F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Quan es faci fosc (Brisardent)
IES EL PLA (Alacant)
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret (de Brian Selznick)
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.

El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.


Capítol 1:  Ombra d'estiu

Aquella tarda d’estiu del 1981 feia una calor insuportable. Encara era aviat per tornar a casa i com molts altres cops, l’Hugo es va decidir a anar a la seva botiga de joguines preferida, que es trobava al costat de la casa on ell i la seva família passaven els estius.



Encara recordava el primer cop, l’estiu passat, que es va decidir a entrar. El vell de la botiga va mirar-se’l de dalt a baix, i per timidesa, l’Hugo no va ser capaç de dir-li res, només li va somriure, temorós de què el vell, en veure les seves intencions de no comprar res, el fes fora. Però amb el temps, l’Hugo i el vell van acabar per dur-se bé.



Tot i així, aquell dia el vell semblava bastant enfadat, discutint amb aquella nena, que finalment va esclatar a plorar i quan l’home va intentar dir-li alguna cosa per calmar-la, va marxar corrents.



El vell va mirar-se l’Hugo, fent-li un gest amb el cap perquè marxés. Ell, que sempre era molt obedient, i l’últim que volia era tenir cap mena de problema, va fer mitja volta i va sortir al carrer. Va veure la nena de la botiga corrent carrer avall i sense pensar-s’ho va posar-se a córrer darrere ella. La va seguir uns quants carrers, però una rajola d’un carreró mal empedrat el va fer caure, amb tanta mala sort que es va fer una rascada al genoll, d'on va començar a sortir sang.



En veure la sang, l’Hugo es va posar a plorar. La nena de la botiga de joguines va sentir les lamentacions del nen, i de seguida va parar de córrer i es va girar en la seva direcció. En veure’l va anar fins a ell, encuriosida.



- Què et passa?- va demanar-li la nena. Tot i que va esforçar-se a somriure, l’Hugo va notar que els seus ulls blaus encara ploraven.

- Res- va contestar ell, amb veu tremolosa i netejant-se les llàgrimes.

- Estàs plorant perquè t’has rascat ell genoll?- ella va posar-se a riure exageradament.

- No, també m’he fet mal a la mà - li va respondre l’Hugo, arrufant el front. Aquella nena no tenia dret a riure’s d’ell. Ella li va somriure, i li va estirar la mà, oferint-li ajuda per aixecar-lo de terra. L’Hugo es va oblidar de fer-se l’ofès, li va tornar el somriure, es va aixecar provant de mantenir la dignitat, i tots dos van seguir caminant carrer avall.

-Tu no ets d’aquí, oi?- va demanar ella, passats uns segons de silenci

-No, com ho saps?- ella, sense dir res, va tornar a riure d’aquella forma que tant el molestava. Tot i així, li agradava aquella nena. - I tu, què fas per no avorrir-te en un poble tan petit?

-Aquest poble no és petit. I hi ha moltes coses per fer, coses que de segur tu no pots fer a la teva gran ciutat. -l’Hugo anava a replicar, però ella el va tallar. - Per cert, em dic Ariadna. I acabo de fer onze anys. I tu?

-Hugo- va contestar ell, i va afegir, somrient: - I ja fa mesos que he fet els onze.-Van restar en silenci uns segons, fins que l’Hugo va decidir-se a demanar el que el preocupava. - Perquè has marxat plorant de la botiga de joguines? Què t’ha dit el vell?

-El vell és el meu avi. - va respondre l’Ariadna, amb la vista fixa a terra. -I la meva mare vol que estigui amb ell, però allà m’avorreixo i ell em deixa anar a fer tombs pel poble. Avui estava enfadat i em volia fer quedar perquè ahir la meva mare va anar a buscar-me i jo no hi era. Però no li he fet cas i he marxat.

-I ara què faràs? - l’Hugo estava preocupat de debò. No podia imaginar-se a ell mateix desobeint els seus pares, i l’Ariadna ho explicava ben tranquil·la. Aquella nena menorquina el desconcertava.

-I jo què sé. Anar a casa, suposo. -l’Ariadna va arronsar les espatlles, va restar uns segons callada i al final va somriure. - Ben pensat, seràs una bona excusa. Vine amb mi fins a casa i li diré a la mare que t’he conegut a la botiga. Ella no vol que estigui tota sola, però si estic amb tu, segur que demà em deixa anar a la platja.



L’Ariadna va començar a caminar més ràpid, i l’Hugo la seguia cansat, pensant que en aquells instants podria estar devorant un gelat de xocolata i menta. Però ben mirat, preferia seguir-la que tornar a passar un dia sol. Van arribar a la petita casa de l’Ariadna en pocs minuts. “Certament, ella ho pot negar, però aquest poble és molt petit”, va pensar l’Hugo, “tot està aprop”.



En entrar a la casa l’Hugo va quedar fascinat. No era molt gran, però era preciosa. A dins feia olor de romaní i llimones, i tenia com un aire màgic que et feia sentir acollit.



La mare de l’Ariadna va rebre l’Hugo amb gran alegria, com si el fet què la seva filla portés un amic a casa fos gairebé increïble. Aquella tarda va ser la primera de les moltes visites de l’Hugo a aquella casa, així com de les visites de l’Ariadna a la família de l’Hugo, i les excursions a la platja o al camp amb alguna de les dues famílies o ells dos sols, que van marcar l’estiu dels dos nens.



Però l’estiu se’n va anar tan ràpid com havia arribat, i l’Hugo va haver de tornar a la seva ciutat, esperant amb ànsies la tornada de la seva nova estació preferida. Tancant els ulls encara podia notar la brisa salada que li despentinava els cabells i li feia pessigolles, podia sentir les onades de la mar xocant contra les roques de la platja, i de fons, el riure de l’Ariadna.



Durant aquell estiu havia anat a molts llocs, havia vist que Menorca no era tan petita com semblava en un primer moment, s’havia banyat al mar més vegades de les que podia comptar, i el més important, havia conegut a l’Ariadna.



Els mesos van anar passant, la tardor es va convertir en un hivern molt fred, l’hivern va donar pas a la primavera, i la primavera es va transformar en l’anhelat estiu, que l’Hugo i l’Ariadna van tornar a passar junts. Si l’estiu passat havia estat increïble per a l’Hugo, no va ser res comparat amb el segon, on l’Ariadna li va seguir ensenyant, amb el seu aire de nena entremaliada, les meravelles de l’illa mediterrània.



Per desgràcia aquell estiu la família de l’Hugo va haver de marxar abans. El pare no els havia pogut acompanyar per la gran responsabilitat que exigia el seu lloc de treball, i la mare de l’Hugo, que sovint es trobava malament, no es veia capaç de cuidar dels seus dos fills sola. L’Hugo i l’Ariadna es van haver d’acomiadar a mitjan estiu, però la seva seguretat de retrobar-se a l’estiu següent els va animar a gaudir fins al darrer dia.

Però aquella retrobada no va arribar. L’Ariadna va esperar amb optimisme la calor pròpia de l’estiu, que portaria de nou a l’Illa al seu millor amic, però la calor va arribar sense l’Hugo.













Els rajos de sol que entraven per la finestra de l’habitació van despertar l’Ariadna, que amb mandra es va llevar i es va vestir. Una noia baixeta i una mica grassa l’esperava pacientment a la porta de casa seva per anar a la platja, mentre tractava de recollir els seus rínxols daurats en una cua, que en pocs segons li queia, deixant-li els cabells despentinats un altre cop. Per sort l’Alba estava entretinguda, ja que la puntualitat no era una de les majors virtuts de l’Ariadna.



- Perdona! M’he adormit, fa molt que esperes?- va dir l’Ariadna, coneixent ja la resposta, i cercant el perdó de la seva amiga amb un somriure d’orella a orella.

- No més que de costum.- Va contestar rient l’Alba, mentre començaven a caminar.- Au, va! Quina platja toca avui?

- Havia pensat que podem anar a la platja de Son Xoriguer, què et sembla?- Va demanar l’Ariadna. L’Alba va acceptar encantada, era una de les seves platges preferides, i l’Ariadna ho sabia. Les dues noies anaven caminant i xerrant amb la tranquil·litat pròpia de qui està de vacances i té tot el temps del món.



A l’altra punta del carrer un noi d’uns setze anys, de cabells negres i ulls verds que caminava sense destí fixe, es va aturar de cop en sentir un riure, aquell riure no li era indiferent. L’havia enyorat molts estius. Va veure dues noies rialleres que s’apropaven pel carrer on ell era. No va tenir cap dubte, era ella. Es va començar a posar nerviós… I si ella ja no se’n recordava d’ell? I si estava enfadada perquè feia tres anys que no visitava l’Illa, ni donava senyals de vida? Ara ja no eren dos nens, no seria tan fàcil com quan tenien deu anys. No sabia que dir ni que fer, però ella s’estava atracant cada cop més a on era ell, aturat com un estaquirot, bloquejat totalment.



- Ariadna, has vist aquell noi? - va demanar l’Alba mirant carrer amunt, amb la veu d’expectació que posava cada vegada que veia alguna cosa que li agradava.

- Qui? Què passa? - l’Ariadna tenia la vista fixada a terra, on rodava una petita xapa que duia xutant part del camí. De cop va alçar el cap i va veure la figura d’un noi que semblava desconcertat i s’apropava a elles amb un ritme lent, com si estés perdut.

- És guapíssim. - Va sospirar l’Alba.

- És conegut? Em sona molt. - va comentar l’Ariadna. La seva amiga ho va negar de seguida, se’n recordaria d’un noi tan guapo. Segur que no era del poble. Ell mirava a l’altre carrer, com si tractés d’evitar creuar-se amb elles dues. Llavors l’Ariadna el va reconèixer, i no va poder evitar deixar anar una exclamació de sorpresa. L’Alba va somriure, mirant l’Ariadna amb una expressió interrogant.

- És… - l’Ariadna no va dir res més. La seva amiga la mirava rient, però encuriosida. “És l’Hugo.” Va pensar l’Ariadna. S’ho va repetir dins el cap unes quantes vegades, no s’ho acabava de creure.

- Ariadna, qui és? - va demanar l’Alba, ja seriosa. L’Ariadna va comentar que l’havia confós amb algú altre, tractant de restar-li importància al fet amb un riure nerviós. L’Alba no ho va acabar de veure clar, però tot i així no va protestar més. Aquell noi estrany va passar just al seu costat en aquell instant. L’Alba se’l va mirar de reüll, i va veure com ell mirava l’Ariadna, mentre ella abaixava la vista.



Fins a la parada de l’autocar les dues amigues van continuar en silenci. Tot i així, quan van arribar a la platja ja havien oblidat aquell noi. Van passar tot el matí juntes, parlant, nadant i sobretot rient. Encara que l’Alba no ho va notar, l’Ariadna va passar-se tot el matí absent, com si mentalment fos ben lluny d’aquella platja i d’aquell estiu. Com si els seus pensaments s’haguessin remuntat uns estius enrere, quan passava els dies amb el millor amic de la seva infància. Un nen que no s’assemblava de res al noi que havia vist avui.

















 
Brisardent | Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]