Em trobava en un jardí preciós que estava ple de flors de tots els colors que mai et puguis imaginar. Tot plegat feia d’aquell lloc un lloc agradable. Estar allí em feia sentir feliç, com si tot el que m’envoltés fos per mi i per ningú més. Ara estava fullejant un diari esportiu que no m’interessava gens ni mica. No m’ interessava perquè el que m’envoltava era molt més bonic que aquell tros de paper.

El jardí era un lloc amb molt poca gent. De tant en tant, algú sortia a fer una cigarreta i d’altres només per prendre l’aire. Jo em trobava allí per contemplar el sol esplèndid d’aquell dia fantàstic. Mentre tornava a agafar el diari, per tornar-lo a llegir o més aviat a fullejar-lo, un home em va cridar. Semblava un vigilant de la presó. Anava vestit com un policia i portava una porra per si li fos necessari utilitzar-la.

No em vaig fixar gaire amb el seu aspecte perquè em va dir amb la mà que el seguís. Em va semblar un home fort i el que no puc negar és que era molt alt. Vaig entrar al recinte que el policia em va indicar i vaig esperar a rebre més ordres. En aquell moment em vaig sentir com un soldat. M’hi vaig sentir perquè havia de rebre noves ordres i esperar de forma pacient.

En poca estona va aparèixer “el meu comandant” vestit tot de blanc amb papers a la mà i em va saludar de forma seca:

–Hola. Vinga, anem. – i jo el vaig seguir tot i que tenia un pas massa ràpid pel meu mal estat físic (he d’admetre que estava massa grassonet).

Després de recórrer passadissos amunt i avall vam arribar a un despatx petit i amb poca decoració. Aquell estrany home em va dir que m’assegués a una de les cadires que tenia davant i ell va asseure’s tot just a la de l’altra banda. Eren unes cadires molt còmodes. Llavors l’home de la bata blanca va començar a parlar:

–Mira t’he de dir una cosa molt important per a tu i que potser t’alegrarà. El que vull dir-te és que... – va començar però el vaig tallar en sec, cosa que el va sorprendre un xic.

–Miri no em vingui amb mandangues ni fesols, què coi faig aquí? Si jo era a la presó amb un munt de vigilants i presoners fent una festa. I vostè qui és? Com és que porta aquesta vestimenta? Que s’ha begut l’enteniment! – vaig demanar-li jo posant-me a la defensiva.

–Pot dir-me i explicar-me detalls d’aquesta festa que diu vostè i també de la presó si no li importa? – va dir ell després de pensar uns segons.

–Sí que m’importa, però si insisteix... Miri doncs, que estava a una presó plena de vigilants i presoners, com és lògic, i vaig anar a entrar a la meva cel·la i hi havia un munt de gent vestida així com vostè recollint un home de terra que van dur a no sé on. Desprès vaig sentir fora un soroll de sirenes i em trobava en un llit que es movia molt. També dies enrere m’havia trobat a casa meva amb gent de la presó dins i provant el pa amb tomaca de la mare, boníssim!, el mateix que en sendemà em van servir a la presó. – vaig explicar-li jo.

–Miri vostè. Em diu que ha estat a la presó i realment no hi ha estat. Si no li sap greu que li digui, vostè es troba realment en un centre psiquiàtric i que jo sàpiga no és cap presó. Però per tot el que conta i pel motiu que vostè va ingressar a “la presó”, millor dit al centre psiquiàtric, fa pocs dies, no és a causa de cap perseguidor, com vostè va dir el dia que va venir, el que realment té és una malaltia que es diu síndrome de Gelineau, també coneguda com narcolèpsia.

–I quins símptomes presenta aquesta malaltia anomenada naropèsia? –vaig preguntar jo.

–Narcolèpsia –em va rectificar l’home de bata blanca(odio que em corregeixin el que dic). Doncs miri el que li pot passar és que en un moment determinat tindrà son i caurà de cop estès pres d’aquesta son. Però tinc unes pastilles que, si em promet que es prendrà, evitaran que li passi tan sovint i, per tant, si les pren en dos o tres dies, i després continua, podrà marxar cap a casa seva tranquil.

–A veure si ho entenc. Jo tinc una malaltia naco...com es digui! I m’agafaran sense solta ni volta atacs de son i em quedaré adormit. I vostè diu que no he estat mai a la presó i per tant vostè, pel que dedueixo, deu ser un metge o un psiquiatra o alguna cosa per l’estil. És a dir que, realment, no hi havia cap vigilant i el que vaig veure que era una presó i el que va passar a casa meva no va ser més que un somni. És això el que vostè m’ha dit, no? –vaig intentar raonar tot i que estava confús.

–Exactament senyor. Miri, ara vagi de nou al jardí, tranquil·litzis, pensi en alguna altra cosa o agafi el diari d’esports que estava llegint i no pensi en això –em va recomanar el metge.

No vaig dir res. Només amb un gest amb el cap vaig fer-li adéu i em vaig posar a pensar sobre tot el que m’havia dit aquell home. Per tant tot el que envoltava el tema de la garjola era una cosa de la imaginació i de res més. Però m’havia semblat tan real...

El que m’ha passat, ha estat tot un somni o ho he viscut realment?