Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No, en realitat em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies - vaig dir.

Era evident que les meves emocions estaven desbocades, sense control. La meva última visita a la meva família m’havia deixat amb el ànim trasbalsat i era inevitable el fet que qualsevol cosa m’afectava emocionalment més del compte, em sentia vulnerable.

El més provable es que no els tornés a veure mai més, i la simple idea de no tornar a casa del pares, amb la meva germana, el meu nebot,...m’encegava el ulls de llàgrimes. Havia estat la meva última visita, no tornaria més a Catalunya, a casa meva, amb el meus.

Un cop m’entregués a la policia alemanya tota la meva vida s’hauria acabat. Les bones èpoques a la costa daurada, els meus inicis com a dissenyadora, quan vaig conèixer l’Albert,...i tots els moments desastrosos posteriors que em van amargar l’existència.

Quan vaig acabar la carrera i vaig decidir marxar a provar sort a Alemanya, era una oferta atractiva per a una dissenyadora amb aspiracions de treballar en grans marques o estudis. A la meva família els va costar molt acceptar la meva decisió, i tot i que a mi em costi admetre-ho, a mi també. Viure sola, en un pis petit, en una ciutat tan grisa i trista com Alemanya no em resultava gens fàcil. Al principi era complicat relacionar-me amb la gent. Com tots sabem, els alemanys no destaquen per la seva sociabilitat ni simpatia.

Mentre buscava feina en algun estudi vaig trobar una cafeteria a prop de l’apartament en la que buscaven una cambrera a mitja jornada. Vaig acceptar-la sense dubtar, d’una manera o una altra havia d’anar pagant les factures mentrestant no trobava una feina com a dissenyadora. Així va ser com vaig conèixer a l’Albert. Era un client habitual de la cafeteria.

Amb el temps he arribat a la conclusió que vaig començar a sortir amb l’Albert com a mode de salvació a la soledat, com si mudar-me al seu pis em fes sentir menys trista i més integrada dins de la societat alemanya. Als pares els va agradar molt l’Albert. Semblaven estar més tranquils sabent o pensant que algú m’estava cuidant lluny de casa, però al mateix temps els demostrava que la meva tornada a Catalunya era cada vegada més llunyana o inclús inexistent.

L’Albert era el típic alemany estirat i seriós, atractiu i molt autoritari. Tenia molt caràcter i gens de sentit de l’humor, però m’estimava i em feia veure les coses més amables, treballava com a comptable en l’empresa de materials del costat de la cafeteria.

L’avió es va moure. Ja havíem aterrat a pista. Deixant els meus pensaments de banda vaig tornar a la realitat. Realment enyoraria tot allò: els clients de la cafeteria, l’olor a cafè i magdalenes recent fetes de la mestressa quan jo entrava a treballar a les set del matí. La llibertat, el sortir al carrer i sentir com el fred et paralitza el rostre...la consciència tranquil•la de ser innocent.

Alemanya era tota ella com una oficina. Tothom caminava per carrer amb un objectiu, un temps i amb una trajectòria determinada. Tot estava planejat, no es deixava ni el més mínim detall al atzar. El clima era tan depressiu... Amb el pas dels mesos aquella tristor i el gris característic s’havia apoderat de mi. No trobava cap estudi que oferís una feina de dissenyadora i suposo que afortunada o desgraciadament em van ampliar a jornada completa a la cafeteria.

La idea de treballar més hores no va agradar gens al Albert. Ell preferia que m’estigués a casa i m’encerregues de tenir-ho tot apunt i llest per quan ell arribés de treballar. Realment pretenia que estigués les 24h diàries tancada a casa? Jo no. No volia ser una mantinguda, i tot i que només tenia coneguts de la cafeteria m’agradava poder relacionar-me amb altres persones.

Ara que ell ja no tornarà mai més a la meva vida, veig el passat des de una nova perspectiva, puc analitzar les coses fredament i adonar-me de la magnitud dels fets. Si mai m’haguessin dit com seria el meu present i en què m’hauria convertit, els hagués pres per bojos. Tant debò hi hagués una manera de conèixer el futur, per poder prendre la decisió de canviar-lo, d’evitar cometre errors...però suposo que de certa manera ja la tenim aquesta possibilitat. Som els únics responsables del rumb del nostre futur, nosaltres prenem les decisions correctes i podem decidir o no, si esmentar els errors comesos.

I precisament era el que jo anava a fer, a explicar el meu gran error.