Estava envoltat de policies que em cridaven paraules fastigoses i repugnats. Mentre un d’ells em posava les amargues manilles, vaig veure un forat entre tota la rotllana d’agents. Aquell forat podia ser la meva salvació.
De cop i volta em trobava a prop de casa meva. Havia aconseguit escapar! No m’ho podia creure. Vaig apropar-me a casa i vaig veure-la una mica canviada. Les portes ja no hi eren. Recordava la casa d’un color i aspecte diferent. Vaig cridar els meus pares que solien ser dins, però no vaig rebre cap mena de resposta.
La casa era més petita del que recordava abans d’haver estat a la presó. Volia entrar, però era impossible. Vaig intentar-ho per la finestra que tenia uns barrots forts. Volia escapar d’aquella cel•la i entrar a casa. No va ser gens fàcil, però finalment vaig aconseguir entrar-hi.
Un cop dins vaig anar voltant per intentar recordar aquell passat màgic. Anava voltant com si no l’hagués vist mai. De fet res no em feia veure que era casa meva menys l’olor típic del pa amb tomàquet i truita de la mare.
Mentre voltava per dins em vaig trobar al guàrdia de la presó llegint un diari sense massa ganes. Em va saludar amb la mà sense ni tan sols aixecar el cap. Volia preguntar-li què feia allí, però un soroll de metall em va fer girar. Era un soroll que em va fer esgarrifar.
No m’ho podia creure. El que tenia justs davant era el boig de la presó que com sempre anava dient estupideses i paraules mal connectades. Em va fer un gest amb la mà que no vaig entendre i vaig anar-me’n cap al pis de dalt. Al pis de dalt és on solia passar la major part dels meus dies. Vaig entrar a la meva habitació i la vaig trobar molt ben endreçada (si sóc sincer no la netejava mai).
Vaig anar a l’habitació de matrimoni i vaig veure una senyora de la neteja. El seu rostre m’era conegut, l’havia vist abans. Aquesta senyora no era ni més ni menys que la que netejava l’habitació on residia mentre era a la garjola. Estava netejant amb cura els anells que tenia la meva mare. Un d’ells el recordava perfectament. Era un anell que em va donar perquè no la oblidés tot i la meva estada en aquell forat.
Vaig tornar a baixar i vaig tornar a veure el guàrdia amb la mateixa posició i el boig mirant d’encendre la tele que estava desendollada. Vaig intentar explicar-li perquè no podia engegar-la, però finalment vaig decidir endollar-li. Un cop va ser endollada vaig veure un home alt i fort just davant meu. Era l’home que més por em feia durant el meu empresonament. Es passava el sopar i el dinar bevent cervesa i rient de manera exagerada. No em va dir res. Simplement, com sempre, em va donar una espenta i va marxar d’aquell lloc.
Tenia molta gana i en entrar a la cuina se’m va fer la boca aigua. El pa amb tomàquet estava ben sucat i tenia una bona quantitat d’oli. Era així com solia preparar-lo la meva mare. Per una altra part, l’olor a truita de pataca feia que la meva gana no disminuís. La truita havia estat acabada de fer ja que notava la calentor que pujava fins a la meva nou.
Vaig provar el pa amb tomàquet i vaig notar que era deliciós. Llavors vaig agafar un ganivet i em vaig tallar un bon tros de truita. Era una truita que ressuscitava els morts. Estava menjant quan de cop aquell esgarrifós soroll va sonar.
Aquesta vegada no era el boig, sinó que era l’agent que vigilava la presó que va obrir la meva cel•la de bat a bat. Em va donar dos copets a l’esquena i em va dir:
- Quina dormida noi. Pensava que no et despertaves.
- On sóc?-vaig demanar-li jo.
- Ets a la presó, que no ho recordes? Això de tant dormir t’ha afectat. - va dir amb to alegre l’agent.
Vaig mirar d’una banda a l’altra i vaig veure que el que tenia al meu voltant era la habitació de la presó. Vaig mirar cap a fora i vaig veure el boig fent-me un gest que no vaig entendre. Després vaig veure a la senyora de la neteja que entrava cap a la meva habitació, la netejava i amb molta cura va treure la pols a l’anell que em va regalar la meva mare.
Després d’uns minuts en silenci el guàrdia va tornar a parlar:
- Has d’anar a sopar. Avui hi ha truita de pataca , pa amb tomàquet i formatge.
Tenia tanta gana que no vaig dir res més i vaig anar cap al menjador. Vaig allunyar-me de la resta de presoners i vaig posar-me a pensar sobre el món. Mentre anava a una taula buida em vaig trobar l’home fort i alt que em va donar una espenta. Com sempre no vaig dir res i vaig asseure’m.
M’ho vaig menjar amb un tres i no res i vaig anar-me’n a l’habitació. Al passadís hi havia el guàrdia fullejant el diari, el vaig saludar i em va tornar a tancar amb clau. Un cop dins, com sempre feia, llegia un petit còmic (en total me l’havia llegit unes trenta-quatre vegades). Després vaig agafar l’anell de la meva mare i vaig començar a recordar aquells temps quan era petitó.
Havia perdut la noció del temps i vaig agafar el rellotge que m’havia comprat ja feia molts anys i vaig veure que eren les nou de la nit. Vaig cridar el guàrdia i li vaig preguntar pel temps que havia estat dormint. Em va dir que cap a les cinc de la matinada m’havia adormit fins a les vuit de la nit.
SI els meus càlculs no fallaven( feia mol temps que no feia matemàtiques) havia dormit unes quinze hores. Mai de la meva vida (des que tinc consciència) havia dormit tantes hores.
Tot plegat havia estat un somni o havia estat real?...