2 CAPÍTOL GRAU 0


Ja eren 730 dies, 17.520 hores i 1.051.200 minuts; vivint presoner del meu acte, de la meva paraula.
Pensava quan de temps hauria d’estar allà; feia càlculs, tenia un 30% de possibilitats de poder fugir amb un objectiu favorable i un 70% que m'enxampessin i em portessin de camí en un correccional de menor.
La meva sang, era l'única possibilitat que em quedava.
Sabia que no em coneixien, però potser m'arribarien a estimar i a donar calor, tanta com la que m'havien donat els pares.
La Paula, en Nacho i la Amèlia, havien trobat pares en menys del que jo portava allà.
No tenia amics, tots canviaven cada dia, l'únic que semblava de la casa era jo.
Segurament la gent em jutjava per ser bru o potser perquè era massa lleig, horrible, baixet i grassonet, però com a persona la mare deia que era el millor i m'hagués agradat seguir pensant això.

Odio l'ésser humà, tots som iguals; uns ignorants que valorem abans el físic que la persona.

Allà, en aquell lloc, érem peces de roba, vestit de posar i llençar, vestit blau, vestit negre, vestit blanc, tots diferents, però la clienta i la dependenta saben que sols se’n compraran un; exactament igual feien amb nosaltres, entrevistes amb tots els nens i al final se n'emportaven un.
Tot era una tenda, una petita boutique del centre d'Alemanya.
Nens manipulats, seguint un guió, que ens feien aprendre la setmana anterior. No ens deixaven ser com érem.

Desgraciadament vivim en un món on la persona que guanya és la més falsa; on la persona que sembla més feliç, sols són somriures de maquillatge i on la persona que crida llibertat no és tan sols l'esclava sinó també la persona més lliure.

Tornant al pla anterior, pensava escapar-me, amb aquesta petita reflexió, pensa tu, què tenia a perdre?
Si no tenia res, millor lluitar pel que volia.

00:05 – A partir d'aquell dia començaria el meu viatge.

El pare no estava gens equivocat. Al creuar les portes de la capital de Colòmbia ja olorava a llibertat.
La gent no et coneixia però et regalava un gran somriure i un bon dia; després de dos anys havia tornat a sentir que no era invisible.
La gent tropical no era materialista, com els idiotes de l'altra punta del món; era gent que no coneixia el significat del diner i això la feia molt més rica.
Prendre aquella decisió de buscar-los, va ser una història per contar en una novel·la.
Passar d'estar sol a estar amb tanta gent estimada; era tot el que la vida m'havia tret i em donava una oportunitat per recuperar-ho.

La tieta Cartel·la, una dona meravellosa i noble, que em va formar amb la paraula de Déu, que em va ensenyar entre milions d'estrelles el pare i la mare i em va dir que mai estaria sol, per més que fos l'únic en el món.

El tiet Antuan que m'havia explicat la vida des del seu punt de vista i el valor que tenia.
Era un home supremament savi.

L'avia Luisa va segui explicant-me històries inacabades del pare. Una dona vella amb B i amb V, tenint l'edat que tenia, era d'esperit jove, una senyoreta que la vida li regalava molts anys més.

Si, venia d'una família humil, que ni tan sols coneixia de foto, però havia escoltat coses meravelloses sobre elles.

De no tenir res vaig passar a tenir-ho tot. No em donaven marques: Nike, Hollister, com a qualsevol adolescent; em donaven carícies, abraçades, petons, i per mi l'amor és el sentiment més important.
Mai es podrà valorar tant com jo; ningú ha tingut que lluitar contra la soledat, contra la por, contra la tristesa; si tothom hagués de fer-ho, el món es compraria amb somriures i abraçades.
Però deixem de somiar ximpleries, perquè amb inútils, no es pot tractar sobre temes seriosos


La policia m'impedí el pas, em portà a comissaria; caminàvem d’acord amb l’himne. Tot semblava de pel·lícula.
DNI i passaport. Com et dius? D'on ets? Quants anys tens? Per què viatges sol? Véns a treballar? A veure la família?
Família, una paraula molt gran de set lletres i molt significativa, però a Alemanya ja no em quedava ningú, tot fos per culpa meva.
Un altre cop al principi, la gent no sap parlar sense signes d'interrogació; tornar a reviure una i altra vegada la tragèdia, la cara de la mare i del pare, la senyora que apuntava la llanterna sobre mi, tot el meu cervell es congela de pensaments freds; tristos.
Vaig mirar per ultim cop la llibertat i li vaig dir adéu pels bons moments que m'havia regalat i pels dolents.
L'ultima paraula? Culpable!