Quan vaig obrir els ulls, vaig veure el noi, ja conscient, mirant-me les mans. Em vaig incorporar ràpidament i vaig amagar-les, amb la sang ja seca, al meu darrere.

-No hauries d'aixecar-te tan de pressa, encara estàs dèbil.-va dir-me.

Tenia raó, ja m'estava marejant. Em vaig seure lentament.

-Gràcies per salvar-me, però gairebé era millor morir. -va dir.

Va aparèixer un silenci incòmode entre els dos.

-Quant de temps he estat inconscient? -vaig preguntar-li.
-Una estona més que jo..., no t'ho podria dir exactament.

Al cap d'uns segons, ell es va decidir a conversar.

-Em dic Robert, i tu?- em va preguntar.
-Neus.-vaig dir amb un to de veu baix. Tenia la sensació que hi havia algú vigilant-nos. Em vaig girar, però no hi vaig veure a ningú.

Em va mirar estranyat, però, es veu que va decidir no interessar-se pel meu neguit.

-Saps com hi hem arribat aquí?-va preguntar-me.
-Tinc una hipòtesi, però no n'estic segura.
-Dispara!-va dir encuriosit.
-Em van fer uns proves, com el test IQ, i els resultats no eren conclusius, tot i que, jo, no acabo de veure el perquè. Poc després, vaig aparèixer aquí.
-A mi, també em van fer tests d'aquest tipus, i també em van dir el mateix, que no eren conclusius. És clar, no vaig desconfiar...
-Ja. Almenys..., sabem, o creiem saber, perquè hi som aquí, però..., la meva pregunta és...: Com coi sortim d'aquí?!
-Això m'agradaria saber a mi.-va dir mirant a la finestra.

De sobte, es va fer la foscor. Poc després, van començar a sentir-se uns trons molt forts, seguits d'una pluja furiosa, que feia que part de la seva aigua penetrés dins la cel·la. Les gotes que queien del sostre es van multiplicar i van passar a fer una música enervant. A causa de la humitat i del fred que es feia cada vegada més intens, vaig començar a tremolar, i les meves dents a petar, xocant incontrolada i repetidament, fent el típic sorollet. Cada cop tenia més fred, ja no podia aguantar més. Vaig mirar al Robert. Ell també s'estava congelant...

-Tens fred? -vaig preguntar-li fent-me la ximpleta.
-Sí -va dir amb veu tremolosa.

Vaig aixecar-me lentament, tenia els músculs engarrotats. Vaig atansar-me a ell i em vaig seure al seu costat.

-T'importa si m'apropo? Així tindrem menys fred.
-Fes el que vulguis.

Em vaig arrimar més a ell, ja tocant-lo, em va rodejar amb el seu braç. Poc després, em va entrar son i vaig posar el meu cap al seu muscle...

Vaig obrir els ulls, estava estesa al terra, en Robert dormia al meu costat. La pluja havia parat, es sentia el cantar dels ocells i el sol entrava intensament. Pareixia un dia fantàstic, d'aquells que sents que serà un gran dia, però..., atrapada entre aquelles quatre parets... Estava clar que ens havien abandonat a la nostra sort i que per molt que busqués maneres de sortir d'allí no n'hi havia ninguna. Vaig decidir quedar-me allí, asseguda, i... esperar.

Al cap d'una estona, en Robert es va despertar. Ens vam mirar. La manca d'aigua i de menjar ja ens passava factura, sabíem que no ens quedava molt temps de vida. No tenia forces ni per incorporar-me, ni per parlar... Es van començar a sentir sorolls. Van entrar els “goril·les”, acompanyats d'altres homes corpulents, ens van aixecar i ens van portar a través de passadissos que veia borrosos perquè m'estava marejant. Vam arribar a una porta d'alumini que sense raó aparent es va obrir, com les portes dels supermercats, devia de portar algun sensor de moviment. Vam entrar, hi havia una bifurcació, a mi, em van portar per la dreta, i a en Robert per l'esquerra. Poc després em vaig desmaiar...

L'aigua que em queia a sobre a mode de fina pluja em va despertar. Amb els ulls encara clucs, m'imaginava que ja era lliure, que era a un prat típic del paisatge oceànic, tot verd, amb els seus ramats de vaques pasturant prop del riu. La set em va fer obrir la boca. Notava com l'aigua poc a poc m'anava revivint. De sobte, una veu robòtica, no molt clara, em va arrencar d'aquesta mena de somni. Vaig obrir els ulls i vaig veure l'aigua caient d'un aparell semblant a un aspersor contra incendis...

-Neus -va dir la veu robòtica.

L'agradable “pluja” va parar i em vaig incorporar. Estava dins d'una sala blanca, sense sortida visible, amb una paret transparent que deixava veure cinc professors iguals, tots amb una bata blanca típica dels farmacèutics. Em vaig refregar els ulls per comprovar si allò era real. Encara els veia. Un d'ells, havent vist la meva reacció, va agafar un micròfon.

-Sí, el que veus és real, som quintigèmins. -va dir, orgullós.

Vaig intuir que no m'ho passaria massa bé allí...

-I què hi feu aquí? -vaig dir encara sorpresa.
-Examinar-te.
-Per què?
-Perquè sí. -va dir com si la paciència se li estigués esgotant.
-Per què et poses nerviós?
-Ets sempre tan preguntaire?-va dir, posant-se vermell de ràbia.
-Sí, i encara no m'has contestat.

Va esclatar...

-A veure, noieta, tu qui et creus?!! Tinc el poder de convertir-te en pols i m'intentes vacil·lar?! Inclús morta de gana busques l'enfrontament?! Doncs, d'aquesta ja no passes..., a la merda els experiments!! Et juro que et mataré!! Et matareeeé!!!- va exclamar treien foc pels queixals i donant cops per tot arreu.

Va deixar el micròfon i junt a tres dels seus germans se'n va anar. El que es va quedar, va agafar-lo.

-Mira..., així tot el que aconseguiràs serà la teva pròpia mort. -va dir amb indiferència.
-La prefereixo abans que ser el vostre ratolinet de laboratori. -vaig al·legar amb aire desafiant. Sabia que no em matarien..., em necessitaven per algun motiu.
-Ets valenta..., potser massa..., o fins i tot massa llesta...

Va posar cara com que se li havia escapat alguna cosa.

-Hauràs d'obeir, per les males o per les pitjors.

Van tornar els altres professors, un poc més tranquils. Van apropar-se al professor que s'havia quedat amb mi, i van discutir, impedint que jo els pogués escoltar. Un d'ells va treure d'una butxaca de la seva bata un comandament i va pitjar un botó. Poc desprès no em podia moure, amb prou feines podia respirar... Una porta entre els professors i jo va aparèixer. Els professors la van creuar i es van atansar a mi lentament. Un d'ells, va treure de les seves butxaques un munt de cables que em va posar al cap com si em volgués fer un “electro”, i després, els va connectar a un ordinador de la sala on eren abans, segurament per analitzar la meva activitat cerebral. Un altre va preparar una pantalla improvisada i, un tercer, va connectar un canó a l'ordinador. Seguidament, van aparèixer unes imatges..., imatges de nens morint-se de gana, pels quals se m'encongia el cor encara que intentés fer-me la indiferent. Desprès, es van veure a la pantalla grans atemptats, paisatges preciosos, l'espai... Ells anaven fent anotacions a una llibreta... Les imatges anaven passant... De sobte, va sortir una de la meva família, un altra dels meus amics... Un gran sentiment de tristor i indignació va recórrer les meves venes... Em van caure llàgrimes dels ulls, no sé si pel fet de pensar que potser no tornaria a veure'ls o perquè no podia ni pestanyejar... Després, van posar un vídeo en el qual els goril·les estaven pegant al Robert. Un sentiment de ràbia i odi em va inundar.... Tenia ganes de matar els goril·les, els professors..., tothom qui tingués a veure amb aquest experiment, investigació o el que això fos, a tothom els que em van separar de la meva família, dels meus amics... De sobte, una gran energia va sortir de dins meu..., que va provocar una gran explosió.