El primer dia de feina a la cafeteria tampoc no em va anar gaire malament i amb les poques indicacions que m’havien donat, ja m’espavilava per el meu compte. Va ser en aquell moment en el que va aparèixer ell. L’Albert va demanar el seu cafè sol, sense sucre com feia cada dia. Jo vaig introduir la comanda a la pantalla i li vaig preparar l’envàs per emportar i va marxar. Al cap de dos minuts tornava ser allà, estava molest i es queixava que li havia servit cafè ensucrat. Em vaig disculpar dient que era el meu primer dia i m’hauria confós a l’hora de servir-li. Vaig oferir a canviar-li però no va caldre.

Durant el meu primer dia només m’havia equivocat en una cosa, el cafè del senyor Albert, un des clients més habituals segons la mestressa. L’endemà va tornar i vaig fixar-me bé per no equivocar-me de nou. Aquest cop només servir-li i abans de marxar, va tastar-lo per comprovar que no m’hagués equivocat de nou. Aquest gest em va molestar. Havia de ser tan desconfiat? Un error el pot tenir qualsevol i més el primer dia, però evidentment vaig romandre callada i amb un somriure a l’espera de la seva aprovació.

De sobte aquell alemany seriós em va mirar amb una expressió confusa. Podia ser que m’hagués equivocat una altra vegada? No, era impossible. De sobte em va dir que continuaria prenent-se el cafè a l’oficina, ja que si el continuava mirant amb aquell somriure semblaria que li hagués tornat a endolcir el cafè. I va marxar. El meu nivell d’alemany era el suficient com per entendre que aquell home havia tingut unes paraules dolces amb mi, mai millor dit.

Anaven passant els dies i tenia la sensació que l’Albert estava interessat en mi, i jo també en ell. Quedàvem després de la feina, parlàvem de nosaltres, fins que amb el pas dels mesos vam acabar sortint junts i sense donar-me’n em vaig traslladar al seu pis.

La relació amb l’Albert era molt diferent a les que jo havia tingut anteriorment, ell era diferent. El seu caràcter, les seves costums i maneres de fer... Era com si ell fos el cafè amarg, que prenia cada matí i jo fos massa dolça i embafadora per ell.

Va arribar un moment en el que jo veia comportaments i reaccions que tenia que ja no podia associar a les diferències culturals. Era un home molt autoritari, meticulós i desconfiat. Aquella situació va arribar al límit quan a la cafeteria em van proposar que treballés la jornada completa. L’Albert es va enfadar molt. Des de feia temps insistia en que deixes la feina a la cafeteria, preferia tenir-me a casa pendent de les tasques domestiques i no de cara el públic.

Aquella prohibició per part seva encara ve fer que jo estigués més decidida a acceptar l’oferta. Qui s’havia cregut que era per prohibir-me treballar? Ell va arribar a insinuar que volia la feina per conèixer més persones, per coquetejar amb el clients. Va arribar a dir-me que el primer dia que vaig treballar allà li havia posat cafè al sucre expressament, per tal de tenir l’oportunitat de mantenir una conversa amb ell i atrapar-lo.

Davant d’aquelles paraules enverinades que ell em llançava, vaig amenaçar-lo amb marxar del pis, a deixar-lo... Ell ple d’ira, veient que perdia el control de la situació em va agafar pel coll, sacsejant-me com a una nina que no pesa, cridant-me a la cara que jo mai podia marxar d’allà, que em quedaria i faria el que ell digués. Quan va acabar de cridar va empentar-me contra el terra del passadís.

Jo no podia deixar de plorar, aquella nit no vaig aclucar l’ull, estava morta de por, només tenia l’esperança de que es fes de dia i pogués dir-me a mi mateixa que allò havia estat una malson. L’endemà ell actuava com si res hagués passat. No es va disculpar ni va donar cap explicació, i quan jo anava a marxar per la porta per anar a treballar, em va recordar amb tota la fredor que hauria de parlar amb la mestressa de la cafeteria per dir-li que deixaria de treballar per ells.

Ara, cada vegada que ho penso, crec que vaig cometre tants errors i vaig permetre tantes coses, que si les hagués aturat a temps tot això no hagués arribat a aquests límits tan desorbitats. Però no sabia com reaccionar. Jo sola en un país estranger amb un home que em maltractava i sense suficient autonomia ni diners com per fugir a casa. Estava perduda i no tenia a qui recórrer.

L’Albert va aconseguir tenir-me en una constant angoixa, atemorida i pràcticament al seu servei. Les baralles i el cops es repetien cada vegada amb més freqüència. Vivia tancada en aquell pis, com si s’hagués convertit en la meva presó. I amb la única persona amb la que tenia contacta era amb ell. Quan tornava a casa, si havia tingut un mal dia o considerava que havia fet qualsevol cosa malament em passava una altra nit plorant desconsolada i adolorida pels cops.

La meva vida es va convertir en un infern i l’Albert era el dimoni. Vaig deixar de trucar als pares per evitar que ell s’enfadés, vaig pensar fins i tot en l’idea d’acabar amb la meva vida per evitar un dia més de patiment. M’estava tornant boja.

En una de les úniques sortides que podia fer per anar al supermercat a comprar, em vaig informar sobre productes per a exterminar plagues de rosegadors o altres animals que habiten en alguns trasters o garatges. L’Albert em donava els diners comtats per les coses que necessitava comprar, per el que me les hauria d’enginyar per estalviar poc a poc en cada compra per poder comprar un verí.

Poc després de que em forcés a deixar la feina a la cafeteria es va entossudir a que li seguís servint el cafè sol i amarg cada matí. La meva existència s’havia tornar com aquell cafè, amarg i negre, una existència que m’enverinava cada dia. I això mateix estava disposada a fer, tot i que el verí per rates no era mortal, per als humans si se`n prenen més de tres dosis pot acabar matant a una persona.

La meva vida havia perdut tot el sentit, tota la dolçor. Era una existència enverinada. Si l’Albert volia el cafè amarg, el tindria.