Cada dia el camí cap al teatre s'hem fa més llarg, vaig veure a un grup de persones que seguien el mateix camí que jo. Al adonar-me de que portaven porres, palanques i pistoles vaig arrancar a córrer per un carrer secundari a veure si podia arribar abans que ells per avisar a Gisselle i a Olano que hi havia una banda patrullant per la zona. Vaig arribar al teatre el més ràpid que vaig poder. Allí vaig buscar a Olano per explicar-se’l tot i que ell avisarà als demes. Les llums en van apagar i el teatre es va quedar a fosques i tota la gent va eixir ordenadament per una porta trasera. Per cap lloc vaig veure eixir a Gisselle, així que vaig entrar corrent per buscar-la. Al encendre les llums per tal de no caure tot el món es va girar i Olano, que estava evacuant el teatre amb Adapio, el altre encarregar del teatre, entraren a per mi, mentre la gent continuava eixint. Ràpidament vaig recórrer totes les habitacions buscant-la, fins que finalment la vaig trobar al vestuari amb les altres xiques del cabaret. Donat que era l'habitació més llunyana a l'entrada no ens havien escoltat. Vàrem sortir del vestuari, però era massa tard. La porta va cedir i al vindrés a baix vam veure a la banda d'abans amb un ariet. L'única eixida que ens quedava era l'escala. Ja al segon pis vam veure una finestra a mig obrir. Ens aproparem intentant no fer soroll, però al obrir un poc mes la finestra va fer un soroll agut. La cornisa era suficientment gran per anar per ella tranquil•lament, però no era el cas. El soroll agut havia alertat als intrusos. Vàrem aconseguir botar sense fer-se però se n'adonarem que faltava Anada, l’havien agafat. Almenys havia pogut sortir Gisselle, que en aquell moment era l'única persona que m'importava, però ara sabien que aquell teatre no estava tan deshabitat com pensaven.

Després de córrer durant un hora aproximadament pels camps i els descampats abandonats, va començar a ploure, aleshores debatirem que havíem de fer. Algunes xiques volien refugiar-se a una fàbrica abandonada que hi havia al mig d'un descampat, però encara estàvem molt prop de la ciutat.

-Hauríem de continuar i buscar un lloc més segur- Vaig comentar.

-No, si continuem ens cansarem i serà molt més fàcil que ens agafen - Va afegir Sera

-Però ells també podrien anar a buscar-nos allí, aleshores si que ens agafarien

- De totes maneres crec que es mes lògic anar a la fabrica- Va defensar Sera

La discussió no va donar lloc a res més, una de les xiques va demanar que ens callarem tots y que escoltarem atentament. S’escoltava un soroll, com si algú s'estiguera entravessant. Vam retrocedir un poc, i vàrem veure a Adapio. Ell estava estès a terra agonitzant, ens mirava d’una manera que pareixia que ens estiguera demanant ajuda. No teníem molt de temps, Adapio estava sofrint molt, tenien que fer alguna cosa.

-Em de matar-lo, no podem deixar que patisca d’aquesta manera- Va aclarir Salna una de les xiques del grup.

-Es veritat però que va a ser capàs de matar-lo?

-Jo ho faré- Va dir Sera clara y decididament. Es va donar la volta amb la intenció de llevar-li tot el dolor al seu amic. Però ella no va tindre la oportunitat, al donar-se la volta Adapio ja havia mort. Seguidament vaig mirar a Sera, pareixia alleujada.

-I ara que? ens el portem?- va preguntar Gissell

-No,- va exclamar ella tan decidida que ningú va tindre valor per a portar-li la contrària- Ho sent molt, però seria una carga massa gran i no hi ha temps per a un enterrament.