L’estiu continuava consumint els dies de vacances amb una rapidesa quasi vertiginosa. Per desgràcia, aquella setmana no havia fet molt bon temps per Menorca, els dies que no bufava la tramuntana, plovia. L’Ariadna havia passat els matins dormint i les tardes amb l’Alba.
L’Hugo no tenia tanta sort, sempre havia estat de llevar-se d’hora, i tret de la seva germana petita, no tenia ningú amb qui matar el temps, així que els dies es feien interminables. I a més a més, hi era ella, l’Ariadna. No se l’havia tret del cap des del dia en què l‘havia vist. Es sentia molt estúpid cada cop que tancava els ulls i recordava aquell instant. ¿Per què va actuar d’aquella forma? Només es tractava de dir alguna cosa, encara que no tingués sentit, o de cridar-la pel seu nom. I després somriure… i ella segur li hauria tret la resta de les paraules de la boca. I ell li hauria explicat com va fer tot el possible per tornar, com la va trobar a faltar… I potser a hores d’ara estaria a casa d’ella, avorrit, però amb ella.
Una tarda, a final de setmana, l’Hugo, cansat d’estar tancat a casa tot el dia i de no fer res més que llegir llibres i jugar amb nines, coaccionat per la seva germana petita, va decidir anar a fer un tomb pel poble, aprofitant que aquella tarda no plovia.
Sense saber ben bé com, va acabar caminant fins Sa Caleta, una de les platges més properes al poble. El lloc estava quasi buit: una parella passejant un gos, dos nens construint castells d’arena i una noia asseguda a les roques, a l’altra punta de la platja. Va baixar les escales i es va asseure a l’arena humida, de cara a la tempestuosa mar.
El temps va anar a passant i la poca llum que es filtrava per entre els grisos núvols va anar desapareixent. L’Hugo va començar a tenir fred, i es va aixecar disposat a fer el camí de tornada. Al mateix temps, la noia que es trobava a les roques es girava per sortir a la carretera que conduïa al poble, d’aquesta manera, li va poder veure la cara i els ulls, aquells ulls blaus com la mar. En reconèixer a l’Ariadna, va córrer per la sorra mullada cap a la seva direcció.
- Perdona! Ets d’aquí? Podries ajudar-me?- va demanar-li l’Hugo, accelerant la seva, ja de per si, ràpida carrera, per posar-se davant d’ella.- És que sóc de fora i m’he perdut. Mira que és un poble petit, i tot i així...
- No deu ser tan petit si t’hi has perdut- va dir ella, interrompent-lo.
- Sí, és clar! Volia dir que sembla petit- va contestar ell, una mica tallat i rient nerviosament. L’Ariadna va posar els ulls en blanc i sense dir res més va seguir caminant. L’Hugo la va imitar i es va posar al seu costat.
- Per què em mires?- va demanar l’Ariadna, encuriosida, al cap d’un temps de caminar en silenci.
- Ets molt maca- va dir ell acotant el cap i posant les mans dins les butxaques dels pantalons. Ella es va posar vermella i va somriure tímidament.- A més, suposo que no em recordes, però jo no t’he oblidat, Ariadna.
Llavors l’Ariadna va alentir la seva marxa fins a aturar-se, l’Hugo va fer el mateix, sense deixar de mirar la seva cara confusa. El vent jugava amb els seus cabells, despentinant-los.
- De veritat penses que podria oblidar-te, Hugo?- L’Ariadna va somriure tendrament, mirant el primer amic que va tenir mai. L’amic, que venia amb la calor, i se n’anava amb el fred. L’amic que no havia tornat des de feia tres estius. L’amic que pensava que no tornaria a veure.
Ell també va somriure, i lentament, els dos tímids somriures van acabar en una rialla.
Amb el mar de fons i la suau pluja que començava a caure sobre la platja, van reprendre el seu camí cap al poble.
-Perquè no vas tornar?- va demanar l’Ariadna, amb la mirada perduda a l’horitzó.
- No em veus? Ja he tornat.- Va dir rient sense mirar-la als ulls, i l’Ariadna va comprendre que no volia parlar-ne.
- I com va per la teva gran ciutat? Tan avorrida com sempre?- Va demanar ella a la vegada que arreplegava els seus cabells embullats pel vent en una cua, intentant canviar de tema.
- Bé, suposo- L’Hugo va arronsar les espatlles.- Tot i que em passo el temps esperant que arribi l’estiu… I ja veus, aquest any que he aconseguit tornar aquí, no faig res més que suportar la meva germana i els seus jocs de nines.
L’Ariadna va riure, imaginant l’escena que li descrivia l’Hugo, mentre els dos seguien caminant pausadament cap al poble. El sol ja s’havia post, i la suau pluja d’estiu prenia força per moments. De sobte, l’Ariadna va llençar una exclamació de sorpresa.
-Ostres, quina hora és? Jo tenia pensat tornar ràpid a casa, la meva mare em…
-Tranquil·la, només són les nou. - va respondre ell pausadament, després de mirar el seu vell rellotge.
-Les nou!? La mare volia que fos a casa quan es fes fosc… - l’Ariadna va deixar de caminar, l’Hugo va fer un parell de passes més per inèrcia, però aviat va girar-se a veure què li passava a la seva amiga. Ella va respirar fons, va acomiadar-se de l’Hugo amb un somriure i un adéu, i va arrencar a córrer, sense donar-li opció al noi a seguir-la.
L’Hugo va continuar el seu camí cap a casa, amb un somriure tímid als llavis.
L’endemà, la suau pluja de la nit s’havia convertit en un solejat matí propi d’estiu. L’Hugo es va llevar del llit i es va vestir amb la rapidesa d’un llamp. Va baixar corrent les escales i es va posar davant del mirall del rebedor, mirant-se des de diferents angles i aixafant-se els foscos cabells, en un va intent de pentinar-se. Ho va deixar anar en veure que no hi havia manera d’evitar que els seus cabells s’aixequessin descontroladament en totes direccions.
Li va dir adéu a la seva mare i va sortir per la porta. Amb pas alegre es va dirigir a la casa de l’Ariadna, encara no havia oblidat com anar-hi.
Amb decisió, va trucar a la porta, esperant que l’Ariadna, amb el seu encisador somriure, l’obrís. Les seves esperances es van rompre en tenir davant al pare de la seva amiga. Després de recordar-li qui era i d’explicar-li que venia a buscar a la seva filla, el va deixar entrar.
- Hugo!- Va dir l’Ariadna quan el va veure, en haver baixat les escales, mirant estranyada al seu pare.- Què fas aquí?
El cor de l’Hugo va començar a bategar amb força i unes estranyes pessigolles van poblar el seu estómac en sentir la seva veu.
- Havia pensat que podíem anar a fer un tomb pel poble.- Va dir, evitant mirar el seu pare.- Si no tens res a fer, és clar!- L’Ariadna li va somriure i va acceptar la seva invitació. L’Hugo va deixar anar un sospir d’alleujament i es va dirigir cap a la porta. L’Ariadna li va fer un petó de comiat a la galta al seu pare, que mirava l’escena amb cara de desaprovació, i va sortir per trobar-se amb l’Hugo, que l’esperava pacientment.
Els dos van passar la resta de l’estiu junts i van tornar a ser aquells nens que esperaven amb ànsial’arribada de la calor. La seva amistat creixia dia rere dia, i aviat els dos van adonar-se’n de què el què sentien no podia ser només amistat, i que alguna altra cosa creixia en el seu interior.
- Mira que és maco! No saps la sort que tens, Ariadna!- Va dir l’Alba rient.
- Què vols dir?- Va demanar l’Ariadna fent veure que no sabia de què li parlava la seva amiga.
- Tu a mi no m’enganyes, sé que t’agrada.- L’Ariadna es va posar vermella i va girar la cara perquè no veiés la seva reacció.
- I què? Si se n’anirà de l’illa demà, i a més, jo no li agrado.- Va dir l’Ariadna com si realment no li importés. Tot i que sabia que cada vegada que hi pensava, alguna cosa dins d’ella es trencava.
- M’estàs dient que marxa demà, i no li has dit res?- L’Alba va deixar de caminar i se la va mirar estupefacta.- Ni tan sols saps si ell sent el mateix que tu?
- I que vols que faci?- Va contestar defensiva.
- Dir-li el que sents, no pots deixar que marxi sense fer-ho!- L’Alba se la va mirar com si fos la cosa més obvia del món. El cel s’anava enfosquint i l’Ariadna va demanar l’hora, veient que si no s’afanyava, arribaria tard a la platja, on l’esperava l’Hugo.
Com es veia a venir, l’Ariadna va arribar tard. L’Hugo l’esperava a les escales que portaven a la platja. Quan la va veure, es va aixecar de seguida i va esperar impacient a què arribés on era ell.
- Home, ja era hora! Em pensava que havíem quedat quan es fes fosc… - va exclamar ell, exagerant els seus gestos, com si s’hagués produït un miracle. - Porto aquí una hora, veient com es pon el sol.
- Vaja, potser m’he descuidat de comentar-te que no sóc gaire puntual. - l’Ariadna va somriure, mentre seguia l’Hugo per les escales que duien a la platja. Quan estaven junts el temps semblava aturar-se.
L’Ariadna no podia deixar de pensar en el que li havia dit l’Alba, i en què l’Hugo marxava l’endemà. Una força invisible li oprimia el pit, la sensació de perdre’l. L’Hugo es va girar per mirar-la, va veure que la seva amiga estava absent, volia saber que li passava pel cap, se n’anava l’endemà i volia dir-li tantes coses que pensava que no en tindria prou amb les escasses hores que li quedaven amb ella.
- Què et passa?- Va demanar-li somrient i posant-li els cabells darrere l’orella.
- Demà te’n vas.- Va dir com si això ho expliqués tot.
- Però tornaré, i ens trobarem quan es faci fosc, l’estiu que ve, i tots els que ens queden.- L’Ariadna el va mirar als ulls, volia memoritzar-los per recordar-los quan ja no hi fos.- M’esperaràs?
- No ho he fet sempre?- Va intentar riure i la veu se li va trencar.
No van dir-se res més, no podien pronunciar ni la paraula més simple per trencar el silenci que s’havia creat. L’Hugo va abaixar el cap per apropar més les seves cares, dubitatiu, amb una mà va agafar-la de la cintura i amb l’altre li va acaronar suaument la cara. Els dos van tancar els ulls, els seus cors bategant amb força, i els seus llavis fonent-se en un tímid petó. Van riure en separar-se, encara abraçats. Era una sensació tan confortable rodejar-la amb els seus braços i olorar el seu perfum, notar l’escalfor del seu cos i els seus cabells fent-li pessigolles. L’Hugo va pensar que s’hauria pogut passar així, sense moure’s, tota la vida, però sabia que era impossible, que cada segon li quedava un segon menys per estar amb l’Ariadna. Maleïa cada moment que, per la seva por, no havia passat abraçat a ella.
Els primers dies, després de marxar de Menorca, van ser per a l’Hugo tan feliços com nostàlgics. El record de l’Ariadna el feia sentir més viu què mai, i tot i que ara l’esperava el dur hivern, poc li importava, en pensar què l’estiu següent veuria l’Ariadna.
Però per desgràcia, aquesta barreja de sentiments va durar ben poc. En uns instants, el seu pare va capgirar-li la vida. Amb una sola frase, va fer-lo viure el què es convertiria en el seu pitjor record.
Feia dies que la mare no estava bé. Tots ho sabien, però ni l’Hugo ni la seva germana acabaven de ser conscients de la situació. Aquell matí, el pare els havia fet marxar a casa dels oncles. A la tarda, quan van arribar a casa, el seu pare, els esperava a la sala d’estar amb gest derrotat. Sense cap preàmbul, va fer seure als seus fills, i amb to solemne els va dir:
- Hugo, Anna: la mare ha mort.
|
