Ja passaven vint minuts de les set de la tarda, però l’Hugo encara no se n’havia adonat. Portava tota la tarda treballant sense parar, el dia abans de començar les vacances sempre era el pitjor.

Quan per fi va aconseguir deixar-ho tot llest, va arreplegar tot el que s’havia d’endur, ja que encara que estés de vacances sempre continuava algunes gestions des de casa, i després d’acomiadar-se dels companys del banc, va agafar el metro que el portava fins a casa.

Mentre pujava l’escala fins al segon pis, va sentir la veu de la seva filla cridant. Va somriure, mentre obria la porta amb parsimònia. A la sala d’estar l’esperaven la seva dona i la seva filla.

-Papa! - va cridar la Blanca, mentre se li tirava a sobre.

-Què passa? Què és tanta emoció? - va demanar l’Hugo, rient.

-Ja no puc esperar més. La mama i jo tenim una sorpresa.

-La Blanca farà els setze aviat, i se’m va acudir, ara que tenies vacances… - va tractar d’explicar la Sandra, la seva dona. Però la Blanca la va tallar per anunciar-ho ella.

-Tenim passatges per anar a passar les vacances a Menorca! - va exclamar la Blanca, entusiasmada.

L’autèntic somriure de l’Hugo va trigar uns segons a convertir-se en un va intent de mantenir un somriure fals.

-Què no et sembla bé? Sempre m’has dit que és un lloc preciós, que hi vas estiuejar de ben petit… - va afanyar-se a dir la Sandra.

-Sí, sí… És que fa… fa molt que no hi pensava. És un lloc que em porta molts records, i… - va intentar somriure, veient la cara de decepció de la seva filla. - No tots són bons.

-Què vols dir? - va demanar la Blanca, sense comprendre res. L’Hugo va sospirar.

-L’àvia… - va comentar ell. La Blanca i la mare van assentir, no calia dir res més. Al final va aconseguir somriure. També guardava molt bons records de l’illa, i mai no havia aconseguit tornar-hi… potser ara, quasi trenta anys després, era un bon moment per tornar a la petita ciutat que l’havia vist créixer estiu rere estiu.


El primer que va notar l’Hugo va ser la gran quantitat de gent que hi havia a l’illa. Mai no havia vist el centre tan ple de turistes com aquell cop. Tot i així, res havia canviat, i ell se sentia com aquell que arribava casa després de molt de temps fora.

Però al mateix temps notava una pressió que li oprimia el pit. Cada racó d’aquella illa era important per ell, i un torrent imparable de records li venia a la ment. El primer Sant Joan, la primera vegada que va nedar a la Platja Gran, la seva botiga de joguines preferida, on havia vist per primer cop a l’Ariadna… El record d’aquella noia de setze anys que el va enamorar en poc més d’unes setmanes romania inesborrable al fons de la seva ment. Mai no la va tornar a veure, després d’aquella nit a la platja… La seva vida va canviar de cop amb la mort de la mare, però sempre es va seguir demanant si l’Ariadna el va esperar, l’estiu següent, quan ell no va poder tornar.

La família es va dirigir a l’hotel on s’allotjarien per deixar l’equipatge. Tot just després d’haver-se instal·lat, la Blanca es va separar dels seus pares. No es volia passar l’estiu anant de la piscina de l’hotel a la seva habitació, i a l’inrevés, com ja havia passat altres vegades.

En aquell poble la tranquil·litat es respirava a cada passa que donava. El pare li havia dit que el poble era força gran, però no li va costar gaire orientar-se. Tot just va trobar una gelateria es va aturar per comprar un gelat de vainilla i va asseure’s per assaborir-lo amb calma.

De sobte, uns plors van cridar la seva atenció. Des del banc on seia va veure sortir d’una botiga de joguines un nen amb la cara vermella i amb llàgrimes a les galtes. Va pensar que probablement la seva mare no li volia comprar la joguina que demanava. Va somriure pensant que ella també havia fet el mateix en incomptables ocasions.

Però llavors un noi va sortir de la tenda, es va ajupir per posar-se a l’alçada del nen i li va donar el que semblava un crom, fent que el petit deixés de plorar de cop i fugís somrient amb la seva nova adquisició. La Blanca es mirava l’escena encuriosida. Aquell noi de cabell castany clar li va semblar força guapo, i això que per la distància no va poder veure els seus ulls blaus, com la mar en calma.

El noi es va posar dret i va veure que la Blanca el mirava, llavors va aixecar el braç i la va saludar amb la mà, eixamplant el somriure i mostrant les dents.

La Blanca es va girar, pensant que saludava a algú altre, però no hi havia ningú. Va senyalar-se amb el dit, i el noi va assentir breument amb el cap. Ella va forçar un somriure, però de seguida es va posar vermella i va ajupir el cap. Quan va tornar a mirar, el noi ja havia entrat a la botiga de nou.

Al cap de poc, la Blanca va emprendre el camí de tornada a l’hotel per a dinar. El somriure d’aquell noi li va donar voltes pel cap durant tota la tarda, que va passar a la piscina de l’hotel, per no disgustar als seus pares.


Al cap d’uns dies a l’illa, la Blanca es va decidir a visitar la Platja Gran. Seguint les instruccions del seu pare i d’un parell de persones que havia trobat pel camí, la Blanca va aconseguir arribar a la platja. Es va situar al peu d’unes llargues escales que conduïen fins a la sorra per obtenir una perspectiva de la platja. No va tenir cap dubte que el seu pare li havia pres el pèl. Li havia dit que aquella platja realment feia honor al seu nom, i ella imaginava una llarga extensió de sorra i aigua que posava fi al poble, no el grapat de sorra que era realment aquella petita platja.

A més, estava tot ple de nens petits que nedaven, fent un gran escàndol i ocupant quasi la meitat de la platja. Una desena del que la Blanca va suposar que eren monitors d’un club infantil d’estiu, perquè anaven tots vestits iguals, cridaven també, intentant controlar el grup de nens.


Mentre la Blanca decidia què fer, va veure un grup de nois a uns metres d’ella que reien, mentre un d’ells s’apropava somrient cap a ella.

-Hola, ets d’aquí? -va demanar-li aquell noi, que tot i tenir uns ulls blaus hipnotitzats, la Blanca va qualificar a l’instant de “força lleig”.

-No, sóc de Barcelona. Si fos d’aquí, probablement hauria vingut amb les meves amigues, no creus? - Ell va riure, com si la Blanca hagués fet un bon acudit.

-Què vols dir, que no tens amics aquí encara?

-No, fa poc que he arribat. - va respondre la Blanca, i ell va riure de nou. Van passar un parell de segons en silenci, abans que ell parlés de nou.

-Mira, saps què passa… - va apropar-se una mica a la Blanca, com si li anés a confessar un secret. - Veus als meus amics, doncs aquell d’allà, el de blanc, diu que ets molt guapa. -la Blanca va mirar al grup de quatre nois que no els treia l’ull de sobre, i va localitzar al que vestia una samarreta blanca. Va somriure, sense acabar-s’ho de creure. Era el noi de la botiga de joguines.

-I perquè has vingut tu? - va demanar la Blanca, rient, tot i que s’estava posant nerviosa. A ella mai no li passaven aquestes coses.

-Doncs mira, ell és força tímid, i mai no s’atreviria a fer això, però potser si em donessis el teu nombre de telèfon, el podries conèixer millor…

La Blanca es va posar a riure aquest cop, mentre ell la mirava amb un somriure nerviós, esperant a veure la reacció de la noia.

-Saps què em sembla… que t’has apostat alguna cosa amb els teus amics què aconseguiries el meu nombre, i com que no ho sols aconseguir, doncs has ficat al teu amic guapo i tímid al mig. - ell es va posar a riure, la Blanca va mantenir el seu somriure triomfal.

-Escolta, escolta, per començar jo ja tinc novia, eh! -va replicar-li el noi, fent-se l’ofès.- I no sé què et deu fer pensar que necessito al Jordi per aconseguir el nombre de telèfon d’alguna noia...

-Està bé, està bé… - va dir ella, a manera de disculpa. - Per cert, aquesta platja està tan atapeïda de nens petits cada dia?

-Oh, no, has escollit un mal dia, venen cada dimecres… - va comentar ell, content de veure com la Blanca continuava aquella conversa. - Però aquí és millor anar als replans, és on hi ha la gent de la nostra edat… De fet, nosaltres anàvem cap allà, vine!

La Blanca va somriure, indecisa. En veure que dubtava el noi va riure de nou.

-Tranquil·la que no et menjarem! - va fer una passa endavant, amb un somriure simpàtic que va animar a la Blanca a seguir-lo.- Allà hi haurà més gent, suposo que hi haurà la Júlia, la meva noia, i les seves amigues...

-Per cert, com et dius? - va demanar la Blanca, mentre s’apropaven a la resta del grup de nois, que al·lucinaven de veure com el seu amic portava aquella noia cap a ells.

-Pere, i tu? Espera, deixa’m pensar… - ell va posar cara de concentració, com si per art de màgia anés a endevinar el seu nom. Al final va desistir. - D’acord, no em ve cap nom que estigui a la teva alçada…

-Blanca. -va somriure ella. Ja havien arribat on era la resta del grup.

-Ostres! Et juro que ho estava a punt de dir… de debò, eh!

-Què dirà la Júlia d’això, Pere? - li va dir un dels amics, pegant-li un cop fluix a l’espatlla i mirant-se la Blanca. El Pere va somriure, fent-li un gest al seu amic perquè guardés silenci.

-Au, va presenta’ns-la, no? - va dir el més alt dels seus amics.

-Ella és la Blanca, i com que acaba d’arribar de Barcelona no té amics aquí. Així que li he dit que vingui amb nosaltres als replans, que allà hi ha la Júlia…

-Perfecte! - va somriure el noi que havia parlat primer. - Mira, jo sóc el David, aquests dos són el Joan i l’Alex, que com veuràs, són germans.- va assenyalar als nois que tenia a la seva dreta, que eren quasi idèntics. La Blanca els va somriure, tractant de recordar els noms. - I aquest és el Jordi.

El Jordi va somriure tímidament, la Blanca li va tornar el somriure, sense saber ben bé perquè, amb nerviosisme. Els sis es van dirigir als replans de la platja, on els esperava la Júlia, que es va alegrar en veure-la, ja que aquell dia no havien vingut les seves amigues i odiava ser l’única noia.


El matí va passar ràpidament entre riures i esquitxos. La Blanca s’havia adaptat al grup d’amics, i inconscientment, no deixava de mirar de reüll al Jordi, que al seu torn feia tot el que podia per apropar-se a ella, fent-la riure. Dues hores després, el David, el Joan i l’Alex van marxar junts, ja que tots tres vivien fora del poble.

Al cap de poc, la Júlia va suggerir d’iniciar el camí de tornada, i els altres van acceptar de seguida. Durant tot el camí, el Pere es va dedicar a explicar una anècdota de l’estiu passat. Quan ja eren pel centre del poble, la Júlia va intervenir.

-Pere calla ja! He sentit aquesta història mil cops! - el seu noi la va abraçar, i li va dir alguna cosa a cau d’orella, fent-la riure. Ella va tornar a parlar de nou: - Bé nois, nosaltres girem aquí, eh!

La Júlia va acomiadar-se de la Blanca i el Jordi, i el Pere va riure, mirant al Jordi amb complicitat.

-Pere, tio!- va murmurar el Jordi, donant a entendre al seu amic que no el deixés sol amb la Blanca.

-Si et faig un favor! - va cridar el Pere, mentre ell i la Júlia giraven per un carreró.

-Cap dels dos viu per allà, saps? - va dir el Jordi, quan ja s’havien quedat sols. Ella va riure, mentre es perdia un altre cop pel mar dels ulls blaus del Jordi.