. Consistiría en entrar demà i anar a poc a poc, sense trucades per telèfon. Tansols podría rebre les visites de la mare i de la Maria. Em conta un poc el procès, i decidim que sí, que ho farè.



El primer que faig just sortir, és contar-li a la mare, i dir-li que ella sí que em podrà visitar. Per un costat està contenta, però per l'altre està trista... diu que no em podrà trucar quan ella vulgui parlar, que ha de seguir l'horari de visites... que serà dur per ella.



***



Dins el centre, els dies passen molt a poc a poc. Sempre la mateixa rutina.... despertar-se, pendre els medicaments, vestir-se, berenar, anar a la biblioteca o al gimnàs, anar a jugar al pati, dinar, anar a la biblioteca, visites, sopar, veure la televisisió i al llit. Sempre el mateix.... Avegades, estic al llit, sense dormir, pensant amb la mare, amb la Maria, amb el meu passat.... Veig que puc fer un canvi radical, que ara és el moment, que ara puc borrar el meu passat, que ara, puc ser un altre. Mai he pensat que sigui el millor i que puc guanyar sempre, però a n'aquest món hi ha dos tipus de persones: martells i claus, tu decideixes qué vols ser. Jo no serè un clau, serè el martell que enfonsi el meu passat, els meus problemes, la meva mala vida.



Ja duc un mes aquí, fent cada dia el mateix, però avui és un dia diferent. El metge m'ha dit que encara hi queda temps, però que el meu cos és un altre, que seguesqui així, perquè vaig molt be. Apart, em deixen rebre una trucada cada dia, ja que la mare avegades no pot venir i ha demanat si hem podia trucar. Ells, abans de passar-me el telèfon, s'asseguren de que sigui ella, i sempre hi ha un vigilant que escolta la nostre conversa.

Avui he fet un nou amic. Es diu Lluc, i és un home d'uns cinquante anys. Ell no ha robat diners a la seva mare, ni l'han tret de casa seva. Em conta la seva història, i em fa molta pena. La seva dòna es va morir en un accident d'avió, quan tornava d'una reunió de treball... Havia de criar als seus fills sol, i no sàbia com fer-ho. Per això va caure en el seu error.



Ara ja estic a la recta final. Se que no sabeu moltes de les coses que amb el meu temps que he fet aquí a dins, però no és gaire interessant. El meu amic ja ha sortit del centre i ara es troba de nou amb els seus fills. Encara em queden un parell de mesos. Les coses respecte a la meva salut segueixent anant molt be, cosa que fa que la meva familia estigui molt contenta. Cada dia que passa, és un dia menys aquí, cada minut que passa significa que falta menys estona per veure la mare, cada segon que passa, és un segon que m'atraca cada cop més a la nova vida.



Aquesta és la darrera setmana que pas al centre. S'em fa extrany tot això, però les ganes de reunir-me amb la mare i amb la Maria em poden. Ara si que és com si fos una carrera a contrarellotge, cada vegada estic més aprop de conseguir-ho. Els dies no passen, s'em fa etern. Ara és el moment per dir adeu al meu passat, i donar la benvinguda a la nova vida.



Per fi ha arribat el dia tan esperat. Ja estic al pati, s'obren les portes i veig a la mare i la Maria. Em poso a córrer cap a elles i ens abraçam. Després d'estar una estona allà afora, plorant, abraçats, parlant de les novetats, decidim anar a ca la mare i dinar una mica.



***



Estic a casa de la Maria, i em diu que el seu germà em pot aconseguir un lloc de treball, a una botiga del centre. Volen un empleat ja, i jo puc ser ell, així que truquem al seu germà i li confirmam, que estic dispost a treballar allà. La meva vida està canviant, ara estic lliure de les drogues,amb treball, amb una noia explèndida, amb la mare... que més puc demanar? Estic pensant amb aquella frase que fa temps rondava pel meu cap: “ què passaria si s'abracesin l'amor i la mort. Moriria l'amor? O s'enamoraria la mort? Potser la mort moriria enamorada, o l'amor moriria fins la mort....”. Ara, veig que la Maria ha guanyat aquesta batalla, que no han guanyat les drogues i que ella no hi ha acabat ficada. Després de sopar, anam a dormir.



Són les nou del matí, i vaig cap a fer l'entrevista. Estic un poc nerviòs, però els nervis no hem treuràn les ganes de treballar. Just que entro, em fan seure a una cadira. Em demanen moltes coses, i jo contest la realitat, cont el meu passat els darrers mesos... Quan ha acabat, em diu que no vagi cap a casa, que m'ha de dir cosa. Jo em quedo quiet, mirant-lo amb por.
Tranquil, no és res dolent.

No? Millor, perquè estic un poc nerviós, maretjat...

No hi ha motiu. Només era dir-te que no em pensarè res, que ho està decidit, està clar.

Vale, soposo que ara sí que puc anar-men.

No,... vull dir que... benvingut!!

Oh!, moltes gràcies. No sap lo agraït que estic.
El diàleg dura una estona més, i després vaig anar a casa. Allà m'esteia esperant la Maria. Quan li vaig contar, em va abraçar i va estar molt contenta.



***



Les primeres setmanes de treball van ser dures, vaig tenir que apendre moltes coses, però ara ja ho domin tot i estàn molt contents amb mi. Duc tres mesos a l'empresa.

Ara, ja són les nou del vespre, i estic arribant a casa. La Maria està al sofa i em diu que m'ha de dir una cosa molt important. Està rient molt, sembla que és cosa bona.



De sobte, em diu que està embaraçada!!