Quan vaig sentir el policia em vaig quedar parat. No els havia sentit entrar, com s’ho havien fet? No vaig deixar anar el ganivet però sí el nen, que va córrer cap als seus pares. Estàvem perduts, impotents, cinc policies contra dos, i nosaltres pensàvem que ens sortiria bé la jugada... que il•lusos que som...



...



Des del cotxe no se sentia soroll, era tot molt tranquil, massa, fins i tot jo ho estava. El darrer senyal que va captar la meva atenció va ser el tret que havia sentit feia molts minuts, tants, que ja m’havia calmat.

- Marta, Marta són aquí, estem salvats. Estigues tranquil•la, ja m’han dit que ets per aquí a prop. – Em vaig endur l’ensurt de la meva vida, tot en calma i de sobte sentir això! Quasi que em dono un cop amb la finestra, del bot que vaig fer!

-No pateixis per mi, estic bé, vull veure’t aviat!- No vaig rebre una resposta seva, però si de l’oficial que em vigilava després d’escoltar un seguit de nombres que li deia un company: 1543

- Noia, ja tenen els segrestadors agafats, surt del cotxe que anirem cap allà quan em facin el senyal.

Vaig somriure com una nena petita quan li donen un caramel. Per fi havia arribat el moment, no havien passat molts dies, però em van transcórrer lentíssims.

Quan vaig posar el primer peu a l’asfalt em va fallar la cama i vaig caure a terra. El policia va riure girat perquè no el veiés, em vaig aixecar vermella com un tomàquet i vaig seguir caminant com si res. Quina vergonya!

-UUUUUH UUUUUUH, NII NOO NII NOO NII NOO !- Se sentien les sirenes dels cotxes de policia on anaven els detinguts i, de sobte, vaig veure en Robert.

-Rooobeeert!- Vaig exclamar mentre corria fins ell amb els braços oberts. Ens vam abraçar com si no ens veiéssim des de feia tres anys!

De sobte, un policia em va arrencar el Robert dels braços i se’l va endur amb els seus pares, que ja eren dins d’un cotxe patrulla. El vaig perseguir, però el comissari Tarrés em va parar. Jo no entenia res, acabava d’aparèixer i ja marxava? Més que marxar, se l’emportaven? Per què?

-Calma’t, se’n van al jutjat a declarar, no t’amoïnis, després el veuràs!

Vaig fer cas al comissari i em vaig calmar.



...



Vaig seure a la cadira del jutjat junt els meus pares. Vaig veure que la Marta entrava a la sala, i això em va tranquil•litzar. El jutge va començar amb les preguntes:

-Hi ha algun motiu pel qual heu segrestat la família Frank? Si no ho tinc mal entès, sou traficants de drogues i heu fugit en la seva busca. – La primera pregunta anava dirigida cap als segrestadors.

- Miri jutge, tant els Strensmintnorf com nosaltres venim de Suïssa. Sí, som traficants, però ells també ho són, així que aquí ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents i, com totes les màfies, tenim els nostres conflictes, robatoris i altres. Ells saben molt bé per què els hem agafat, però són coses entre nosaltres i això no s’ha acabat aquí.

-Els Strensmintnorf ha dit?- Mentre el jutge pronunciava el nostre cognom, jo mirava la Marta. Mirava cap a baix.

-Sí, a cada lloc, per seguretat ens hem de canviar el nom, només entre nosaltres sabem la veritat.- va pronunciar-se l’Ostren, l’altre segrestador.

-Bé, els germans Ostren, a part de traficants il•legals, esteu acusats de segrest. I els Strensmintnorf, esteu acusats de traficant il•legals i robatori, però el robatori no es podrà verificar pels stromps1. Així que donem per finalitzat aquest cas. Anireu tots els majors d’edat a la presó, els Strensmintnorf deu anys i els Ostren disset, després haureu de fer dues-centes hores de serveis per a la societat. El menor no es veu implicat en el robatori però haurà d’estar, fins que sigui major d’edat, en un reformatori.

Ningú va dir res al respecte, per si de cas. La Marta va començar a plorar en silenci. No la vaig poder tornat a veure quan vaig sortir d’allí, però li vaig fer un senyal, teníem el walky-talky.

Vaig abraçar molt fort els meus pares, amb llàgrimes als ulls.

-2Robert, estarem bé, ens han dit que podràs venir a veure’ns quan surtis d’allí, queden dos anys, però no t’amoïnis. Tu ets molt fort, tens el walky-talky i la Marta també. No estaràs sol. Cuidat molt! Per cert, la cosa està sota de la segona rajola del garatge començant per la que té aquella esquerda. No pots trigar molt en agafar-ho perquè la casa ens la prendran. Digues-li a la Marta, és molt llesta sabrà què fer amb allò... i tu ajuda-la.

-No vaig dir res, tenia un nus a la gola. Es van endur els meus pares.



1.Secrets entre les bandes mafioses.