La cara del noi estava profundament marcada per una expressió de confusió, com si no entengués la llengua parlada, el motiu de les preguntes o el fet de trobar-se en aquella habitació. Els seus ulls obscurs estaven clavats als del professor, i els tenia mig tancats, com si volgués contar totes i cada una de les parpelles del cinquantí.


El seu posat era un mica peculiar. Feia la impressió que es trobava incòmode en el seu cos, massa gran per a ell. Les espatlles estaven lleugerament inclinades cap a davant i pareixia que aguantava tot el seu pes amb els avantbraços, que estaven recolzats a la cadira. Els canells, lligats als braçals, l'aturaven de relliscar i es clavaven perillosament a la pell. Tenia les cames tancades, amb els genolls junts, però els peus estaven separats i firmement clavats a terra. La barbeta, lleugerament inclinada cap al sostre, i el cap, recolzat a l'interior del casc.


El més estrany, però, era que estava completament immòbil. El pit no pujava i baixava i els seus ulls... Al primer cop d´ull pareixia que estava molt concentrat en alguna cosa, però, com més m'hi fixava, més pareixia que els seus ulls eren buits. Una de les màquines feia una espècie de "pip-pip-pip" de forma regular, i aquest era l'únic senyal del batec del seu cor.


Era com si s'hagués submergit en la seva imaginació. Com si estàs a anys llum d'aquella habitació, imaginant un món diferent, millor, molt millor . Un món on no hagués d'estar lligat a cap cadira i aguantar les preguntes sense sentit d'un científic.


Aquest, sentint-se clarament ignorat, es va aclarir la gola i va mirar intensament al jove, inclinant quasi imperceptiblement el cap. Com que no va obtenir resposta, va sortir de l'habitació amb un gest d'indignació i una portada. El renou va fer aparèixer ones al meu camp de visió, com si una gota d'aigua hagués caigut damunt la superfície calmosa d'un llac. Vaig parpellejar repetidament, però aquestes no despareixien. El noi va produir un gemec lleu i es va moure mínimament. De sobte, les ones van anar amantsint-se fins a donar lloc a una imatge clara i nítida. Va ser en aquell moment quan el noi va tornar a quedar immòbil.


Emm... què acabava de passar? Un moment! Aquesta no hauria de ser la primera pregunta. Ni tan sols sabia què hi feia jo allà. A poc a poc, vaig acotar el cap i vaig mirar-me les mans. No hi havia res d'interessant, però als canells hi havia unes marques longitudinals, com si alguna cosa hi hagués fet pressió. Com si alguna cosa hi hagués fet pressió... Vaig alçar el cap i vaig contemplar els canells d'aquell noi. Em vaig tornar a mirar els meus. I els del noi. I els meus. Després d'uns moments de cercar diferències i no trobar-ne em vaig adonar del que passava. Aquell... era jo.


Em vaig anar fent enrere, i en notar la paret vaig allargar la mà per recolzar-m'hi. La mà, però, la va atravessar com si res. Espantat, vaig retirar-la com qui s'ha cremat. En mirar-me-la estava intacta.


Com era possible? Com havia passat? Per què havia passat?... Un milió de preguntes em van passar pel cap, però abans de poder respondre'n cap, una de les màquines es va posar en marxa. El seu llum blau va tenyir les parets i va submergir l'habitació en un oceà confinat i artificial. D'un dels seus cables en van sortir espurnes, que van anar recorrent el seu interior a una velocitat vertiginosa fins al seu destí. El noi. Jo.


Recordo aquells instants perfectament, cada batec, cada espurna, cada respiració, com si el temps anàs a càmera lenta. L'instint de córrer, de fugir, d'escapar, en aquell moment va ser més fort que mai. En el fons sabia que no sobreviuria després d'una descàrrega d'aquella envergadura. Una sensació de claustrofòbia em va envair. Estava a punt de morir, però no hi podia fer res. Estava atrapat aquí pel meu cos, l'àncora que em mantenia a la realitat.


Les ones van aparèixer un altre pic, aquest cop, però mil vegades més fortes. Vaig començar a marejar-me. El noi va emetre un altre gemec, però més fort i més durador. El món em donava voltes. Els meus ulls es van començar a tancar i, a poc a poc, vaig fer el camí cap a la inconsciència. Cap a la foscor.