Em vaig trobar davant el comissari Tarrés, amb cara de satisfacció, suposo que per allò del walky-talky, espero. Però de tota manera també semblava una mica enfadat amb mi per no haver-lo avisat, pel comentari que va fer: –Ja ho podies haver dit abans, noia... Devia pensar que no l’havia escoltat pel to que va utilitzar. Em sentia una mica estúpida per no haver intentat comunicar-me amb ell durant aquests dies, també per no haver dit als policies allò de l’aparell, clar, però en aquella situació ni hi vaig pensar... Vaja, que potser aquell “mig enfado” que vam tenir i que ell es va prendre a broma, a mi em va afectar més del compte, sempre he pensat que a les noies tot ens afecta més i sobretot en aquesta edat... Bé, l’orgull em va impedir fer-ho.


-Porta el walky-talky el més aviat possible.


Vaig assentir. Suposava que volia que anés a buscar-lo, en aquell moment, i em vaig dirigir cap a la porta. Corrent direcció a casa meva, vaig recordar que el portava a sobre, sempre el porto a sobre! Possiblement per la tensió del moment no tenia noció que el duia a la meva motxilla ‘’negra mate’’. Així que vaig córrer un altre cop cap a comissaria. Esgotada, vaig entrar; el Pascal em va veure i va esclatar a riure. Em va agafar de les espatlles i va girar-me cent vuitanta graus fins que em vaig veure reflectida en l’antic mirall. Estava vermella com un tomàquet, tants esforços, ai...


-Comissari, sóc un cas...- Em vaig anticipar abans que em fes un altre comentari com el que m’havia fet abans d’anar-me’n.- Aquí tens el Walky-talk, el portava a la motxilla...


-Noia, centra’t! Sembla que no tinguis ganes que el trobem!


Estava clar que el comissari no sabia la barbaritat que acabava de dir. Que jo no tinc ganes que el trobem? Vinga va, home! Cada dia que passa m’adono del que era per a mi, és com allò que diu: No saps el que tens fins que ho perds. Vertaderament, no sabia que el necessitava tant. Per cert, que el comissari em digués noia cada cop que es referia a mi estava esgotant-me la paciència!


Vaig fer mitja volta, en Peremiquel ja havia marxat a l’esplai, on anava cada tarda. Només quedàvem en Pascal i jo a la comissaria.


-Nois, us avisarem de seguida quan sapiguem alguna cosa, tranquils.


...





Quan vaig sentir la porta de la comissaria, vaig reunir-me un altre cop amb els meus subordinats.


-Que penseu fer amb els walky-talkys? Perquè encara no ho he pillat.


-Aquests aparells, si són mitjanament de qualitat, porten incorporats uns GPS. Són com uns xips que un informàtic del nostre equip ha aconseguit desxifrar en diferents ocasions. Hi ha molt poques persones que ho hagin fet, però per sort el tenim. Ara mateix és a Suïssa investigant una banda de traficants de no sé què i utilitzen uns aparells molt semblants. Ara mateix el truco, va dir que arribaria en uns tres dies. És molt de temps?


-No, no, tranquil, truca’l.- Coneixia bé el policia, sabia que si no li donava importància estaria més aviat aquí l’informàtic. Ni idea de per què, però les coses amb aquest paio anaven així.





Al matí vaig tornar a obrir la comissaria, com sempre a les 8:30 del matí. En tombar la cantonada vaig veure els policies i l’investigador informàtic a la porta. L’ensurt que em vaig endur! No els esperava tan aviat, però les mes meves prediccions sobre el temps que trigaria a arribar van ser certes. Vam anar a prendre un cafè a ‘’Ca l’Enriqueta’’, ja que encara quedaven uns 5 minuts per a la mitja.


-Bon dia, Enri! Ens posarà un cafè amb llet, un tallat descafeïnat de sobre, un suc de taronja natural? Per a mi el de sempre, si us plau.- L’Enri era la mestressa de la cafeteria, una dona d’uns 65 anys però molt activa i amb un molt bon sentit de l’humor. Sempre et treia un somriure!


-Oi tant, maco, qui són els teus amics?


-Són companys de feina, estem començat a investigar un nou cas de desaparició...- No em va donar temps a acabar la frase quan...


-Doncs us deixo tranquils, ara us porto la comanda! Que eixerits que sou!- L’Enri va dirigir-se cap a la barra, vaig girar el cap cap als meus companys i van riure.


-Crec que és la dona més alegre que m’he trobat mai a les 8 del mati!- va xiuxiuejar un dels policies amb un somriure d’orella a orella.


-Bé nois, l’heu posat al dia?- Vaig dir, referint-me a l’informàtic.


-No ens ha donat temps, acabem de recollir-lo a l’aeroport – mentre el policia em responia, vaig treure el walky-talky de la butxaca de la jaqueta i el vaig deixar sobre la taula. L’Eudald el va agafar i el va començar a mirar amb una petita lupa que portava a la bossa. L’Enri ens anava portant l’esmorzar.


-Si ens posem avui mateix, en molt poc temps tenim això resolt. Us estic parlant de molt pocs dies o fins i tot un dia. Intentarem comunicar-nos amb ell per facilitar les coses i veure en quina situació està.


-Els pares també...- vaig afegir.





A la taula gran de la comissaria els tres observàvem l’Eudald. Pitjava molts botons, desmuntava l’aparell, el connectava a l’ordinador, també a uns cables... el deixàvem fer.


Van passar gairebé cinc minuts des que va prémer el botó i va parlar-li a aquell aparell.


-Mmrrrta judda antggues scols. – No el vam entendre bé, vam haver de tornar-ho a reproduir a l’ordinador: MARTA AJUDA ANTIGUES ESCOLES.





Una estona més tard i amb cara de pomes agres va dirigir-se a nosaltres


-Mireu.- ens va girar la pantalla de l’ordinador. -Aquest Walky-talky pertany a Suïssa, aquesta marca només es fabrica allí i no en tendes qualsevol. Són uns models exemplars com els que utilitzen les bandes i les màfies perquè no els enxampin. D’on l’heu tret, aquest?


-És de la xicota del desaparegut més jove, li va regalar ell i a ell el seu pare...


-Això fa mala espina. És com el cas paral•lel que estic investigant allà.- A Suïssa es referia- Quasi el mateix podria dir. Es pot tractar d’un segrest. Sé el que dic i hem d’anar molt en compte. Us explico: la veritat és que no sé com s’ho van fer, però una banda de traficants de drogues van passar la duana andorrana, sense problemes. Dic que no sé com s’ho van fer perquè els Suïssos els tenien controlats. Una altra màfia amb què eren enemics van aprofitar que totes les patrulles suïsses estaven pendents del altres per escapar-se i ara estan aquí, a Andorra. No s’ha alertat a la població perquè no tracten amb la gent sinó amb altres màfies.


-A veure si ho he entès bé. Aquí a Andorra hi ha dues màfies de traficants que s’han escapat de Suïssa i insinues que una té segrestada a l’altra, no?- Vaig preguntar per aclarir les idees.


-Exactament, en realitat és perfecte, perquè quan els enxampem haurem tancat dos casos i, a mès, els tindrem controladets i enreixadets. Que bé m’ha quedat la frase, no?- vam riure, una mica d’humor venia molt bé en aquell moment.


-Doncs no perdem més temps!- Vaig mirar el rellotge, les tres de la tarda...- Nois, no feu gana, que tinc la impressió que no dinarem.





Vam trucar a totes les unitats andorranes i vam fixar una hora punta per reunir-nos abans de marxar cap a les escoles. El planning era envoltar-les i fer sortir el segrestadors. Si es resistien, entraríem a la força.


A les quatre de la tarda estàvem tots de camí, preparats amb les pistoles, escuts, totes les precaucions possibles i conscients del que ens podíem trobar allí.


Vam aparcar lluny, i poc a poc sense soroll, ens vam apropar més de dues dotzenes de policies a l’establiment d’una planta on ens havia indicat el nen. També ens va acompanyar la noia, encara que es va haver de quedar al cotxe amb un oficial per motius de seguretat.


Envoltant l’escola, tots en posició, vam disposar un tret contra una de les parets brutes i sense quasi pintura. No vam sentir res. Amb el megàfon el director de l’operació va dir unes paraules d’advertiment.


-NOMÉS UNA COSA! SORTIU PEL VOSTRE PROPI PEU SI NO VOLEU COMPLICACIONS! TOTA L’ESCOLA ESTÀ ENVOLTADA, SERÀ INÚTIL QUE INTENTEU ESCAPAR, DEIXEU ELS OSTATGES SORTIR PRIMERS I DESPRÉS SORTIU VOSALTRES! TOTS AMB LES MANS ENLAIRE!


No hi va haver cap canvi, així que van entrar cinc policies sense fer soroll per una porta que hi havia rosegada pels corcs.





...




ç
-Que ni se us passi pel cap dir una paraula si no voleu que el nen mori.- ells vaig advertir. Jo tenia amenaçat el menor amb un ganivet al coll mentre el meu company vigilava els pares.- Ens han fotut. Pensa ràpid si no vols que entrin ells, serà pitjor, t’ho asseguro. No és el primer cop que em trobo en aquesta situació.


De cop i volta vam veure cinc pistoles apuntant-nos, ens vam quedar parats, no era el primer cop que estava en aquesta situació però no era un expert segrestador!


-Mans enlaire, deixa anar el ganivet!