AGULLES INVERTIDES CAPÍTOL III
GRAU 360
No podia guardar més, el meu pecat era viure massa temps de la mentida.

Com cada diumenge vam sortir al mercat. Els pares portaven mesos sense parar atenció en mi; el treball passava per sobre de qualsevol cosa.
Em sentia com un nen orfe sense cap estimació. Com n’estava d'equivocat, Déu meu!
Tot aquell temps que treballaven era per donar-me de menjar, donar-me roba i un sostre per dormir.

Animals racionals diuen, una petita teoria sobre la qual caldria fer molts més estudis perquè jo la poso en dubte.

Sols vaig voler cridar l'atenció, sense adonar-me del perill que duia la meva acció, ni qüestionar-me’l.

Es increïble com de ràpid passa un moment. El present no existeix, tot esdevé futur.

Eren els dos cossos nus, agafats l'un amb l'altre amb la unió d'un petó, la lluna cobria les seves intimitats i li donava color al rostre. Era tot fosc i feia molt de fred.

Em preguntava per què no podia estar en mig dels dos; és que ja no m'estimaven?

La calefacció de butà feia pampallugues, cridava la meva atenció.
Els pares odiaven que jugués amb foc, segons les seves creences invocava el dimoni.

I així va ser.

Vaig agafar un trosset de diari, hi posava “360”, un número matemàtic amb molta lògica, penso ara; el vaig doblegar i em vaig apropar silenciosament a quatre potes arrossegant el cos pel parquet fins arribar a la calefacció; en aquell mateix instant saltà una espurna sobre meu; encara tinc aquella errònia cicatriu; aquella cremada per vida, però no tan sols a la mà sinó també al cor. Aquell maleït paper es va encendre en segons, l'espant, la ràbia i la rebel·lia em van controlar abans que el cervell savi i el cor latent.
La meva acció va ser llençar el paper contra la pota esquerra del llit dels pares; era conscient, manipulat pels sentiments ignorants, però innocent d'aquell final.
Aquell desgraciat paper em va girar la vida, em va trair d'aquella manera tan absurda.

Tan sols era per l'afany de destacar. Tant de bo els ho pogués explicar a ells.

D'un moment a un altre els meus ulls contemplaren un paisatge desolador, fosc i vermell, ple de cendres al meu volat; la cara de la mare i el pare de desesperació, però no perquè estiguessin a punt de ser engolits pel foc o per la casa que anava caient a trossos sobre nostre, sinó per la por a que jo morís a l'acte.
Amb aquella mirada ens ho vam dir tot; la mare em deia, amb els seus ulls tendres, que fos fort i el pare, amb la seva mirada ferma, que fos persona. Jo simplement plorava i amb els ulls plens de llàgrimes demanava perdó.

I aquell va ser l'últim record que tinc de casa meva, de la meva família i d'Alemanya.

Van morir per asfíxia, deien, una mort per inhalació i cremació que, segons la fitxa del sanatori, s’havia ocasionat amb la calefacció i es va anar propagant per les cortines, el llit... Fins arribar a convertir en pols les persones que més estimava.

Mereixo molts més anys dels que viuré en aquesta gàbia, mereixo el pitjor lloc a l'infern, mereixo estar al costat de Satanàs per ser el monstre que sóc.
Com? Com es pot ser tan imbècil? Com no hi vaig pensar abans?
Vaig matar els pares, vaig fugir de la realitat i em vaig anar a buscar calor a l'altra punta del món, finalment el meu pensament era anar a Alemanya i demanar perdó per tot el que havia fet. Anar a la tomba del pares i explicar-los que d'haver sabut el que passaria mai hauria fet res, però la vida són 360 graus i el final és tan sols l'inici i el primer acte és tan sols l'últim i per molt dur que soni el destí connectarà els punts i mai es podrà córrer en el temps, ni viure del record i menys fugir del teu destí.

La policia va ser el meu punt final, el punt d'enllaç, els 360 graus.
Per això ara sóc aquí presonera del meu acte i de la meva paraula.
A terra alemanya on just va començar i on just acaba.

Marcela Cruz Támara.