AGULLES INVERTIDES



360



Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya!» Vaig pensar.



Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No. En realitat, em va torbar em va produir una emoció molt més violenta que de costum.



Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

-Segur que està vostè bé?

-Sí, gràcies – vaig dir.







La meva història és un rellotge amb agulles invertides, tot té un inici i un final, sí. Això diuen. La meva teoria és fàcil, la vida és un angle de 360 graus, el final és tan sols l'inici, el primer acte és tan sols l'últim. Si no pensa, com vam néixer? Sols, veritat? I com morim?



Els meus pares eren de Colòmbia, un país impactant per la seva bellesa tropical,

un lloc en el món on la gent més pobra somriu i dóna el millor d’ella.



Jo vaig tenir una ninesa feliç fins un cert punt. Vaig ser educat amb tradicions dels meus pares, amb costums del seu país.



Encara recordo el Nadal amb ells, moments que mai tornaran i que han quedat plasmats en una pàgina del meu llibre de la vida.



Com els vaig estranyar a la meva adolescència i com els estranyo!



Els seus somriures d'alegria quan arribava del col·legi, les històries que m'explicava el pare, a les nits, sobre la seva infantesa a Colòmbia... Sempre hi havia volgut anar! Era tot tan bonic, dibuixat en el meu pensament de nen innocent.



I l'olor que desprenia la mare quan em feia una abraçada, tenia un rostre angelical, era meravellosa.









Vaig posar un peu a terra. Ja hi havia arribat, estava a terra alemanya.

D'un moment a un altre vaig sentir un conjunt d'emocions tan brusques, que no em vaig poder moure, la gent em mirava estranyada. El dia no semblava a favor de les meves intencions, potser eren senyals perquè aquell no era el meu lloc; havia de fugir.

En aquell moment quan just m'anava a vèncer la por, vaig recordar la mare “Enfronta’t a la vida, no hi ha res tan greu que no et pugui permetre complir un somni”. Després d'aquella remembrança havia sentit la mare dins meu, potser sempre havia estat amb mi.

Les forces que em va donar, van ser tan fortes per poder lluitar contra aquella sensació, els meus peus van agafar vida pròpia; caminava ràpid i amb energia.

Pels altaveus anunciaven l'arribada de les maletes. Tot seguit sonà Deutschlandlied, el meu himne.







L'etapa a partir dels deu anys va ser molt dura, l'ultim que recordava era aixecar-me a un llit de l'hospital Krankenhaus.

Una dona amb bata blanca, clavava els seus ulls sobre mi i m'apuntava amb una llanterna.

La veritat jo no entenia res era tan sols un nen i la meva memòria m'impedia recordar lo que havia passat hores abans.



-Hola - va fer un gest de caricía.

-Hola - vaig dir en veu baixa.

-Com et dius? D'on ets? Quants anys tens? Quin color es aquest? Quants caramels tinc?

Diguem el nom dels teus pares. Com va ser? T'enrecordes?



No comprenc perquè no vaig morir en la tragèdia, no comprenc perquè es tan injusta, la vida esta a una passa de la mort són dos enamorades que encara no han declarat els seus sentiments però s'agafen de la mà com dos adolescents.

Néixer per morir? No trobo sentit.

Si morts perquè la vida no avisa? Em podria haver acomiadat.

Si algú trobes una cura per tornar al passat... m'ho fereixo voluntari.

Estic immers en un mar de preguntes.

La vida? És una pregunta, un qüestionari sense resoldre; darrere de la resposta que ens donen trobem un altre pregunta. Sempre preguntes...