Vaig obrir els ulls a poc a poc, molt a poc a poc. Tenia els nervis de punta. Tenia la sensació que volien escapar del meu cos per culpa de l'electricitat. El meu cap, però, pareixia que estava submergit davall l'aigua. El pip-pip-pip de les màquines semblava distant, d'un altre món, i jo estava marejat. Ho veia tot borrós. A poc a poc, però, es va anar aclarint i la realitat va ser com si algú m'hagués tirat un cubell d'aigua glaçada damunt del meu cap: estava atrapat a la cadira.

El cap em va començar a donar voltes. El vaig abaixar i vaig veure que tenia les mans lligades. Vaig intentar moure els canells i afluixar els braçals amb totes les meves forces. Ho vaig provar una vegada i una altra, però no hi va haver manera. Amb els turmells va ser bàsicament la mateixa història. Era impossible. No sortiria mai! Calma't, has de mantenir la ment freda, has de pensar amb claredat. Però una altra part de mi pensava: No sortiré mai, això és impossible, és impossible, no sortiré mai! No sortiré mai!!

Vaig tancar els ulls, vaig respirar a fons un parell de vegades i els vaig tornar a obrir, i des d'aquest moment ho vaig començar a veure tot des d'una nova perspectiva. Em vaig dir: Venga, tu pots. Tu pots! TU! POTS! Ara que estava preparat mentalment, el meu cos es va relaxar de seguida. Havia de trobar un defecte a la cadira. Hi havia d'haver alguna cosa que m'ajudés a escapar. Ho aconseguiria. Sabia que ho aconseguiria. Estava convençut que ho aconseguiria.

Després de comprovar un altre cop que no podia treure ni els canells ni els turmells dels braçals vaig adonar-me'n que, encara que no en tengués la sensació, tenia mobilitat a certes parts del meu cos: podia moure les espatlles, els genolls, el cap... Bàsicament totes aquelles que no estaven lligades. Provant la mobilitat que tenia als braços, vaig comprovar que la cadira es movia. Una mica només però la cadira es movia... La cadira es movia!!

Sense pensar-m'ho dues vegades vaig prendre força i em vaig llançar cap a la dreta. A causa de la forma de la cadira, el cop va rompre el braçal. Convenient. Amb la mà per fi lliure vaig aconseguir alliberar el turmell dret. Perfecte. Després vaig disposar-me a amollar el canell esquerre, però no ho vaig poder aconseguir. No tan convenient...

Estar tort era una posició bastant incòmoda, així que amb l'ajuda del peu i la mà dreta, vaig posar-me dempeus un altre cop. Sense cap altra idea al meu cap, vaig tornar a prendre força i vaig decidir llançar-me cap a l'esquerra. Efectivament, el braçal esquerre es va rompre, així que vaig procedir a repetir el procés. Després d'uns minuts, per fi, era lliure.

Volia sortir aviat d'aquest lloc, però al mateix temps tenia por. No sabia què trobaria darrera aquella porta tancada. Hi vaig posar l´orella i vaig intentar que algun renou em donàs alguna pista del lloc on estava, o de si hi havia més gent allà. Més gent presonera com jo?

Sabia que no era el moment de dubtar o de tenir por. Això no jugava a favor meu. Sabia que havia de fer el cor fort. Em vaig decidir. Vaig agafar el pom amb força i el vaig començar a moure a poc a poc. Les frontisses feren una mica de renou. Em vaig aturar. Vaig esperar una mica. Seguia tenint por que algú em vigilàs a l´altra banda, però no era el moment de dubtar.

En obrir la porta vaig veure un passadís llarg i fosc. Amb cautela vaig mirar a la dreta i a l´esquerra de la meva cel·la. Del sostre hi penjaven unes bombetes que únicament s'aguantaven amb els propis cables. Les parets eren d'un color indefinit, entre gris i verd fosc i estaven en molt males condicions. La pintura estava mig desferrada i hi havia teranyines de forma esporàdica als cantons del sostre. El corredor estava ple de portes idèntiques a la meva. Totes iguals. I totes tancades. Què hi devia haver a l'altra banda?

L'únic que se sentia eren gotes d'aigua, com si per algun lloc hi hagués una gotera. Quan l'aigua entrava en contacte amb el terra, es produïa un so lleu, però el seu eco resplendia per tot l'edifici. A banda d'això només hi havia silenci. Molt de silenci. Massa silenci.

Però el més estrany era l'oratge que passava. Un aire fred que m'acaronava la pell nua i em feia tremolar. En pocs segons, tenia tota la pell de gallina. Era un vent que, amb ell, duia una olor d'humit i de tancat.

Vaig sortir a poc a poc de l´habitació on havia estat presoner. El meu cor anava a mil. En sentia els batecs al meu cap. A poc a poc vaig anar fent unes passes, i després unes quantes més, i després unes més...

Corria silenciosament pels passadissos, sense un rumb concret, sense cap mena d'orientació. Cada corredor era una rèplica exacta de l'anterior. Als meus peus descalços s'hi clavaven petites miquetes del terra. Això, però, era la menor de les meves preocupacions. Havia de sortir d'aquí. Ja. Ràpid.

Després d'anys de córrer per aquells passadissos, o potser més bé minuts, vaig trobar un cartell aferrat a una de les parets. S'hi podia llegir "SORTIDA D'EMERGÈNCIA" amb una fletxa cap a la dreta. Sortida d'emergència! Necessitava sortir i era una emergència, així que sense pensar-m'ho dos cops, vaig girar cap a la dreta.

Allà hi havia una porta, i a la part inferior d'aquest hi havia una retxillera de llum natural. Una llum que prometia un dia clar i assolellat. Una llum que prometia llibertat. Vaig córrer cap allà, vaig agafar el pom i...

- Què hi fas tu aquí?!