Un vespre feia un vent gèlid que et calava els ossos. Imaginant-me el fred que deuria fer fora, tot sentint el seu xiuxiuar, jo em trobava en una petita cel•la estirat damunt del llit; un guàrdia va venir cap a mi, i va obrir la meva habitació d’una forma brusca i desagradable.
Era un home petit i rodonet. Tenia un bigoti molt espès, i caminava amb una cama torta. Ell era molt xerrador, però semblava un autèntic tanoca; de fet, sempre que parlava es complicava i es quedava encallat, pareixia que no li venien les paraules al cap. És per això que va aconseguir que aparegués un somriure, que jo intentava dissimular, sota el meu nas. Al marge d’això, aquell agent no em feia massa el pes.
Pel que semblava va venir a anunciar-me que el proper divendres vindria un nou agent de policia a interrogar-me. I que en aquell divendres, tal vegada es decidiria la sentència sobre el meu futur. Jo vaig intentar dir-li que tot això del interrogatori amb un nou policia, no serviria de res, que ja abans d’ingressar a la garjola, havia donat explicacions que no van funcionar, i que no van servir per a mostrar la veritat de la meva innocència. De fet tenia la sensació que el meu futur estava d’antuvi predeterminat i que es mostrava independent a que jo intentés canviar-ho. Així es va confirmar, quan l’agent xerrameca no em va deixar acabar d’explicar-li i em va tornar a tancar la porta fent un soroll agut.
Un cop va arribar la nit, van deixar-me sortir per sopar. Li vaig preguntar al tanoca d’abans, si sabia quelcom de l’agent que sempre llegia el diari, a la qual cosa em va respondre amb un gest d’avorriment, que d’agents lectors de diaris no en coneixia cap.
Al arribar al menjador, vaig veure que la sopa era poc consistent i vaig preguntar a la cuinera si tenia la truita de pataca i pa amb tomaca de l'altra vegada. Em va dir que a la presó no hi havia hagut mai, ni truita ni pa amb tomaca, i si estava intentant fer-me el poca-solta . Em vaig sorprendre i vaig asseure’m desorientat . Al mirar d'una banda a l’altra no vaig veure tampoc aquell home alt que sempre em donava una empenta, i que tanta por em feia.
Com pot ser? El guàrdia que jeia a casa meva i que em va despertar temps enrere..., no existia! . L’home que jo temia i que m’empentava diàriament, realment no l’havia vist mai? I com es que ara no feien pa amb tomaca ben sucat i truita, si l’altre dia em vaig menjar!. No em quadrava res de res. Lo real semblava desaparèixer d’un dia pel altre sota el meus peus.
Durant el sopar vaig rondinar preocupat i atemorit què havia passat. Vaig intentar treure’m del cap aquella cabòria, però no ho vaig aconseguir. Finalment vaig acabar-me aquell brou, que més que brou era aigua, i després vaig anar un altre cop a la meva habitació. Abans d’entrar-hi, vaig preguntar a l’agent grassonet i tanoca, quan passaria la senyora de fer feines. Aquell moment va ser un dels més estranys de la meva vida. L’agent va esclatar a riure i em va dir que estava sonat !
No entenia res. Millor dit, no entenia com era que l’agent m’acabava de dir que no hi havia senyores de la neteja a la presó. Si ahir mateix va venir una senyora a netejar-la, i va treure la pols a l’anell que m’havia regalat la meva mare. Però si no hi havia senyora de la neteja... Com és què estava l’habitació tan endreçada?
Després de quedar-me una estona atònit, vaig entrar a la meva cel•la, i el vigilant mentre tancava la porta em deia:
-Això és una presó, no se si t’has donat compte. Si vols l’habitació neta, hauràs de cuidar-la i netejar-la tu mateix. Per cert -va continuant dient- he preguntat pel agent pel qual em vas preguntar, i sento dir-te que aquí no hi ha cap vigilant que llegeixi el diari, ni el conec jo, ni el coneix ningú d’aquesta maleïda presó. Bona nit.
-Bona nnnn...
Em trobava enmig d’un jardí. Estava passejant tranquil•lament quan em vaig donar compte de l’hora que era. Era molt tard. El silenci i la foscor eren els únics testimonis de la meva presència. El jardí m’era conegut.
Sense saber com i de sobte, em trobava deambulant misteriosament per un del passadissos de la presó. Havia passat del jardí a la presó, sense que hagués passat el temps, i sense distància espacial recorreguda. El passadís estava ple de gent cridant i fent rebombori. No sabia que passava ni que m’havia passat. De fet era normal que no sabés que havia passat, doncs jo acabava de pujar del jardí de la presó. Aquell enrenou, pensava que era produït per causa del meu esgotament, però no, era ben real. Semblava que els meus companys del engarjolament estaven fent alguna cosa similar a una festa.
El primer que em va venir al cap va ser intentar fugir de la presó, i dir: cames ajudeu-me! ; però el que va passar va ser tot el contrari, les cames no em van ajudar pas, ni molt menys. No tenia forces , de fet portava una bona estona immòbil, les meves cames semblaven tenir un pes infinit. Finalment, a poc a poc, sense forces, vaig intentar anar cap a la meva cel•la. Havien agents per tot arreu. Al voltant hi havien homes i dones vestits amb bata blanca i estetoscopis penjats. Jo volia entrar a la meva cel•la, però entre els presoners, els policies, agents que no em deixaven passar i els homes de bata blanca, que tot s’ha de dir, tampoc volien cedir-me el pas, no vaig poder aconseguir el meu propòsit d’entrar a la meva cel•la.
Estava mort de son i cansat, i tot just n’havia de passar alguna de grossa que no em permetia entrar a la meva cel•la ! En vista de que ningú sortia del passadís, vaig decidir asseure’m a una de les parets i vaig esperar. Llavors, absurdament, em va venir al cap la necessitat de que havia de vigilar l’anell de la meva mare que estava a la meva habitació, que el podien robar. Vaig aixecar-me d’un bot, i vaig començar a avançar la gent per tal d’arribar a la meva cel•la. No era una tasca gens fàcil, sense forces i sentint el meu cos com una càrrega immensa, patia molt. L’anell de la meva mare era com un fuet que impulsava la meva ànima, i el meu cos fatigat. Vaig aconseguir arribar exhaust, però un cop allí...Vaig veure que el meu apreciat anell no hi era!
No podia ser, me’l havien robat ! Vaig mirar cap a fora de la cel•la angoixat, i vaig veure que els presoners que abans eren fora com si estiguessin en plena revolta o festa, ara començaven a marxar cap a les seves cambres tranquil•la i pausadament. Segur que algun d’ells s’havia emportat el meu anell i estava decidit, no se si jo o la meva angoixa, a matar-lo si el descobria. Havia de buscar un lladre entre lladres!
Al cap d’una estona, vaig sentir una alarma continuada que no era la del meu rellotge. Ara em trobava, de cop i volta, una altra vegada, sense continuïtat de temps ni espai, en un llit que es movia força, fent moviments bruscos d’una banda a l’altra .
L’angoixa del robament del anell es confonia amb la angoixa de no saber on era novament. Què m’estava passant? On era?