Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?
-Qui va descobrir Amèrica?
-Què pensa en veure un bon cul de senyora?
-Quant fan nou per nou?
-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?
-Quants eren els set reis de Roma?
-Què val més, una pel·lícula còmica o un castell de focs?
-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

La persona asseguda a la cadira era un xicot, amb els cabells rinxolats ataronjats i brillants com una posta de sol, amb la pell de porcellana, ulls com el fons del mar i amb una clara mirada desconcertant. Amb un to de veu que deixava veure que tenia por, va dir:

-Però...Per què sóc aquí? Si us plau...

El professor se'l va mirar, amb certa cara de fàstic, però no va contestar res i va apropar-se a una mena d'ordinador.

Jo, estesa al terra i confosa, per fi em vaig poder començar a moure. Al cap d'una estona em vaig poder aixecar, encara que amb dificultat. Ells, em van mirar. El noi es va posar roig com un tomàquet.

-Pareix que la princeseta s'ha despertat... -va dir el professor.
-On sóc? Com hi he arribat? I..., què li feu? -vaig dir assenyalant el noi.
-Aquí les preguntes les faig jo!
-Les pots formular..., però l'altra cosa és que te les contesti.-vaig dir en to desafiant.
-Pareix que s'ha aixecat de mal humor... En fi...

Va sortir de la sala, i, de sobte, un gas groguenc va anar omplint lentament la nostra estança i jo, a pesar dels meus esforços, vaig notar que irremeiablement m'adormia...

No sé quant temps va passar, però em vaig despertar amb un fort mal de cap, asseguda i atrapada en una cadira que pareixia de ciència ficció semblant a la del pèl-roig. També estava nua, però allò pareixia ser el menor dels meus problemes. Poc després, va entrar el professor.

-Què m'heu fet? Per què m'heu tret la roba?

El professor, passant de mi, va dir:
-Ara, princeseta, m'hauràs de respondre a unes preguntes, i si no ho fas t'aniré donant descàrregues d'electricitat cada cop més fortes.
-Prefereixo morir a ser el teu ratolí de laboratori.
-Això ja ho veurem -va dir amb un somriure entre desafiant i superior.-Començarem per preguntes fàcils. Com, quant fan 7 per 9?

Va haver un silenci sepulcral a la sala, seguit d'una petita descàrrega.

-Qui és el president del govern?-va esperar un poc més que l'altra vegada, però em va soltar una descàrrega notablement més forta que l'anterior.
-Quins anys van estar els musulmans a la Península?-ja, sense esperar massa va llençar-me un altra descàrrega, amb aquesta ja em pensava que em moria, vaig acabar sense forces a la cadira, sabia que si no contestava la següent pregunta em mataria allí mateix, sense pietat.
-Neus, com no encertis l'última pregunta, t'asseguro que no m'ho pensaré dues vegades i moriràs electrocutada.
-Com saps el meu nom? -vaig preguntar amb gran esforç, tot i que el cap em donava voltes.

Ell, va sospirar, amb ràbia, i va continuar amb l'última pregunta:

-Quant són 859 per 4123?

Vaig mirar els tres professors que veia, a causa del mareig. Com sabien que sabia la resposta? Em vaig quedar parada, un moment. Vaig lligar cables, aquells tests que havia fet fa poques setmanes..., n'havia fet molts, ja que els doctors deien que els resultats no eren conclusius.... De sobte, vaig notar com la descàrrega, només tocar-me la pell, sortia disparada cap a altres direccions, per bona o mala sort, no va tocar al professor, aquest es va quedar tan parat, com jo. Van passar uns segons i jo, enmig d'una barreja d'alegria, por, sorpresa i confusió, em va aparèixer al cap la qüestió de si havia estat jo, la que havia provocat això, o només eren imaginacions meves.

El professor va sortir corrents, amb tanta pressa que no va tancar la porta amb clau. Per fi, hi havia una possibilitat d'escapar-me, si sabia com sortir d'aquella cadira. Vaig provar de mirar fixament els braçals que m'hi mantenien subjecta, a veure si els podia moure amb la ment..., però res, seguidament vaig forcejar, però l'únic que aconseguia era clavar-me metalls, fins al punt de fer-me algun tall.

Van entrar dos homes quadrats, amb aparença de goril·les, anant cap a mi. Una vegada que ja estaven al meu costat, un el suficientment prop com per poder sentir el seu mal alè, l'altre, va treure un comandament d'una de les butxaques del seu pantaló i va pitjar-hi un botó. A l'instant em vaig veure alliberada de la cadira, però ara m'agafaven els dos de manera que no podia fugir. Em van treure d'aquella sala i vam recórrer llargs passadissos amb parets de pedra cobertes de molsa que aparentaven ser d'un castell de l'Edat Mitjana, i que no semblaven haver estat netejats des de llavors. L'olor a brossa i aigües fecals em feia agafar arcades... Al cap d'una estona, vam arribar a una mena de porta gegant d'alumini, amb un munt de botons i cables de colors vius i, amb una estranya càmera de vigilància que ens apuntava. Era com si el passat, el present i el futur estiguessin units. Els homes, de sobte, em van soltar. Em vaig girar cap a ells, i l'últim que vaig veure va ser una mà peluda dirigint-se a gran velocitat cap al meu cap.

Em vaig despertar a una mena de presó, vestida amb una bata semblant a la d'un hospital, on hi havia molta humitat, i hi feia molt de fred. Es sentien gotes caient del sostre fent una mena de musiqueta tranquil·litzadora fins a cert punt. Vaig comprovar que la porta, de barrots, estava tancada amb clau. Vaig mirar al meu voltant. Hi havia una finestreta, també amb barrots, a la part més alta de la paret que deixava veure que estava a una cel·la subterrània. El pensament que no sortiria d'allí em matava viva. A la meva ment, van aparèixer els meus pares, els meus germans..., tota la meva família, els meus amics... I si ja no els tornava a veure? Les llàgrimes van començar a recórrer les meves galtes lentament, fins a caure al terra...

Van passar unes hores, el sol s'estava amagant. De sobte, vaig sentir sorolls, el cor se'm va paralitzar. Vaig distingir el grinyol d'una porta a l'obrir-se i, seguidament, unes passes apropant-se. Després d'uns segons de silenci, els goril·les d'abans aparegueren a l'altra banda dels barrots de la porta de la meva cel·la. Portaven el pèl-roig inconscient, el qual estava sagnant per una gran ferida al braç... Van obrir la porta, no vaig intentar escapar, sabia que seria inútil. Van llençar el pèl-roig a uns metres de mi i se'n van anar tancant-nos en clau. Vaig mirar el meu nou company, vaig apropar-me, vaig comprovar que respirava..., això em va tranquil·litzar. Seguidament, vaig mirar-li la ferida, era considerablement profunda. Si no li tallava l'hemorràgia, moriria. Sense pensar-ho, vaig arrencar la màniga de la meva bata i, amb ella, li vaig fer un torniquet. Jo, que sempre havia sigut molt aprensiva, notava com m'anava marejant, però havia d'aguantar. Al cap d'una estona, que per a mi va ser eterna, va deixar de sagnar. Havia perdut molta sang, però sobreviuria. Vaig mirar les meves mans amb la sang encara líquida i després de molt d'esforç per no desmaiar-me, vaig perdre el coneixement.