Allò era una bogeria! La mama ho sabia? Hi estava d’acord? Després de marxar de la meva habitació, segurament va anar ràpid a casa seva, amb la seva parella. Va fugir com una covarda. Ràpidament vaig agafar l’ordinador de nou, vaig posar-me els auriculars i vaig seguir escoltant música. Vaig agafar el mòbil i li vaig enviar un missatge a la meva millor amiga. No volia perdre-la:
Hola, et necessito més que mai. La meva germana m’ha comprat un bitllet per anar a Madrid, demà passat ja no seré aquí. No vull anar-hi, no vull deixar-te sola aquí. Què faré allà? Pf, et juro que m’agafarà alguna cosa! Ajuda’m si us plau, vine amb mi o... no ho sé! Truca’m i en parlem, si vols, però digues alguna cosa. T’estimo.
Vaig estar-me tota la nit i el dia següent esperant resposta, però la meva millor amiga no donava senyals de vida. Vaig provar d’anar a casa seva, però no hi eren ni els seus pares, ni ella. Vaig trucar-la. Vaig parlar amb la gent de classe, però era estiu, i ningú sabia res d’ella ni dels companys. Vaig començar a desesperar-me.
Al vespre abans de marxar, vaig anar a la cuina. Necessitava parlar amb la meva mare.
- He de parlar amb tu, mama.- vaig dir, molt seriosa.
- Què et preocupa?- va fer una pausa. Semblava que estigués pensant, i de cop se li va il•luminar la cara.- La teva germana ja t’ha donat la notícia?- vaig quedar-me parada. Així que ho sabia?- Vull dir que si t’ha dit ja que has d’anar a Madrid...
- Sí, sí. Ja sé què vols dir. Així que també ho sabies? I et sembla bé que la “teva petita” com has dit sempre, marxi a un lloc on no coneix a ningú, sola?
- Bé...- va quedar-se en blanc un moment, però va pensar una resposta ràpid. Se li donava massa bé inventar-se coses.- És per el teu bé. Així...
- Per el meu bé?- vaig interrompre-la. No podia callar el que sentia.- No sé què pretens que sigui per el meu bé! Et juro que això és massa. I a més m’aviseu d’un dia per l’altre! Pff, mama, no m’esperava això de vosaltres. Sou...
- Raquel tracta’m amb respecte! No em cridis!- va ordenar-me.- T’hem comprat el bitllet a tu. Aquí tens pocs amics, allà potser en faràs més, és per el teu bé. Vull que aconsegueixis espavilar-te soleta i que siguis més sociable.
- No és que no tingui amics aquí, simplement... pensava que la meva millor amiga era de veritat.- vaig sospirar. La meva millor amiga no havia respost als missatges. S’hauria oblidat de mi?- Mama, que sàpigues que això mai t’ho perdonaré i que si marxo a Madrid, no tornaré més aquí a Barcelona- vaig sortir ràpidament, amb llàgrimes als ulls, de la cuina. No suportava aquelles dues.
- Raquel, no em parlis d’aquesta manera! Baixa!- em va cridar des del passadís, però vaig fer-ne cas omís.
Després de trucar al meu pare i avisar-lo de que hi aniria, vaig preparar la maleta i quan van ser les 4:00h vaig marxar de casa en direcció a l’estació Barcelona Sants. Un cop a dins de l’AVE vaig enviar un missatge a l’Ester, la meva millor amiga:
Ester, des de petites que ens coneixem, ja ho saps, i t’agraeixo tot el que has fet per a mi. Em sap greu, però he de marxar. M’hauria agradat poder parlar amb tu. No crec que torni a Barcelona. T’estimo.
El viatge se’m va fer curt. Al meu costat va seure-hi una noia rossa, amb uns ulls marró clar que mai oblidaré. La Claire. Tenia uns amics increïbles, en Raúl i en Rubèn. Tot i que eren de Madrid i parlaven castellà, va ser divertit compartir el viatge amb ells. Vam estar jugant a un joc força entretingut, i vaig passar-m’ho bé, tenint en compte que no tenia gens de ganes de conèixer a aquells nois. No tenia ganes de parlar amb ells, ni amb ella. No volia saber res de ningú.
Van fer-me fora de casa, i van fer-me la vida impossible la gent que més estimava. Per què havia de conèixer a més gent? Per passar per el mateix un altre cop? I si no fos prou que la meva mare i la meva germana m’haguessin fet fora de casa, la meva millor amiga va passar dels meus missatges. No vaig tenir notícies seves fins passades unes setmanes.
Quan vaig arribar, el primer que vaig fer va ser anar a esmorzar amb aquells amics que havia fet a l’AVE. Bé, no eren amics, simplement coneguts i bones persones. No tenia intenció de voler-los conèixer més a fons, però passat un temps, van convertir-se en els meus millors amics. Van convertir-se amb la gent amb qui vaig compartir part de la vida a Madrid.

Després d’esmorzar amb ells vaig anar a veure al meu pare. Mai oblidaré els ulls vidriosos que tenia al veure’m. Ni oblidaré l’abraçada que va fer-me.
Durant els primers dies, va ajudar-me a conèixer la ciutat. Vaig compartir secrets amb ell, fèiem coses junts, vam intentar recuperar el temps que vam perdre quan va marxar, va explicar-me els motius del perquè ho havia fet i vaig ajudar-lo a que sortís a conèixer gent. Em feia pena veure’l sol, sense res. Ell va ajudar-me a canviar la meva vida. No tenia ganes d’anar a viure a un lloc on no hi tenia res, però a poc a poc, aquella ciutat va ser la meva. El meu pare va aconseguir que, finalment, em sentís d’allà. A Madrid, és on hi tenia la meva família. El meu pare i els meus amics. Què més volia?
Estava orgullosa d’haver-lo recuperat. I tot i que va perdre’s la meva adolescència, ara tindria tots els anys següents per viure amb mi. Recordo quan va donar-me el seu pis:
- Petita, gràcies per venir. No oblidaré mai aquest esforç que vas haver de fer. Et dono les claus d’aquest pis, m’he comprat el de sota. Estarem junts, però separats. Sé que necessites espai, tens nous amics, i sou grans com perquè jo visqui amb tu.
- Papa, no calia que ho fessis.- tant els seus ulls com els meus estaven negats. L’estimava tant... era la meva vida.
- Faria el que fos per tu, petitona.- va fer-me un petó al front i va donar-me les claus.

El meu pare. Una nova ciutat.Nous amics. Un nou pis. Una nova vida.


I ara, em trobo a l’habitació de la Claire, la noia que vaig conèixer a l’AVE, la persona que més m’ha ajudat a adaptar-me a Madrid, la persona que més m’ha ajudat durant els dies que vaig arribar. És una de les millors persones que mai he conegut. I, per una vegada a la vida, no em trobo sola. És una bona amiga. Sé que mai em deixarà de banda, com va fer-ho l’Ester, i sé que en els pitjors moments estarà al meu costat, com jo estaré al seu.
- D’acord. No la defensaré més. No tinc perquè fer-ho. Tens raó. Va fer-me mal.- accepto. El fet de donar-li la raó la fa somriure.- Però vull parlar amb el meu cosí, val? Vull saber abans de deixar tot això així, si de veritat va ser un assassinat o si realment es va suïcidar.
- D’acoooooord.- accepta, vençuda.
Agafo el mòbil i marco el número del meu cosí. Viu a prop de Madrid, a mitja hora d’on sóc jo, així que no li costarà gaire venir. Si no ho fa, serà per la feina que té. Ser policia, a vegades, no és fàcil. Excepte els policies que passen de tot, per aquests és la feina més fàcil i còmode del món; posar multes quan volen, creure’s superiors, i fer cas només del que ells volen.
M’estic força estona parlant amb ell. Necessito donar-li tota la informació que necessitava, tot i que la majoria ja la sap: com es deia la meva germana, l’edat, on va morir, si hi havia pistes o no de que fos un assassinat,...
Li demano si té el permís, o si pot interrogar a les persones amb qui més parlava la Gemma. Abans de penjar, també li dono el telèfon de la parella de la meva germana. És l’únic que tinc, i em sembla sospitosa.