Els professors estaven estesos a terra, no respiraven, o almenys això semblava... No sabia si alleujar-me o preocupar-me. Ja em podia moure, així que, sense pensar-m'ho gaire vaig travessar la porta de la paret transparent, i després una altra porta, i em vaig trobar a un passadís que pareixia que l'estaven reformant, ja que les parets no estaven acabades de pintar. La il·luminació era escassa, però suficient. Vaig pensar que no hi podia estar massa temps allí, ara, per fi, tenia l'oportunitat d'escapar, però primer, tenia que rescatar al Robert... No sabia on era, només recordava una bifurcació... Vaig continuar corrent per aquell passadís, amb l'esperança de trobar-la. No hi vaig trigar massa, i vaig seguir pel camí per on se l'havien d'emportat. Al cap d'una estona, ja hi havia arribat al final, on hi havia una porta de fusta, típica del segle XIII, encara no la devien haver canviat. Abans d'entrar, vaig desitjar que l'explosió hagués estat el suficient forta com per a que no hi fos ningú conscient...



Vaig obrir la porta, era molt pesada. Vaig veure els “goril·les” asseguts a cadires blaves de plàstic, no sabia si estaven conscients. El Robert, clarament inconscient, estava lligat amb cordes a una mena de cadira. Vaig quedar-me parada uns segons, els “goril·les” no es van immutar, potser l'explosió havia arribat fins aquí. Per comprovar-ho, vaig apropar-me a ells. Sí que respiraven. Seguidament, vaig anar cap al Robert. També respirava. Vaig deslligar-lo i vaig anar arrossegant-lo per tot el castell, vam arribar a la porta gegant d'alumini, estava tancada... Em vaig enrabiar molt, i li vaig pegar un cop de puny, i, com no, em vaig fer molt de mal. La porta es va obrir. Jo, ja no m'estranyava per res. Vaig agafar el Robert, un altre cop, i vaig continuar arrossegant-lo pels passadissos. Em vaig perdre... No sé com vaig tornar a la mateixa porta, estava tancada... Algú la devia haver tancat!



-Per aquí ja em passat- va dir en Robert.

-Però..., com?! M'has fet portar-te tota aquesta estona i estaves conscient?-vaig dir emprenyada i feliç alhora.

-Volia veure com te les apanyaves sola- va dir amb un somriure entremaliat.



El vaig soltar. Semblava estar dèbil, però veia com s'anava recuperant ràpidament.



-No és temps per bromes, la porta, l'havia deixat oberta.

-Estàs segura?- va preguntar-me preocupat.



Es van sentir passos.



-Corre -va dir amb veu fluixa agafant-me de la mà i començant a córrer.



Poc després, vam veure els goril·les corrent darrere nostre. Cada vegada eren més a prop. Vam veure els lavabos i en Robert, em va fer entrar-hi i va tancar amb forrellat la porta. Els goril·les van començar a donar-li cops. Prompte la tirarien a terra.



-Però que fas?! Ens has condemnat a una mort segura!- vaig escridassar-li.



Ell, es va limitar a assenyalar una finestra petita, però el suficientment gran per poder sortir. Per arribar-hi havies de pujar al vàter.



-”Mademoiselle”- va dir oferint-me ajuda, cavallerosament.

-Com sabies que hi havia una finestra?

-No ho sabia -va dir rascant-se el cap amb un somriure nerviós.



Vam sortir-hi. Érem fora del castell, lliures. Era de nit, la lluna plena brillava a més no poder. Érem al mig d'un bosc. Es sentien els esgarips dels mussols i el cric-cric dels grills. Si no volíem ser atrapats pels goril·les més valia tornar a córrer. Vaig entropessar amb una pedra i vaig caure malament, fent-me una ferida bastant seria, a causa de la qual i del mal que em feia, no podia continuar. Ell, em va agafar en braços i va continuar caminant.



Ja eren les primeres hores del dia..., devíem ser bastant lluny del castell... Vam trobar un llac amb aigua cristal·lina. Ell, esgotat d'estar tota la nit caminant amb mi als braços, em va deixar a la vora del llac i, amb les poques forces que li quedaven va començar a netejar-me la ferida.



-La pròxima vegada vés més amb compte -va dir-me.

-Què hi haurà una pròxima?!

-Espero que no -va dir mirant-me amb dolçor i esgotament.



Va acabar de netejar-me la ferida.



-Gràcies per tot. No hagués sortit d'allí sense tu. I sento haver-te fet carregar-me tota la nit -li vaig agrair.



Va passar una estona, no deia res. Em vaig girar cap a ell i el vaig veure dormint plàcidament al meu costat. Era tan mono... Havia fet tant esforç aquella nit per mi... La llum del sol tocava els seus cabells ataronjats, que brillaven més que mai. Els seus llavis sempre havien tingut l'aspecte del caramel més dolç del món? Sense pensar-m'ho, vaig donar-li un petó.



-És adormir-me i t'aprofites de mi?-va dir.

-Estaves despert??!!-em vaig posar molt roja.

-Això no pareixia propi de tu!

-Aiiiiiiissss!! Ets molt dolent...-vaig dir donant-li l'esquena.



Vaig notar com les seves mans em giraven amb delicadesa i els seus llavis em donaven el petó més tendre de tota la història. Em va abraçar, el meu cap contra el seu pit. Notava el batec ràpid del seu cor. Després, va dormir-se abraçat a mi. Jo, també ho vaig fer.



Em vaig despertar, Robert s'estava banyant al llac.



-Vine!-va dir-me



Em vaig posar vermella.



-Nooo!!

-Per què?

-Em mullaré la roba...

-Banya't.

-Que no...



De sobte, va fer veure que s'ofegava. Jo, em vaig tirar a l'aigua. No el veia. Ell em va endinsar i em va besar. Vam treure el cap de baix l'aigua i em va seguir besant apassionadament. Al cap d'una estona, que per mi va ser molt curta, va dir:



-Hauríem d'anar caminant, no sabem on som...



El vaig fer callar amb els meus llavis. Vaig rodejar amb les meves cames la seva cintura i ell em va abraçar fortament. Ens vam endinsar en un món on només els nostres petons importaven.



-T'estimo- em va dir.

-Tens raó, serà millor que anem.

-No et refredaràs amb la roba xopa? Serà culpa meva... -va dir, oferint-me la seva roba.



Me la vaig posar i vam començar a caminar agafats de la mà per aquell immens bosc verd.



Vam trobar un riu també amb aigua cristal·lina on es veien molts peixos.



-Crec que serà millor seguir-lo, solen haver pobles a prop dels rius.- vaig dir.

-D'acord.



Vam seguir el curs del riu.



-Com vas fer l'explosió?-va preguntar-me.

-No ho sé, em va sortir de dins... Espera..., com saps que he estat jo?

-És com si tinguessis poders...

-Com ho saps?

-Tinc visions... La finestra, creia que era allí, ho vaig veure, però no sabia si era veritat.

-Així que tens visions... Saps si trobarem algun poble?

-No ho sé.



Es va sentir el motor d'un cotxe.



-Amague'm-nos!-va dir portant-me darrere d'uns arbustos.



Un Opel Corsa roig va aparcar prop de la ribera del riu i hi va sortir un home d'uns quaranta anys que es va posar a pescar. Tenia els cabells negres com el carbó amb alguna que altra cana i una barba de tres dies sense afaitar. Tenia aspecte solitari. No pareixia perillós.



-Creus que ens hauríem d'apropar?-vaig preguntar.

-Sí, potser per fi sortim d'aquí.



Vam apropar-nos.



-Bon dia. Ell és el Robert i jo sóc la Neus -vaig saludar.

-Bon dia. Em dic Cesc, encantat -va dir estranyat.



Robert va saludar amb el cap.



-Què hi feu aquí, al mig del bosc, uns nois tan joves?



Li ho vam contar tot i va decidir portar-nos a casa seva. Vivia als afores del bosc, a un lloc on es veien cases d'un poble. A la seva casa hi havien escopetes de caça, canyes per pescar, pells d'animals... Va trucar a la policia. Li van dir que ens breus moments vindrien a per nosaltres.



Vaig decidir anar a fer una volta sola, necessitava pensar... Vaig fer uns pocs passos i vaig sentir el Robert cridar dins la casa. Va aparèixer un goril·la a pocs metres de mi, vaig cridar, em va pegar i em va punxar amb una mena de xeringa. L'últim que vaig veure va ser en Cesc amb una escopeta.



Em vaig despertar, estava a un llit d'hospital, amb tota la meva família.



-Estàs bé?-van preguntar-me.

-On és el Robert?- vaig preguntar.



Ell, va entrar per la porta.



-M'he d'acomiadar, haig de tornar a l'orfenat. Ja han agafat els dolents.

-Orfenat?

-Sí, no t'ho havia dit.



Vaig començar a plorar desconsoladament. Ell em va abraçar. I em va dir a cau d'orella:



-Ens veiem a l'institut, confia en mi. He tingut una visió.