Ara era lliure. Acabava d’entregar-me a la policia Alemanya al mateix aeroport. Havia explicat detalladament els fets i em declarava culpable de la mort del Albert. I tot i que sabia que m’esperava una pena de presó considerable, em sentia més alleujada i lliure que mai.

Un cop més i repassant la meva declaració, intentava tornar mentalment al passat per trobar algun tipus d’explicació o saber quin havia estat el punt en el que la meva vida normal havia passat d’un blanc lluminós i pur, a anar-se enfosquint en una escala de grisos dia rere dia fins a ser el fosc i amarg negre.

L’Albert havia convertit la meva existència durant aquells anys en un autèntic malson, un infern, per el que ara l’idea de passar-me els pròxims anys tancada a una cel·la d’una presó alemanya em semblava el més pròxim a la llibertat.

Els policies insistien en que hagués hagut de prendre mesures des de el primer moment que l’Albert va mostrar-se com una persona violenta i perillosa per a mi. Jo sabia que ells tenien raó, de la mateixa manera en que admetia que la por s’havia apoderat de mi fins al punt de paralitzar-me i anul·lar-me com a persona.

Pobres pares, que pensarien quan s’assabentessin que havia tornat a Alemanya per entregar-me a la policia? No ho havien de saber de cap manera. En la meva visita a Catalunya l’única veritat que els hi havia dit és que l’Albert i jo ja no estàvem junts. Tot i que em vaig negar a donar explicacions al respecte, crec que es van imaginar que havia estat un procés traumàtic per a mi del que no volia ni parlar-ne.

Ells no entenien que si ja no estàvem junts volgués tornar a aquell país. Insistien que em quedés una temporada allà, però finalment veient que no em farien canviar d’opinió , em van suplicar que tinguéssim més contacte, que no entenien perquè en els últims anys pesaven mesos sencers sense rebre cap trucada meva. Jo sabia que ara podíem tenir mot més contacte, tan com em permetessin a la presó. El primer per el que volia preguntar un cop m’empresonessin, era la freqüència amb la que podia trucar o mantenir vídeo trucades. D’aquesta manera podríem mantenir el contacte sense que sospitessin que estava a la presó.

Haig d’admetre que cada vegada que penso en que he matat a l’Albert es desperten en mi molts sentiments negatius i de culpabilitat, però va arribar a un punt en el que només podia viure un dels dos. Constantment amenaçava en que algun dia em mataria, que si jo intentava fugir o denunciar-lo acabaria amb la meva vida. Va ser per aquest motiu per el que vaig veure que havia de posar fi a aquesta agonia d’una vegada per totes.

A partir d’aquell moment cada nit d’insomni atemorida, em servia per idear una pla o estratègia que em permetés acabar amb la seva vida. Cada cop, cada abús, cada vexació em donava forces per seguir endavant amb el pla.





Al cap d’uns mesos d’anar estalviant alguns cèntims en cada compra setmanal d’amagat de l’Albert, vaig aconseguir reunir suficients diners per comprar el verí. Vaig assegurar-me de que fos insípid i inodor per tal de que no notés cap diferència en el seu cafè amarg.

Cada matí durant tres dies i morta de por per el perill de ser descoberta, afegia unes gotetes de verí al cafè amarg. Passats tres dies l’Albert no tenia cap símptoma i jo estava al límit de la desesperació, ja que un cop més veia frustrades les meves poques possibilitats de fugir d’aquell infern.

Em negava a esgotar la petita possibilitat de que funcionés, per el que vaig decidir continuar afegint cada matí el verí fins que sem acabés el pot que havia comprat. Aferrant-me a aquella única i última possibilitat de no acabar sent una xifra més al recompte anual de víctimes de violència domestica. Al cap de dos dies l’Albert no es podia aixecar del llit, es trobava molt malament i insistia a que truques a un metge. Vaig dir-li que de seguida l’avisaria. Li vaig suggerí que avisés a la feina de que no podria treballar aquell dia.

No vaig trucar a cap metge i al cap d’unes hores l’Albert va morir. Vaig aprofitar aquell temps per aconseguir diners i reservar el pròxim vol cap a Catalunya. Vaig trucar a l’empresa de l’Albert dient que el metge li havia dit que necessitava una setmana de repòs. Vaig deixar l’aire condicionat programat al màxim per tal de que l’habitació tingues una temperatura constant el més freda possible per tal d’evitar olors que despertessis sospites.

Per una altra banda l’Albert no tenia cap familiar viu, i els pocs amics que tenia eren els mateixos companys de feina que ja s’assabentarien de la suposada malaltia. Així que ningú trobaria estranya o sospitosa la seva absència en aquella setmana en la que jo seria amb la meva família. Havia estat tan temps planejant-ho tot que ho tenia tot ben lligat.

Vaig agafar les quatre coses més importants i vaig agafar el vol cap a Catalunya. No vaig ser conscient del que havia fet fins que estàvem enlairant-nos. Jo m’havia estimat molt l’Albert però no me’n penedia del que havia fet. Al cap i a la fi havia aconseguit escapar d’aquell infern amb el qual em torturava a diari. No vaig plorar gens, havia acabat les llàgrimes feia temps i ja no me’n quedaven per malbaratar-les en repetiments inútils.

Vaig marxar amb l’idea d’aprofitar al màxim aquells últims dies de llibertat, de la meva família, de casa, del meu passat. Tenia molt clar que tornaria i m’entregaria a la policia. Aquells dies se’m van escolat tan ràpid d’entre les mans... però sabia que seria en l’únic que pensaria en la meva pròxima etapa com a reclusa. El tràmits i els papers es van fer molt ràpidament i un cop sola, tancada en una petita cel·la compartida, vaig respirar fons i sense poder aturar les llàgrimes vaig plorar com mai. Era viva i per fi lliure del infern de l’Albert. Ja no havia de témer res ni ningú.

En aquell moment em vaig recordar dels meus somnis, de les meves aspiracions i ideals de vida que m’havia construït abans del meu viatge a Alemanya, abans de conèixer a l’Albert i que la meva vida es convertís en un malson.

Tots aquells pensaments i aspiracions eren ara somnis glaçats que mai es farien realitat. Aquell cafè amarg, els dies grisos i el fred alemany els havien glaçat i així seguirien per sempre, sent només uns somnis que mai es podrien realitzar, ara tancats en una presó.