-A veure, nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.

El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.

-Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no? Hem de trucar a casa dels Frank per veure si el noi hi és o no. Aquests últims dies ha tingut problemes amb algun company de l’escola? Més que res per poder descartar opcions… No vam fer cap comentari al respecte, el Robert no havia tingut problemes en el poc temps que portava aquí a Andorra. El comissari va fer una esbufegada, com si no li quedessin idees. -Ara entrareu en aquesta sala d’un en un, anirem cridant-vos, us faran unes preguntes i només heu de contestar, però també podeu afegir la informació que creieu adient per ajudar a la recerca.

El primer dels tres en passar a la saleta va ser en Peremiquel, es va aixecar tremolós de la cadira i poc a poc va dirigir-se cap a la porta del confessionari, mentre, el comissari es va endur el Pascal per fer la trucada. Vaig suposar que jo seria la segona a passar així que vaig intentar relaxar-me i refrescar la memòria per no deixar-me cap detall. Em vaig aixecar i vaig seure a la cadira que havia deixat lliure en Peremiquel, ja que la meva estava coixa. Vaig girar-me per veure el resultat de la trucada a través del vidre de la porta verda que em separava del comissari, però hagués volgut no haver-ho fet perquè l’únic que vaig aconseguir va ser imaginar la cara de preocupació del policia que es trobava amb els colzes a la taula i subjectant-se el cap amb les mans mentre en Pascal feia un tercer intent de la trucada. Sentia el batec del meu cor, semblava que volgués marxar per no veure com acabaria tot això.

De sobte vaig sentir la porta, es va obrir i en Pascal es va posar al meu costat. El vaig mirar i va fer que no amb el cap. Em coneixia molt bé i sabia perfectament el meu estat de preocupació, així que em va agafar la mà i la va estrènyer amb força. Aquell gest em va tranquil•litzar i els batecs van baixar de freqüència. En sortir en Peremiquel, seriós, de la sala, vaig poder observar l’interior, no molt gran, uns dotze metres quadrats sense finestres però amb molta llum. Mai havia entrat en un lloc com aquell, així que la curiositat em va treure una mica els nervis. Un dels dos policies, que seien a la banda oposada de la taula, va fer un senyal amb el cap. Vaig entrar. Els dos, amb l’uniforme blau i la xapa d’identificació, em van somriure i tot seguit vaig seure.

L’interrogatori va començar sense més entreteniments. -Quina és la teva relació amb el desaparegut? -En Robert molt amic meu, fa poc que va vindre a l’escola però s’ha adaptat molt bé i ha après l’idioma molt ràpidament. Sóc la persona amb la que més relació ha tingut, ja que vaig estudiar uns anys a França i era l’única que el podia ajudar a entendre. Algun cop els professors s’ han queixat perquè no aprofitava tots els recursos que li oferien per incorporar-se, però mai s'ha enfadat, més aviat mostrava una actitud una mica passota amb depèn quins professors. Res important com per a què marxés o quelcom semblant.

Estava com una figa. Mentre, els uniformats, no mostraven cap signe de sorpresa... només apuntaven les meves respostes.

-Quan va ser l’últim cop que el vas veure?
-El darrer cop va ser dilluns al sortir de l’escola, vam acabar la classe de matemàtiques i, com sempre, va esperar que jo acabés de recollir per sortir els dos junts. Ens vam acomiadar mig discutint perquè aquell dia no va mostrar interès a la classe i em vaig cabrejar amb ell, va pujar al seu cotxe, com sempre. Em va sobtar que el vingués a buscar el seu pare acompanyat d’un altre home, algun familiar de Suïssa, potser. No ho sé, normalment venia la seva mare a recollir-lo.

-I fins ara no heu tingut cap contacte ni res?
-No, cap. Però pel meu aniversari em va regalar un walky-talky per a llargues distàncies, que li havia portat el seu pare d’unes vacances, ja que a en Robert li agrada molt tot el tema de l’espionatge, per estar sempre en contacte. Un altre se’l va quedar ell. Des de dilluns que no tenim cap mena de conversa i no és per la esbroncada, perquè algun cop més ens havia passat i a més va pujar al cotxe rient.

-Un walky-talky has dit...- Els dos es van mirar, l’un va apropar la boca, que es va tapar amb la mà, a la orella de l’altre i li va parlar, massa fluix com perquè jo ho arribés a entendre. Em vaig quedar molt quieta. Més que abans.
Els dos policies van sortir de la sala, sense dir res, ni tan sols a mi. Em vaig quedar sola, en aquell lloc tancat i fred, es podia arribar a dir una mica claustrofòbic. El meu cor va tornar als cent batecs per hora. El walky-talky ens podia ajudar? Sí, aquell aparell que vaig creure tan inútil quan el vaig desembolicar, podia ajudar-nos a trobar al Robert?. No vaig saber què fer, aquestes preguntes em rondaven pel cap cada segon que passava. Em vaig quedar asseguda fins que vaig sentir la veu d’en Pascal.

–Marta, ja pots sortir, estan parlant amb el comissari, què ha passat?
Els batecs van tornar a la seva velocitat.