- Vine quan et vagi bé, tranquil. Demà al matí aniré a esmorzar amb uns meus amics, però si et va bé podràs venir.

- A quina hora? Tinc lliure de les dotze a les quatre de la tarda. Seràs pel pis?

- Sí. A casa hi serem per allà a les dotze o abans.

- Molt bé.- fa una pausa, sembla que pensi alguna cosa.- Tinc alguna noticia per donar-te.

- Bona? Has interrogat ja a algú?

- A algú sí. Encara em falten alguns però...

- Però...?- dic intrigada.- La noticia és bona o dolenta?

- No ho sé. Ja en parlarem.- sospiro. Sento la seva rialla a l’altra banda de la línia.- Tranquil·la. Ens veiem demà i t’ho explico tot. Cuida’t.

- Cuida’t. Adéu.- és el primer en penjar.
No suporto que em deixi amb la intriga, però no em queda cap altra solució. Només he d’esperar.

La Claire, en Raúl i en Rubén estan al menjador. Els hi explico del que he parlat amb en Víctor i somriuen. La Claire està contenta de saber que això, finalment, potser s’acaba.
- Podrem ser-hi nosaltres tres demà al matí?- pregunta en Rubén.- Vull saber la veritat de tot això.

- És clar.- afirmo.
M’assento al costat d’en Rubén. La Claire i en Raúl seuen junts, ella estirada al sofà passant les cames per la falda d’ell que està assentat. Somriuen, feliços. Fa quatre mesos que visc a Madrid i durant aquest temps han començat una relació estranya. No volen dir que estan junts, però mostren molt afecte l’un a l’altre. No sé quin problema tenen en començar una relació, fan bona parella i s’avenen molt bé.
- Qui m’acompanya a buscar les pizzes?- demana en Rubén al cap d’una estona.

- Ja les has demanades?- pregunta el seu amic, estranyat.

- He demanat les de sempre, tranquil.- els dos somriuen.
M’ofereixo per acompanyar-lo. Potser em va bé sortir del pis i pensar en altres coses. Em dirigeixo a l’habitació, em canvio ràpid, agafo el casc de la moto i un cop som a baix pugem els dos. Ell és qui condueix, m’assento darrera seu i l’agafo per la cintura, m’hi obliga a que ho faci, tot i que no tinc por de caure. Es preocupa massa per mi.

Fa molt de fred, potser m’hauria d’haver abrigat una mica més. Un cop davant la pizzeria baixem, ens traiem els cascs i entrem. No hi ha gaire cua, així que de seguida ens atenen.

Quan arribem, els altres dos ja han parat la taula, així que sopem de seguida. A la televisió fan Scary movie 4. És la tercera vegada que la veig, però mai m’he cansat de veure-la.

Quan acabo, deixo els plats al rentaplats, em faig una infusió i m’assento al costat d’en Rubén, l’únic lloc lliure.
- Em prenc la infusió i vaig a dormir, estic cansada.- dic somrient als meus companys.
Me la bec amb calma i quan me l’acabo, m’aixeco per anar a la cuina.

- Ja ho endreçaré jo. Va, ves a dormir. Igualment he d’anar a deixar al meu plat.- en Rubén m’atura i em somriu.

- No cal...

- Que sí, va.- li dono el got i somric.- Bona nit.

- Bona nit i gràcies.- li faig un petó a la galta somrient. Me’l torna.
Em dirigeixo cap els altres dos que es desenganxen quan m’acosto. Se m’escapa el riure, es posen vermells, però no importa. Som amics, què més dóna? Els hi faig un petó i vaig a l’habitació. Em poso el pijama i de seguida em tapo amb el llençol un cop sóc a dins el llit. M’adormo de seguida.




- Un Cacaolat, dos sucs de taronja i una aigua.- diu en Raúl.

- El Cacaolat calent?- assenteixo i la cambrera que està al costat de la taula, ho apunta a la llibreta.- Per menjar?

- Dues magdalenes, un croissant i...- en Raúl em mira però no tinc gana.- Doncs de moment, només això.

- Molt bé. De seguida us portem l’esmorzar.
Se’n va directe a la cuina. Mentre esperem, parlem animadament. En Raúl explica anècdotes que li van passar quan era més petit. Intento no pensar en el meu cosí ni en el que m’ha d’explicar.

Un cambrer s’acosta a la nostra taula amb una safata on hi ha les nostres begudes.
- El Cacaolat?- en Rubén m’assenyala per indicar que és per a mi.- Els dos sucs de taronja?- assenyala a en Raúl i a la Claire.- Molt bé. I l’aigua... aquí.- ens somriu i sense dir res més se’n va cap a la cuina.
Intento fer un glop del Cacaolat però està molt calent. Mentre conversem poso les mans al voltant del got per escalfar-me-les. El mòbil que he deixat a sobre la taula comença a sonar, miro la pantalla per saber qui és: en Víctor.

- Si?- pregunto, preocupada. Li haurà passat alguna cosa?

- Hola Raquel. A les 11:30 sortiré de treballar, va bé si a les dotze sóc aquí?

- Perfecte.

- Fins després- sense acomiadar-se penja. Somric.
Després de que ens portin l’esmorzar ens l’acabem amb tranquil·litat, i anem directe al meu pis. Queda només deu minuts perquè el meu cosí arribi, estic impacient.

- Hola nois.- diu ell al veure’ns arribar. Està a baix l’entrada dels pisos on visc.

- Hola, pugem?- el meu cosí assenteix i em faig pas entre els meus amics per obrir la porta de l’entrada.
Pugem les escales fins arribar al primer pis. Poso la clau al pany i obro. Un cop a dins deixo que s’assentin el sofà.

- Algú vol alguna cosa?

- Puc prendre un cafè?- em demana en Víctor.

- És clar, ara te’l preparo. Podeu parlar tranquil·lament, eh.- somric i em dirigeixo a la cuina.- Algú vol alguna cosa més?- afegeixo cridant des de la cuina.

- No!- criden els altres tres a l’uníson.


Preparo el cafè i torno al menjador, on a sobre la taula el meu cosí hi ha deixat uns papers. M’acosto, deixo el cafè davant seu i agafo els papers: hi ha noms, preguntes i respostes, i una foto. Son els entrevistats.
- Qui és aquesta?- vaig passant els fulls, n’hi ha més d’un que no sé qui són.- I aquest?

- Raquel espera, són els que he entrevistat.

- Sí, ja ho he vist, espera.- em poso a llegir les respostes de la parella de la meva germana.

- Cap d’ells és.- em diu.

- Com que no? Espera. Segur que hi és.

- No l’he trobat...- insisteix el meu cosí.

- Que hi ha de ser!- insisteixo. Miro els altres papers, les fotos, els noms, les respostes,... però tots tenen una quartada.- Hi ha d’haver l’assassí.- segueixo passant fulls.- Aquesta!- exclamo en veure una foto d’una noia que assegura que la meva germana no li queia bé.

- No és ella.- insisteix el meu cosí.

- Com ho saps? Deixa de defensar a tots els que has entrevistat. Hi ha de ser!

- Raquel, quieta. Vols fer-li cas?- em diu la Claire. Sospiro, em rendeixo. Miro al meu cosí amb desgana perquè parli.

- D’acord. T’explico... no hi ha un assassí...

- Com que no? No va suïcidar-se! Ho tinc clar, és l’única opció que queda!

- Vols escoltar-me? Vols saber tota la veritat o no?

- Ja la sé. Hi ha un assassí, i descobriré qui és.

- No siguis així i escolta’m, d’acord?- sospiro.- La teva germana no és morta, sens?- miro amb sorpresa al meu cosí que comença a explicar-m’ho tot abans de que torni a parlar.- Entre ella i la teva mare van fingir que moria. Els hi vas dir que no tornaries mai més a casa seva després del que t’havien fet, i perquè tornessis van inventar-se aquesta excusa, perquè els fessis cas i poder-te trobar novament amb elles.
Em quedo parada, sense dir res. Un sentiment de culpabilitat m’inunda el pit, fins que acaba convertint-se en ràbia, odi.

- Tot això van fer-ho perquè tornés? No m’ho puc creure.- em poso les mans al cap, dono voltes fins que decideixo assentar-me i tranquil·litzar-me.- No els ho penso perdonar mai això. Ara sí que no em veuran més. Aquell “no tornaré més” era una simple expressió, ho vaig dir en calent, sense pensar,... però ara.... és que ara... ho tinc claríssim.

- Raquel tranquil·la...- en Rubén em posa la mà al braç per tranquil·litzar-me.

- Com vols que estigui tranquil·la? M’han fet patir tot aquest temps i ara resulta que no és morta! Això és una bogeria! M’han fet passar per tot això, m’han mentit. No sé com perdonar-les. És que no puc. No...- sospiro i recolzo el cap a l’espatlla del meu amic.

- Tranquil·la. No t’obligarem a que hi vagis, parlaré amb la teva mare i li diré que saps la veritat i que no aniràs a Barcelona, que la teva vida ara és aquí.- la Claire s’aixeca i em fa un petó a la galta.- Però tranquil·litza’t, d’acord?- assenteixo.

- Si m’estimés de veritat, no m’hauria fet venir aquí, no m’hauria mentit, i hauria vingut a veure’m...- sospiro i miro als meus amics.- La meva única família sou vosaltres.