CAPITOL II “Gregal”

Ara estic a casa, contemplant la pluja, de nou a la soletat. Em ronda pel cap anar a visitar el camell, però aquesta vegada per dir-li que ho vull deixar ja. Crec que avui no es bon dia per anar-hi, perquè el darrer cop que vaig agafar el cotxe i plovia, vaig acabar a l'hospital.

Ja s'està fent de nit, mentre, estic sopant d'un entrepà amb formatge. Quan he acabat de sopar, vaig al llit per veure allà la televisió. Obro el primer calaix de la tauleta de nit, i agafo els paquets de tabac que hi tenc a dins. Seguidament, els llenço a la paperera. He arribat a la conclusió de que consumir drogues no et fa modern i lliure, et fa dèbil i esclau. Torno a l'habitació, i encenc la televisió, però no hi ha res d'interés i l'apago. Com encara no m'ha entrat la son, em poso a mirar fotos antigues, de quan era petit, de la mare, del pare, dels amics.... Veig que les drogues em consumeixen i em destrossen per dins, i a poc a poc em vaig deteriorant. Finalment agafo el so.

Els primers raigs de sol entren per la finestra iluminant l'habitació, indicant que és l'hora de llevar-me de llit. Vaig a berenar dispost a afrontar un nou dia que s'em posa davant. Em faig un suc de taronja i un tros de pa de pagès fregat amb tomàquet, oli i sal. Després de vestir-me i arreglar-me, surt al carrer per anar a parlar amb el camell.

***

Li explico la situació a la que estic i ell em dona la seva opinió. No és un món fàcil per sortir-ne, ni fàcil de donar aquest tipus de notícia a les persones que tens a sobre teu... però és la meva decissió i estic dispost a fer el que sigui per canviar la meva vida. Li torno la droga que tenía i vaig de nou cap a casa. Aquet paio al capdavall m'aprecia i m'enten. No vol que jo acabi mort a la seva conciència. Al fons...no ès mala persona...ha de sobreviure i ja no sap fer res més que això...

***

Ara, vull quedar amb la Maria, per contar-li el meu problema i dir-li que vull deixar aquest món.. Se que ella em pot entendre, tot i que no en sepi gaire d'aquest tema. No vull que em vegi la cara que tinc en aquest moment així que la truco.

El diàleg durà uns tres quarts d'hora, i ben igual que el camell, em va donar la seva opinió. Diu que ella em va agafar estimació i que aquest sentiment augmenta per moments.... veu de valents deixar aquest món, i diu que rectificar es de sabis. Tinc tot el seu recolzament, el necessàri per deixar-ho. Ara que se la seva opinió, la convido a sopar, per acabar de parlar sobre la meva vida.
Al sopar, tot va transcòrrer com esperava, però hi va haver una cosa que no em va quadrar: semblava que erem una parella i que haviem anat a sopar per desconectar de la nostra vida.... no sabia que fer, si seguir parlant de la meva vida, o que ella em contes alguna cosa interessant de la seva. Finalment, acabam xerrant d'ella, dels seus treballs, de la seva manera de viure, de la seva vida sentimental.... em vaig adonar de que ella necessitava un poc d'amor, però ningú li donava.

Després de sopar, vam anar a passejar pel port, no sabia que fer... esteia preciosa aquella nit, i dindre meu sentia que alguna cosa em deia que si, que ella era la persona amb la que havia de compartir la resta de la meva vida, però el meu cap, em deia que no em precipités.... finalment, vaig pensar que el millor sería dixarme endur i.... si, va anar be. Em va dir que sentia coses per mi, com ja m' havia dit abans, em te molta estimació, i creu que jo soc un home encantador, que el meu passat es pot oblidar, tansols fa falta un poc de voluntat i el recolzament de les persones a les que més estimes.

Ara estic a casa, ja ha passat un dia densà he tingut la voluntat de deixar les drogues. Crec que ha arribat l'hora de tornar a veure a la mare i explicar-li que s'ha fet de mi, d'aquell nen estúpid que va va fer-li la vida impossible. Crec que em tindria que preparar un petit diàleg per quan ella obri la porta i em vegi a mi.... no se com començar, si per demanar-li disculpes o per explicar-li el que he decidit. Decideixo anar cap a casa seva i pensar el que dirè pel camí.
Ara he arribat, estic davant la porta, nerviós, trist i content al mateix temp... de sobte, toco i la mare obre la porta:
Joan? - pronuncia la meva mare.
Si mare, soc jo. Crec que ha arribat el moment de dir-te que t'estim, que aquest anys sense tu han estat difícils de passar, que cada dia els meus ulls desprenen llàgrimes, per diferents motius, però el principal es que no et tinc al meu costat. Et vull explicar el que m'ha passat tot aquest temps i el que vull fer ara, però primer et vull demanar disculpes. Se que no són fàcils d'acceptar, i que treure a un fill de casa tampoc es fàcil, però tot aquest temps que he passat sol, m'ha fet veure que així no vaig be.
Joan, carinyo.... jo també t'estim. No sabia que fer per tenir-te de nou entre els meus braços, enyorava les teves bestieses, els teus acudits flacs, el teu amor.... tot, ho enyorava tot

De sobte, els dos ens posem a plorar i ens fonem amb una abraçada. Ella em fa senyal de que passi dins casa. Just entrar, veig una foto meva, en braços de la mare, i tant com vaig endinsant-me cap a dins, més en veig. Ens seiem al sofà i li cont el meu pasat, la meva idea, li parlo de na Maria.... Parlam unes hores, i ella em conta com li va, les seves amistats, però sobre tot, em dona la seva opinió sobre el meu estat. Creu que he d'anar al metge, i fer el que ell consideri neccessàri, i que sempre ella estarà amb mi, ja que està convençuda de que tinc molta força de voluntat. Ella m'ha perdonat, i m'ha dit que tinc la porta oberta sempre que vulgui,, i que vol conèixer a la María.

Ara ja han passat quatre hores densà he arribat i es hora de partir.

Estic de nou pel carrer, però aquest cop amb la María, explicant-li el que he fet. Em diu que està molt contenta i que quan jo vulgui, quedam per anar a veure a la mare. Ara, agafat de la seva mà, record el símbol que seguía el meu nom a la seva llista de contactes.
- Recordes el dia que ens varem trobar després de tants d'anys?
Sí, que passa?
Res, tansols que a la llista de contactes, quan em vas afegir, vas posar un símbol que no sé el que significa.
No era res, tansols era un símbol que tenen les persones a les que estimo.
D'acord.

De sobte ens abracem i seguim caminant, ara direcció cap a casa seva.