F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

El cabaret de l'impossible (moñoman)
IES Algarb (Sant Jordi De Ses Salines)
Inici: La casa del silenci (de Blanca Busquets)
Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.


Capítol 1: 

Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.

Però em donava igual, no era res anormal, hi havia gent que entrava simplement per veure-ho o per recordar... Coses com les que em recordava el meu un violí.

Recorde els dies al teatre, amb la meua família, amb els meus amics, amb la meua felicitat, que va desaparèixer quan mon pare va haver d'anar-se'n. Però això fa molt de temps, des que les grans multinacionals s’agruparen i gràcies als recursos que tenien, el governs es varen rendir. El únics països que es van alçar ara estan en la misèria, el recursos ja no entren a les ciutats i nomes els que estan al poder, poden gaudir d’una bona vida mentre el poble està oprimit i en la pobresa.

Tot Berlin estava a la mateixa situació, els carrers estaven sempre buits, les bandes treballaven per als més rics furtant a la gent i atracant les tendes a canvi de una recompensa.

El so d’una trompeta em va fer tornar a la realitat, jo em vaig alarmar, la musica estava prohibida i li vaig dir:

-No deuries estar ací.

-Bé, tu tampoc- va replicar ell- Per que has vingut?

-Vinc ací molt.

-Saps tocar eixe violi?

-No, l’he trobat. No se que fer amb ell, no el puc vendre, si me’l trobaren no se que podrien fer-me.

-Probablement et ficarien a la presó. Podries baixar ací.

-Per a que?

-Podria ensenyar-te a tocar el violi.
-No deuria...

-Bé, dema tornaré.

-No pots, està prohibit.

-Ja, però tu no li’ l vas a dir a ningú.

L’home de la trompeta se’n va anar sense preguntar el meu nom. Jo em vaig quedar uns segons més però no vaig tardar en anar-me’n.

Vaig arribar a casa i em vaig assegurar de que la meua mare no vera el violí. Aní al meua habitació i sense fer soroll, el vaig deixar baix del meu llit.

La fam em despertà, malgrat que sabia que no hi havia menjar a casa. Al sortir de casa trobí les papereres buides, la gent prenia les coses del fem i va arribar a un punt que ja no quedava.

Uns forts colps i uns crits em van cridar l’atenció. A les grans cases de Berlín la gent s’amuntonava, en especial a la porta d’una casa. Les frontisses de la porta d’aquella gran casa van grinyolar al trencar-se. Vaig veure l’oportunitat d’aconseguir alguna cosa de menjar i aní amb els agitadors.

Al entrar a la casa, tota la gent es va dispersar agafant tot el que podia, però jo em vaig centrar en buscar la cuina i aconseguir alguna cosa de menjar. No em vaig quedar allí molt de temps, al aconseguir menjar vaig eixir d’aquella casa, la policia no tardaria molt en arribar. I efectivament, la policia va arribar, però jo ja era lluny. Encara així escoltí els dispars. Per tranquil•litzar-me, vaig anar al únic lloc en em sentia agust, al teatre.

Al arribar vaig veure a l’home de la trompeta. Quan em vaig apropar va començar a parlar:

-On està el violi?

-Està amagat.

-Ven pensat- Al acabar la frase va continuar tocant la trompeta.

-Al final no em vas dir com et cridaves, i si em vas a ensenyar a tocar un instrument que porta tant de temps prohibit hauria de saber-lo, no?

-Em diuen Olano, aleshores has canviat de idea?- Va dir ficant una expressió com si ja s’imaginara que canviaria d’opinió.

-Si, però on penses ensenyar-me?, per que ací podria vindre alguna persona.

-D’això no et preocupes... Per cert, tu eres fill de Cornelius, oi?- em vaig quedar de pedra com sabia en el nom de mon pare?

-Com saps... – em va interrompre

-Fa molts anys, vaig conèixer a ton pare. Ell era el cap de RCO, resistència contra l’opressió. Jo vaig formar part d’aquella organització. Al cap d’un temps, la gent abandonà el seu lloc per por a que el govern els fera desaparèixer, nomes quedarem Cornelius, Alfred, cosí de ton pare i jo. Però ens donava igual, continuàvem la lluita. A Alfred l’afusellaren a la plaça del poble i ton pare va desaparèixer.

No m’ho podia creure, mon pare va formar part de la rebel•lió. Estava segur que podia confiar en Olano. Però perquè m’havia buscat?

-Perquè m’has buscat?

-Tinc un projecte per tornar a formar RCO, i qui millor que el fill del cap?. A més aquest es un bon lloc per reunir-se. Sembla insonoritza’t i està prou lluny de les cases.

-Com que insonoritza’t?

-Una de les coses més importants per a l’organització es expressar-se: ballar, cantar, tocar algun instrument, pintar, llegir, escriure, en definitiva passar-s’ho bé.

-Pretens fer un bar, ací, al teatre?

-Un bar no. Un cabaret!
 
moñoman | Inici: La casa del silenci
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]