Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.
M’aixeco disposada a tornar a dins de casa, estirar-me al llit i no moure’m fins passats uns dies. No aguanto més aquella situació de tristesa, la sensació de tenir aquest buit dins meu. Noto el meu cap pesant, ple de sentiments, remordiments, pors, records,... que em ressonen a dins. Tinc ganes de cridar, de treure-ho tot, de fer veure als del meu voltant que res va bé, que no puc més amb això, però em sento tan dèbil, no em veig capaç de fer-ho. Les conseqüències que patiria serien, potser, molt pitjor del que ara estic passant, potser les coses empitjorarien.
Sospiro i entro a casa. Deixo l’ampolla del te sobre la taula, no n’he begut, simplement m’ha ajudat a escalfar-me les mans que, altra vegada, les tinc fredes. Arrossegant els peus aconsegueixo arribar al llit, on em deixo caure i, passat uns segons, quedo rendida en un somni profund.

Al despertar-me el primer que faig és incorporar-me, amb els ulls aclocats, i miro l’hora. Són tot just les 10:16h. No tinc ganes de llevar-me. Em deixo caure novament i em tapo amb el llençol i les mantes de sobre el meu llit. No tinc ganes de sortir a fora, ni de trobar-me amb ningú, no tinc ganes de conversar, ni d’escoltar, així que em tapo amb totes les capes de roba del llit i em quedo sota d’elles. Unes passes que s’acosten a l’habitació em fan desanimar, pensava que podria passar-me el dia al llit, però sembla que serà impossible. Com cada dia. Suposo que serà la meva millor amiga, és l’única que té les claus del pis.
Em faig l’adormida, intentant evitar la probabilitat que m’hagi d’aixecar, però no serveix de res.
- Bon dia. Estàs millor?- quina pregunta més estúpida, tenint en compte que ella és qui sap què ha passat de debò i el perquè estic així.
- Bon dia.- dic destapant-me i girant-me de cara a ella. També se la veu cansada.- Què hi fas, aquí?
- He vingut a assegurar-me que no et quedaries tot el dia aquí dins.- m’ho suposava, em coneix massa bé.- A més, tinc una noticia. Tot i que no crec que ajudi gaire...- intenta somriure, però està esgotada. Aquesta merda ens està fent mal a les dues.
- Tot ajuda, suposo.- insisteixo.
- No vull parlar-ne aquí. Aixeca’t, esmorza, vesteix-te, i vine. T’espero a casa.
- Però si no hi ha ningú aquí...- insisteixo. No vull llevar-me.
- Fes el que t’he dit. M’he d’assegurar que no estaràs al llit per sempre, ja t’ho he dit.- s’aixeca, em fa un petó al front i se’n va.
M’aixeco i faig tot el que m’ha ordenat. Vaig a la dutxa i em vesteixo un cop surto. No m’arreglo gaire. Per què fer-ho? No em sento amb energia ni amb ànims, però necessito trobar respostes i pistes per aconseguir saber què va passar de veritat. A la cuina, agafo l’ampolla del te que, en teoria, m’hauria d’haver pres a la matinada. Està plena d’aigua, la Claire la deu haver netejat quan ha arribat o se la deu haver pres ella. És com si el meu pis també sigui el seu. Agafo una tassa, hi poso una infusió i deixo que s’escalfi al microones. Durant aquest minut, aprofito per fer el llit i endreçar l’habitació, tot i que sé que ningú entrarà allà dins.
Em prenc la infusió amb tranquil•litat, des que la meva germana va morir, tot m’ho prenc amb calma. No tinc ganes de res. El que més ràbia em fa de tot això, és que no van deixar-me veure el seu cos. No vaig poder-me acomiadar d’ella. No, no i no. No vull pensar en això ara.
Amb un glop m’acabo el contingut de dins la tassa i m’aixeco decidida a anar a casa la meva millor amiga.
De camí, escolto música. No és el que més m’ajuda a recuperar-me, però sembla que ho intenti. El que més m’ajuda és mirar vídeos al Youtube. La música em desanima, mentre que els que pengen vídeos em fan somriure. Quan arribo, truco el timbre i desactivo la música del mòbil. Ella mateixa és qui m’obra la porta, ja que els seus pares la major part del temps són fora. Pugem les escales i ens dirigim a la seva habitació. No parlem gaire, crec que cap de les dues té ganes de treure el tema, però ho haurem de fer, tard o d’hora.
- Quines novetats tens?- m’atreveixo a preguntar. Assentada al seu llit agafo un dels coixins.
- He parlat amb la policia.-fa una pausa, va cap a l’ordinador, tecleja algunes paraules i el tanca.- Perdó, l’havia deixat obert.- es disculpa.
- Tranquil•la. Què t’ha dit la poli?- insisteixo.
- M’han dit que no podran ajudar-nos, així que no sé què pensem fer. No m’han fet gaire cas. Ja saps com treballen, aquí, els policies. No tenen ganes de fer res...-fa una petita pausa. Sé que el que em dirà, no m’agradarà. La seva cara és massa expressiva.- Serà millor que ho deixem córrer. Tothom diu que va suïcidar-se. No pots fer-te les teves teories i dir que la van assassinar, és poc probable, tenint el compte que no tenia ferides al cos. Com diu la policia i la millor amiga de la teva germana, el més segur és que es prengués unes pastilles per matar-se o... no ho sé. No hi entenc d’aquestes coses, però segur que es va suïcidar.
- No.- dic enfadada.- No crec que ella fes això. La seva vida era... potser no era perfecte, però no tenia una vida de merda, saps?
- Raquel, per què la defenses tant?- diu finalment resignada.- Des que va enviar-te aquí vas odiar-la moltíssim. Va ser una egoista, i vas haver que fer la teva vida tu soleta. O és que ja no ho recordes?- fa una petita pausa. Ara qui està enfadada és ella.- Per què ara pretens que t’ensenyin el seu cos? Per què defenses que era bona persona després del que et va fer? No ho entenc. Sé que era la teva germana, però no us fèieu tant com perquè t’afecti d’aquesta manera...- sospira i acota el cap.- No ho sé. No entenc res...- Vol seguir parlant, però s’adona que ja ha dit prou.
Els ulls marrons de la meva amiga es tornen més foscos del normal. Està preocupada. Em mira, però se sent malament per haver-m’ho recordat tot... acota el cap provocant que la seva petita cara quedi coberta per els seus cabells rossos. L’abraço amb força demostrant-li que no importa res del que ha dit.
Sé el que vol dir-me amb aquestes paraules. Sé el que va fer-me, la meva germana, i em fa mal. Entenc que la Claire estigui enfadada, no hauria de preocupar-me per la Gemma, la meva germana. No la considero com si ho fos. Va fer-me fora. Em va portar lluny. Va treure-m’ho tot i em va allunyar de tot el que m’ajudava. Em va enviar aquí, a Madrid, lluny de tothom, i sense res. Però no tot va ser dolent... no?

Recordo quan els meus pares van separar-se. El meu pare va decidir marxar. Va avisar de que ho faria, però mai va dir quan. Recordo quan vaig arribar a casa i ja no hi era... vaig estar-me dies plorant, fins i tot vaig deixar d’anar a l’institut. Tenia setze anys i la meva germana divuit. La Gemma, en aquell moment, ho era tot per a mi. Va ser qui més va recolzar-me, fins passat dos anys. Des d’aquell moment, quan vaig fer els divuit, tot va canviar. Ella ja no anava a casa mai, s’havia independitzat amb la seva parella. L’odiava. Ella era bona persona, almenys quan no anava amb aquell...
Odiaré sempre el moment en què vaig deixar que entrés a l’habitació. Potser mai hauria d’haver deixat que ho fes.
- Puc entrar? Raquel?- no sentia que em cridava, estava escoltant música amb els auriculars posats, i no prestava atenció al meu voltant.
- Necessites alguna cosa?- vaig preguntar-li deixant els auriculars sobre el coixí quan vaig veure que la meva germana estava a dins la meva habitació.
Se’m va fer estrany veure a la meva germana per casa. Sabia que alguna cosa passava, però no estava segura del que podia ser, almenys, mai vaig imaginar-me que pogués passar tot allò. Des que tenia parella la nostra relació havia canviat tant... enyorava a la Gemma que va recolzar-me durant tot aquell temps.
- Alguna...- va assentar-se al llit, al meu costat. No sabia què volia dir-me, però no semblava una bona notícia.- Bé, fa una setmana que hem entrat a l’estiu, així que de vacances tenim... dos mesos? - assenteixo.- Doncs això. He pensat que ja que tens divuit anys, que podries anar a Madrid a veure el papa. Fa temps que no sabíem res d’ell, però va trucar fa uns dies i no semblava que estigués bé. Vull que vagis a fer-li companyia durant un temps.- va anar ràpid al gra. Quan més ràpid millor, suposo.
- Quan va trucar? Per què no en sabia res, jo?- vaig pensar un moment.- Espera...què? No! Perquè he d’anar-hi jo?
- No l’estimes?
- És clar que l’estimo! I tu també, no? Podries fer-te el favor tu soleta.- vaig sospirar.- Jo hi aniria, però no em conec Madrid. No sé ni on viu, no sé res del papa, Gemma... – vaig rumiar uns instants.- Hi hauré d’anar sola?
- Clar, què vols, que t’acompanyi jo?
- Doncs com a bona germana, estaria bé.- vaig dir, emprenyada.
- Tinc la meva vida feta aquí, no puc canviar-la ara.
- Ah, és clar, i jo sí, no?- vaig preguntar, irònica.
- Quina vida tens, aquí?- va fer, burleta.
- Com que quina...?- vaig fer una pausa. Allò era massa. Vaig col•lapsar-me, mai em vaig imaginar que la meva germana pogués fer-me allò. Bé, des del canvi radical que va fer, m’imaginava qualsevol cosa.- Tinc amics aquí, tinc a la meva família, la carrera la començaré i l’acabaré aquí. I dius que no tinc la meva vida feta aquí, a Barcelona?
- Jo tinc parella, i no podríem seguir, hi haurà massa quilòmetres de per mig. Ell a Barcelona i jo a Madrid... no podria ser. L’estimo, i no vull anar-hi i deixar-lo aquí.
- Doncs ves-hi amb ell! Jo tinc els meus amics aquí, és el mateix!
- No, no ho és. I m’és igual si t’està bé o no. El bitllet ja el tinc, surt demà passat, a les 5:30h del matí. Espero que l’agafis, no l’he comprat així perquè sí.- es va aixecar.- Bona nit.- vaig intentar replicar i enfrontar-me a ella, però va tancar la porta un cop va sortir de l’habitació.