TRAMUNTANA

Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no : l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxamptas, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai… però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin. Estic nerviós, i no puc agafar el so pensant que demà tenc una visita al metge, ves a saber tu el que em dirà.... Decideixo sortir a la terrassa a contemplar la bella nit, i mentre, em poso a beure un poc d'alcohol. Ara ja són les tres de la matinada, i no passa gaire gent per davant casa, tan sols hi ha tres joves que tornen a les seves habitacions després d'una nit de festa.... quins records aquells, els de quan tenia 17 anys, que anava amb la meva colla de festa. Però m'aturo a pensar, i recordo el dia que vaig provar per primera vegada un porro, i em poso a plorar. D’ensà aquell dia no he pogut fer res més que fumar, beure.... tots son vicis. Amb les llàgrimes que em regalimen per la cara, decideixo anar al llit.

El sol ja surt, i jo estic a la consulta del metge. M'està renyant de nou, diu que si no atur de fumar, puc morir-me. Sé que ara és el moment d’ aturar, però no puc, la gent em diu boig per fumar marihuana i diuen llest al creador de la bomba atòmica, no ho entenc.... Ara vaig cap a casa, i el primer que faig és encendre‘m un peta, què estic fent? De debò no tenc la força necessària per enfrontar-me a mi mateix?


Fa un vespre fred, i jo estic amb el meu amic a la carretera, dins el meu cotxe impregnat de l'olor que fan els petes. Sé que he begut molt aquest fosquet i que m'he fumat un peta un poc fort, però no podia evitar-ho.... d’ensà la meva dona em va deixar, el meu estat empitjora. Estic notant com el cotxe es descontrola, i de sobte comença a ploure.... vaig col·locat, la carretera està glaçada, fa fred i plou, què més em podria passar? Ara estic a la meitat del trajecte, i sé que ja he passat el tram més perillós, però de sobte el cotxe em rellisca i queim per un barranc .


***



Tan sols puc reconèixer la veu del meu amic que em demana si estic bé. A poc a poc vaig posant el meu cap a lloc. Em trobo a l'hospital, i el metge diu que la meva vida no corre perill. Tan sols tenc un braç romput i una costella fracturada. Veig com la meva vida es podria acabar tan ràpid com s'enfonsa un porro als meus llavis.... sé que algun dia moriré, però no vull que sigui culpa de les drogues. Ara, al cap d'unes hores, estic a casa, i veig com damunt la taula tenc un paquet de tabac. No sé què fer, si tirar-lo o treure un cigarret i fumar. Necessit un canvi de vida, però sense algun vici no em puc inspirar. Intento no mirar el paquet, per no fumar. Jo ho estic passant fatal. Com més hi penso, més em deprimeixo. Estic sol en aquest món... no tinc fills, la meva família m'ha girat l'esquena per culpa de les maleïdes drogues...sempre el mateix, tot gira al seu voltant. Penso que ha d'arribar el moment que haig de dir prou...però és tan difícil, no tinc forces, no podré fer-ho. Penso en la mare...què farà, com estarà, a vegades em fa tanta falta al meu costat, però no la puc veure, ni tan sols trucar-la, li he fet tant de mal... Encara recordo com em va fer fora de casa amb els ulls plens de llàgrimes i el seu cor fet trossets. Va ser molt dur per a ella dir-me que no tornés si no em volia curar de debò. Aquell dia l' havia feta massa grossa. Vaig robar-li una joia que era un record del pare. Com s'estimava ella el pare!! No em podia perdonar i jo l'entenc.... La meva dona em va deixar fa quatre anys...era bonica la meva dona... tant de bo li hagués fet un poc de cas, només volia que li fes costat. Però jo ja anava a les meves.... Veig que si avui hagués mort a l'accident, la vida seguiria per a les altres persones, i molt poca gent estaria trista perqué jo no hi sóc... Hi ha un frase que diu “ no visquis perquè la teva presència es noti, sinó perquè la teva ausència es senti ”, i jo veig que no ho aconseguesc. Ara estic a la terrassa, i penso que si em deixés caure desde el cinquè pis, no tindria cap problema més. Ho penso molt bé, però torno a entrar al menjador i em poso a plorar... crec que hi ha altres solucions que no el suicidi.


***


El meu dia fatal ha passat, i ara estic allà mateix que ahir vespre, plorant desconsoladament... Necessit sortir al carrer i fer amics, refer la meva vida, cercar treball...

Surt, i el primer que veig és un cartell d'anuncis, intent no mirar-lo ni donar-li gaire importància. Segueixo caminant i de cop i volta, una jove molt maca i simpàtica em demana si duc rellotge. Després de dir-li l'hora, em fixo en la seva cara, i veig uns trets coneguts.... em recorda a una noia que anava amb mi a l'escola. De sobte, em surt el seu nom, i alhora ella pronuncia el meu.... La Maria em passa el seu número de telèfon, i jo faig el mateix. Em fixo en un petit detall, i és que m'agrega als contactes amb el nom de Joan, i seguidament un símbol que no sé molt bé què significa, però penso que algun dia ho descobriré.... De camí cap a la soledat de casa, em ronda pel cap tots els moments d'infantesa viscuts a l'escola, amb la Maria i tots els meus companys... On és aquella vida? Què s'han fet de les nostres il·lusions?

Ara em torno a trobar sol a casa, al marge de la societat, pensant què passaria si s'abracesin l'amor i la mort. Moriria l'amor? O s'enamoraria la mort? Potser la mort moriria enamorada, o l'amor moriria fins la mort.... Intent traduir-ho al meu dia a dia, i finalment veig un sinònim per a la meva frase: l'amor de la meva vida seria compatible amb les drogues? Moririen les drogues? O moriria l'amor? Potser el meu amor acabaria ficat dins les drogues? Aquest pensament em roda pel cap durant un parell d'hores.... conec el perill, però la passió em fa valent... He aconseguit estar set hores sense fumar un peta, ni un cigarret... estic que m'enfil per les parets, i intent aguantar, però no puc fer ni quinze minuts més. Ara sí que encenc un petard dels meus, no gaire carregat, però que sigui suficient per llevar-me els nervis. Finalment em quedo dormit.
Em torno a trobar a la terrassa de casa, mirant com surt el sol per l'horitzó, pensant que qualsevol d'aquests dies podria ser el darrer. El sol ja ha sortit completament, i jo deicideixo anar a esmorzar. Entro a la cuina i em faig un tros de pa de pagès amb sobrassada, i un cantó de formatge, berenar típic de Menorca. És trist que comencem a valorar les coses quan ja no les tenim, i jo començo a valorar el que tenc, la preciosa illa en la qual visc, els menjars, els detalls,... Cerc per l'ordinador “Menorca”, i em surt una pàgina que em parla dels petits llocs que la gent no coneix, i fa referència a una petita illa anomenada Illa dels Porros. Està situada al nord de Menorca, i no s’hi pot accedir fàcilment. Em diu que des del Toro es pot veure, així que deicideixo que avui capvespre o demà hi aniré.

De sobte, agafo el meu mòbil i truc a la Maria. Parlam una estoneta i decidim que hem de quedar per parlar, així que anam a fer un cafè.

Al bar, el nostre diàleg dura una estona més, i descobreixo que a la Maria no li agrada l'estil de vida que duim les persones amb la meva malaltia... . No sé què fer, si deixar de fumar, o si deixar de veure la Maria.... ara sento dintre meu, que si l'amor és ella, les drogues moriran.


***

Estic esperant que arribi l'autobús, i mentre m'encenc el segon peta del dia. De sobte, un home gran em mira i em diu: fumar mata. Em giro i li amoll tot el que pens sobre el fumar, la publicitat, i el negoci que fa l'Estat. A la fiarriba l'autobús que m'ha de dur a Es Mercadal, per després poder arribar al Toro. A dins, tot transcorre normal, però quan sóc a dalt, veig que no fa vent, i que fa una mica de fred, però és suportable. Mir cap a l'horitzó, i a poc a poc, vaig atracant la vista cap a terra fins que veig l'illa.... és petita, no es pot distingir si hi ha animals, arbres.... Finalment, decideixo fer una volta per allà dalt i fer quatre fotos de la posta de sol, i mentrestant encenc un porro, però s'apaga per ell mateix... què passsa? Si no feia gens de vent, per què de sobte bufa la Tramuntana? És un senyal?