L’endemà a les nou ja estava a comissaria. La nit anterior no havia pogut dormir, havia estat donant voltes a l’assassinat però no hi havia cap prova que pogués seguir per intentar resoldre’l. Estava desitjant que la doctora Tessier ens donés alguna bona notícia. En Lorent va arribar a les deu tocades, i ens vam disposar a entrar al laboratori.
Vam obrir la porta i una ona d’aire fred amb milers d’olors estranyes ens va venir a sobre. Vam veure la doctora amb el cos de la Juliette obert en canal a sobre la taula.
- Bon dia nois, us estava esperant. Poseu-vos les mascaretes si us molesta l’olor – va dir flegmàticament la doctora.
- Bon dia, doctora Teisser – vaig dir educadament –. Té alguna nova per a nosaltres?
- Sí, acompanyeu-me si us plau.
La doctora va acostar-se a una taula i ens va ensenyar unes imatges del cos nu de la noia.
- Veieu tota la zona de les clavícules? – va dir, i es va aturar un moment. – Es veuen lleus hematomes, que han estat produïts per una brutal agressió fa cosa de tres o quatre setmanes.
- Vols dir que algú, temps abans de matar-la, ja la va estomacar? – va dir excitat en Lorent.
- Exacte! – va dir la doctora. – Pel tipus d’agressió podria haver estat el xicot, ja que qui li va fer té molta força, i es nota que va al gimnàs regularment. Així que jo de vosaltres el tornaria a interrogar, a veure si en traieu l’entrellat.
- Moltes gràcies, doctora. Si descobreix alguna cosa més, per insignificant que li sembli, no dubti en trucar-me. – vaig dir jo mentre sortia per la porta.
* * * * * *
- Tu! Desgraciat! Sabem que has agredit la teva ex xicota, en tenim proves. No em valen les miserables excuses que l’estimaves, que no li volies cap mal, no m’ho empasso. Així que confessa d’una punyetera vegada! – vaig dir entrant a la sala d’interrogatoris on es trobava en Luca.
Es va quedar de pedra. Allò sí que no s’ho esperava de cap manera. Tan cordial i educat que havia estat sempre... Però ja estava fart d’aquell cas! M’estava menjant el cap.
- Q... Qu... Què? Com? – va dir quequejant.
- Va, no et facis el beneit i contesta. Per què cony vas picar la Juliette?
La sala va quedar en un silenci sepulcral.
- Miri, tant si ha estat vostè com si no – vaig dir uns segons després, més calmat –, el millor que pot fer és dir la veritat. Si no, amb el temps, tot s’acabarà solucionant i serà molt pitjor.
- D’acord, d’acord. La vaig picar – va dir una mica abatut –. Però no va anar més enllà. Va ser fruit de la ruptura, la ira es va apoderar de mi durant uns instants. Però li vaig demanar perdó just després, i vaig aconseguir que no em denunciés – va parar un moment –. Ahir, quan fugia, era perquè sabia que si trobaven els hematomes sabrien que hauria estat jo – va tornar a aturar-se –. Però tinc coartada, no és així, inspector?
- Sí, sí que en té – vaig dir jo –, però que surti a les imatges filmades per les càmeres no demostra res. Pot haver llogat un assassí a sou, per exemple.
- Doncs revisi el meu compte bancari, no trobarà res, li ho asseguro.
* * * * * *
- Tot revisat, no hi ha cap retirada de diners important en els últims mesos – va dir l’inspector –. És un home net.
- Merda! Ara que teníem una pista més enllà dels meus pressentiments. – vaig pensar un moment –. Torna a revisar el compte bancari del doctor Mirbeau, Lorent, si us plau. Estic segur que estem deixant alguna cosa de banda.
- D’acord, espera un moment.
Em vaig posar a pensar mentre m’entrava per tot el cos una calor típica de quan creus que res del que fas està bé. Sort que en Lorent va tallar el silenci.
- A part dels deu mil euros que va pagar a la Juliette va fer deu altres pagaments de set mil euros i escaig, però no es pot rastrejar la destinació dels diners. Els va deixar de fer el dia que va morir la noia. En total havia pagat cinquanta mil euros justos.
- Veus com els meus pressentiments són encertats? – Vaig dir vanitosament – Acompanya’m a interrogar-lo altre cop, i ara no se’n sortirà.
Vam anar cap al cotxe i vaig començar a conduir.
- Per què creus que va pagar tants diners a la seva secretària, just després d’estar a punt d’acomiadar-la? – vaig plantejar a en Lorent.
- Doncs la veritat és que no ho sé. El que és segur és que no ho va fer per compensar-la per haver dubtat d’ella.
- Ja, això està clar. – vaig dir mentre deixava el cotxe a l’aparcament de la comissaria del doctor. – El que també està clar és que això serà la clau per resoldre l’assassinat. Va, anem!
Vam trobar el senyor Mirbeau mentre sortia de la comissaria amb tres homes més, els quals em van fer força mala espina.
- Mireu qui tenim aquí! – va dir ell deixant anar mitja rialla – Si és l’inspector Lemoine. Què, inspector, ja ha resolt l’assassinat?
- Bé, no, encara no. D’això et venia a parlar...
- Ai, ho sento, no vull ser mal educat – va tallar-me descortesament el doctor. – Aquests són els meus amics, el comissari Tarrés, en Thomas Duxas i l’inspector Wheeler.
- Encantat, Charles Lemoine, aquest és en Lorent Renou. – vaig dir jo amb una mica de mala cara. – El que t’estava dient abans que m’interrompessis, cinquanta mil euros enviats en un compte que no es pot rastrejar, enviats dissimuladament durant deu dies diferents. Com ho explica?
Vaig veure que es posava vermell i es va descordar una mica la jaqueta perquè li entrés l’aire. Tot seguit els altres tres es van començar a posar neguitosos i a mirar el rellotge repetidament.
- Assumptes de comissaria. Privat.
- Bé, hauríem d’anar tirant cap a dinar, que se’ns farà tard! – va dir el senyor Wheeler.
- No, no – vaig dir jo –. De dinar res de res. Philipe Mirbeau, queda detingut.
* * * * * *
Estava a punt d’entrar a la sala d’interrogatoris, i em vaig posar nerviós. Em sentia com el primer cop que vaig interrogar un criminal, feia ja molts anys. Havia perdut la vergonya al cap de pocs dies, i des de llavors no n’havia tornat a tenir mai. Però aquell era un cas especial: un estrany assassinat des d’un cotxe amb els vidres tintats, l’ex-xicot que estomaca la víctima, un possible policia corrupte...
Vaig armar-me de valor i vaig obrir la porta.
- Ja li ho he dit, inspector, que és per assumptes interns de comissaria, em pot deixar anar que jo no he fet res dolent. – va dir en Philipe fent-se la víctima.
- Ha, ha, ha! Això ni de broma doctor. – vaig dir jo somrient. – He preguntat al teu superior i no ha hagut de pagar una quantitat tan exagerada de diners per cap qüestió de feina. Ara, digui’m la veritat. Vull saber-ho tot, els deu mil euros i els cinquanta mil darrers.
- D’acord. Vaig tenir una aventura amb la meva secretària i em va amenaçar de delatar-ho a la meva dona si no li pagava deu mil euros. Tinc esposa i dos fills, no puc arriscar-me a perdre el matrimoni per una ximpleria d’una nit, inspector – va aturar-se un moment per escurar-se la gola i va continuar –. Els cinquanta mil de després també me’ls va demanar ella, em va dir que serien els últims.
- I per què aquests últims no es poden rastrejar? – vaig dir jo.
- M’ho va demanar específicament ella, ja que no volia aixecar sospites si algun agent intern la investigava.
- I per això la va matar?
- Matar-la? No! És clar que no!
- El que diu no m’acaba de quadrar, ho sento doctor, s’haurà de quedar un temps aquí, fins que confirmi el que m’acaba de dir.
Vaig sortir de l’interrogatori amb la sensació d’haver fet un gran pas per a la investigació. Vaig decidir descansar una estona per anar a menjar alguna cosa.
* * * * * *
Quan vaig tornar en Lorent m’estava esperant a la porta de la comissaria, impacient.
- Inspector, estaràs orgullós de mi, endevina què he descobert. – va dir. Mmh... a qui va pagar els cinquanta mil dòlars el doctor? – vaig dir jo a l’atzar.
- Millor, molt millor! – va dir. No es va poder reprimir més estona i ho va deixar anar. – He resolt el cas! Acompanya’m a dins.
Vaig quedar molt sorprès, com podia ser que un novell com ell resolgués el cas abans que un home que hi té la mà trencada?
- Posa’t còmode, que començo a explicar-t’ho.
Vaig seure a la meva cadira i ell al meu costat. Va començar a parlar.
- Bé, el primer que he fet ha estat comprovar si la Juliette havia rebut els cinquanta mil euros tal i com havia dit el doctor Mirbeau, però no havia ingressat res d’ençà dels deu mil euros que sí que provenien d’en Mirbeau. – va aturar-se un moment.
- D’acord, fins aquí et segueixo.
- Val, doncs després no sabia per on continuar i m’he preguntat per què els altres polis s’haurien d’haver preocupat per un tema personal d’en Phillipe, i els he investigat. I no endevines què he descobert, inspector?
- Deixa’t de bajanades i vés al gra.
- D’acord, d’acord. Tots tres eren sospitosos de corrupció! Jo no m’ho creia, i he començat a investigar més i més, i resulta que tenen un expedient obert per corrupció que vés a saber per què no els van tancar mai. Suposo que això de ser corrupte i guanyar el triple de diners ajuda a l’hora de fer suborns.
- M’estàs dient que estem davant d’un cas de polis corruptes?
- No només això, tot just acabo de començar. També he estat observant les càmeres de seguretat de les últimes setmanes del laboratori del doctor. I sí que tenia aventures amb la secretària. Quasi cada dia desapareixien uns minuts al vespre. Però un dia, vés a saber per què, es van barallar i l’endemà va ser quan li va pagar els deu mil euros.
- Se li va escapar dir-li que era corrupte! – vaig interrompre jo.
- Exacte! Ah, després de mirar els comptes bancaris dels altres polis he vist exactament els mateixos pagaments de cinquanta mil dòlars. Això vol dir que estan tots quatre implicats en el mateix!
- Vols dir que van pagar perquè no els delatessin a tots quatre per ser corruptes? Però si no es pot rastrejar a on van els diners... – vaig dir jo preocupat.
- Tranquil, inspector, que se’ls va escapar un pagament. I un es pot rastrejar, Charles. Tinc un nom. Martí Masferrer. Ja sabem qui és l’assassí.
Em vaig posar molt content amb en Lorent. Havia descobert tot el cas en el temps que jo estava dinant. Potser hagués estat millor saltar-me un àpat i endur-me’n el mèrit jo.
- Ja tinc l’adreça. Crec que m’he guanyat que em deixis conduir a mi, aquest cop
- Ets un as – vaig dir-li –. Oi tant que et mereixes conduir, amic Lorent.
|