F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Rigor mortis (arnauquinta)
INS Sant Just Desvern (Sant Just Desvern)
Inici: L'escala del dolor (d'Albert Villaró)
-A veure, nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.

El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.

-Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no?


Capítol 1:  Una oferta temptadora

- A veure nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.
El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.
- Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no? – va dir enfadat el comissari.
- Perdona, ens estàs demanant formar part d’un escamot d’execució? En quin segle et penses que vivim? – va dir el Peremiquel amb dificultats per parlar fluidament francès. – A més, com vols que en formem part si no som polis?
- He tingut uns petits problemes amb la llei, no puc matar una persona amb les meves pròpies mans, cony, que sóc poli! Bé, o col•laboreu amb mi o amb una sola trucada us envio a la presó tres anys per enxampar-vos fent contraban de tabac. A veure si sou tan espavilats allà dins!
La sala va quedar en un silenci sepulcral. Ningú gosava dir res. El comissari es va treure la caçadora i es va fregar el cap nu amb les mans. Estava perdent la paciència. Va respirar fons i es va disposar a parlar.
- Si no m’ajudeu no em quedarà més remei que testificar contra vosaltres als tribunals. O amics o enemics, la cosa va així. – va dir ara més calmat.
Es va asseure i ens va mirar. Ningú no volia ajudar-lo. Va fer cara de fàstic i va tornar a parlar.
- La veritat és que ara mateix em fa molta mandra fer tot el procés dels jutjats. Trucar al jutge i declarar, demanar els testimonis, esperar unes setmanes. I potser no serveix per res! Si algú de vosaltres es vol salvar d’anar a la presó d’una altra manera que no sigui ajudant-me amb el tema de l’escamot, que confessi. – va dir mirant-nos. – Amb una simple confessió el tema es tanca en un parell d’hores i ja no hi heu de pensar mai més. Si us voleu lliurar de les dutxes comunitàries de la presó ja sabeu què heu de fer.
- Martí Masferrer. – vaig dir sense pensar-m’ho dues vegades. – Per servir-lo.
Els de la taula es van girar cap a mi, em van fer cara d’et mataré quan sortim d’aquí. Sí, els havia traït però és que m’aterrava la idea que el jutge ens fes anar a la presó i, a part, estava fart de la feina de contrabandista! Cada matí el primer que feia només despertar-me era agafar el cotxe, anar a comprar tabac a una botiga de Besiers amb els companys i conduir dues hores fins a Perpinyà, on uns nois amb quatre per quatres esperaven les caixes de tabac. Em donaven els diners i tornava cap a casa a passar comptes amb els meus companys. El poc temps lliure que tenia el dedicava al que realment m’agradava: l’esport i comprar roba.
Per aquell temps anava quasi cada dia al gimnàs, a aixecar unes quantes peses i a fer uns quants abdominals. Els diners que em sobraven del contraban me’ls gastava en roba. Sobretot m’agrada comprar trajos, em fa sentir un home important. Com que mai he parat d’anar al gimnàs, estic bastant musculat i em queden força bé.
- Ha ha ha! Moltes gràcies, senyor Masferrer. Millor dit... Mastraïdor! – va dir el comissari en to burleta – Acompanyi’m sisplau.
Vaig sortir de la sala d’interrogatori i vaig entrar al despatx del comissari, que estava en una espècie d’àtic. Era una sala amb unes vistes molt boniques a la ciutat, les parets estaven pintades d’un color beix molt acollidor, i el terra era parquet de fusta d’avet fosc. Al centre de la sala hi havia una taula de disseny amb un portàtil a sobre. El comissari es va asseure en una cadira molt senyorial i em va fer seure davant seu.
- Com pot ser que un gentleman com tu es dediqui al contraban? – va dir repassant-me de cap a peus.
Aquell dia anava ben pentinat, portava un tupè daurat a l’estil James Dean, una barba de tres dies ben arreglada i tenia els ulls d’un verd maragda radiants. Anava força ben vestit: uns texans blau fosc, una camisa ben blanca i una armilla ratllada blava i negra amb una corbata blau marí a sota. Vaja, que en aquell moment feia força goig.
- Un s’ha de guanyar la vida com pot... – vaig sospirar jo. – Però ja n’estic fart, no aguanto ni un dia més treballant amb aquella gentussa. Em promet que si confesso se’m trauran tots els càrrecs?
- Paraula del senyor.
Uns minuts després el comissari Tarrés em venia a donar la nova. Ja estava tot solucionat! No calia que tornés a pensar en el contraban en la vida.
- M’ha caigut bé, senyor Masferrer.
- Digue’m Martí, gràcies. – vaig interrompre’l jo.
- D’acord, Martí. Doncs això, que m’has caigut bastant bé, se’t veu bon paio. Suposo que ara no ja tens feina, si t’interessés alguna feineta fora de la llei, jo te’n puc donar. Hi ha targetes meves a sobre la taula. Ara me’n vaig a dinar, així que fins aviat, espero. – va agafar la caçadora i se’n va anar.
- D’acord... Adéu, doncs...
Vaig agafar l’americana, vaig posar-me les ulleres de sol i vaig caminar fins el cotxe. Tenia un Corvette antic, del setanta-vuit, d’un color gris fosc força elegant. Vaig pujar-hi i vaig començar a conduir cap a casa.
Ja era a mig camí quan vaig reflexionar. Feia cinc anys que feia contraban, que em guanyava força bé la vida i podia permetre’m algun luxe de tant en tant, com ara el cotxe que estava conduint. En aquell moment no tenia res a fer i m’hauria de buscar alguna feina vulgar. No podria permetre’m cap mena de luxe i anant bé m’hauria de vendre la casa perquè els estalvis se m’acabarien. Encara no havia arribat a casa i em vaig aturar en una estació de servei, vaig buscar la targeta del comissari Tarrés i el vaig trucar.
- Bon dia, comissari Tarrés, en què el puc ajudar?
- Hola! Sóc jo, el senyor Masferrer.
- Perdoni, crec que s’ha equivocat de número, de què ens coneixem?
- Cony, fa vint minuts estava al teu costat! Sóc en Martí! De veritat no em coneixes?
- És broma, carallot, és clar que et conec! Sabia que em trucaries abans d’arribar a casa, estic al bar del costat de la comissaria, t’espero allà, afanya’t! Ah, i vine sol. – va penjar.
Vaig fer mitja volta i vaig accelerar a fons. Vaig arribar a anar a cent vuitanta per hora per l’autopista! No tenia pressa per arribar, ja que només hi havia vint minuts de camí, però estava nerviosíssim pel que m’encomanaria de fer. En aquell moment pensava que em tocaria fer alguna missió secreta a l’estil James Bond, i vaig estar tot el camí imaginant-me què hauria de fer. Per fi vaig arribar.
Vaig deixar el cotxe en un aparcament del costat del bar, i em vaig disposar a entrar. Estava ple de gent amb americanes a la barra, suposo que devien ser empresaris fent el seu descans de l’hora de dinar, i també hi havia un munt de taules amb famílies que estaven acabant de dinar, a punt de portar els nens a l’escola i tornar a treballar. Vaig veure el comissari a una punta del bar, amb tres persones al seu voltant. Em van fer una mica de mala fila, semblaven mala gent, però m’hi vaig acostar.
- Mira qui tenim aquí! Bona tarda Martí. Aquests són en Philipe Mirbeau, en Thomas Duxas i en Winton Wheeler. – va dir, assenyalant-los respectivament. – Nois, ell és en Martí Masferrer.
- Encantat! – vaig dir jo, i els vaig donar la mà a tots.
En Philipe era un francès amb accent una mica català, de la zona de Perpinyà. Tenia els cabells greixosos, una mica llargs i de color negre carbó. Anava vestit amb uns pantalons de vellut i una camiseta màniga llarga. Portava unes ulleres de cul de got una mica de mal gust.
En Thomas, per l’accent, semblava del centre de França, i anava vestit amb un trajo sencer, corbata inclosa, de color gris pissarra. Tenia els cabells arrissats d’un color marró claret, tapats per un barret d’ales amples fosc. Portava ulleres de sol i estava amb un cigar a la mà dreta i un got de whisky a l’esquerra. Un home amb estil.
En canvi, el senyor Wheeler no semblava mala gent. Anava vestit amb un xandall gris, una dessuadora blava elèctrica i portava una gorra dels New York Knicks de color taronja i blau. Tenia accent americà, i a jutjar per la gorra, semblava de Nova York. Estava bevent una cervesa.
- Seu, seu, amic. – em va dir el comissari. – Vols alguna cosa per dinar?
- Mmh... Sí, una hamburguesa no m’aniria pas malament, vaig a demanar-la, ara vinc. – vaig dir jo.
- Tranquil, deixa’m a mi. Nena! Porta-li una hamburguesa i una cervesa al meu amic! I, afanya’t, que té gana! – va dir-li a una cambrera despectivament.
- Perdoni, però això no havia de ser una conversa privada? – vaig dir jo enutjat.
- Ho sento, però aquests nois d’aquí estan tan implicats en aquest cas com jo. Fa temps estàvem treballant en una comissaria tots quatre junts, i vam creure que l’Estat no ens pagava prou pel que fèiem, ni al que era del sector del contraban, un servidor, ni al de narcòtics – va dir senyalant en Thomas –, ni al metge forense –, va dir senyalant en Philipe – ni l’inspector d’homicidis –, va dir senyalant en Winton.
- Així que tots éreu policies?
- Som! – va corregir-me el comissari.
- I, com guanyeu la pasta? Si es pot saber.
- Molt fàcil, sempre que un poli arresta algú té dues opcions. O arrestar-lo i portar-lo a comissaria o acceptar els diners que t’ofereixi el delinqüent i deixar-lo anar. Nosaltres optem per la segona. Llavors ens repartim els beneficis.
- Vam decidir ajuntar-nos per defensar-nos entre nosaltres de possibles sospites de corrupció d’agents interns. – va interrompre’l el senyor Duxas.
Vaig quedar aclaparat. Sí que s’ho muntaven bé, els paios! La pregunta que anava a fer era òbvia, i abans que pogués obrir la boca el senyor Wheeler em va contestar.
- Tot anava bé, guanyàvem un munt de diners i ningú sospitava. Fins que un dia el beneit d’en Philipe va ficar la pota fins al fons. – va dir el senyor Wheeler.
- Ho sento, no era la meva intenció! Però se’m va escapar, no puc aguantar un secret gaire temps, jo. – va dir en Philipe envermellit.
- Ja, ja, ho has dit mil cops això, estàs perdonat, tranquil. – va truncar-lo en Thomas.
- Bé, el que deia, – va interrompre en Winton – tot anava bé fins que en una nit d’aventura amb la seva secretària en Philipe li ho va confessar tot. Des de llavors, la molt puta ens suborna dient-nos que si no li paguem el cinquanta per cent dels beneficis ens denunciarà. – va dir emprenyat.
- I jo el que haig de fer és...
- Matar-la! – va dir en Philipe.
- Però, tio? Amb qui et penses que estàs parlant?
- Cent cinquanta mil euros si ho fas en una setmana. – va dir el comissari Tarrés.
- Dos-cents mil i fet.
- D’acord! Té, una pistola. Es diu Juliette Colville, t’enviaré un correu amb més informació de la dona. Una setmana, eh, Martí?
- Perfecte! Fins aviat.
Vaig sortir del bar i vaig tornar cap a casa. Hi havia moltes coses a fer en aquella setmana.
 
arnauquinta | Inici: L'escala del dolor
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]