- Juliette Colville, vint-i-nou anys. Una veïna l’ha trobada morta aquest matí davant la porta de casa seva. Ferida de bala a la nuca, sense proves de lluita, Suposo que l’assassí la va agafar per sorpresa mentre entrava al seu domicili.
- Hora de la mort?
- Per l’escalfor del cadàver, calculo que entre les onze i la una de la matinada, però quan hagi fet l’autòpsia li ho acabaré de concretar.
- D’acord, gràcies doctora. – vaig dir mentre caminava cap al detectiu del cos de policia.
Era un dia fred, portava mitja setmana plovent sense parar i el cel es veia molt nítid. Els primers rajos de sol del dia començaven a escalfar l’ambient. Vaig fer l’últim glop del cafè amb llet i vaig anar a parlar amb el detectiu.
- Lorent Renou, què se sent aixecant-se a primera hora un diumenge per anar a l’escena d’un crim?
- Charles! Ha ha, veig que m’hauré d’anar acostumant a aquesta feina.
El senyor Renou era nou al cos des de feia pocs mesos. Havia estudiat criminologia a una bona universitat francesa i era dels millors en la seva feina.
- Bé, què tens per mi?
- La veïna ha trobat el cos aquest matí, quan ha anat a passejar el gos a les sis. – va dir en Lorent. – M’ha dit que vivia sola, no tenia ni parella ni familiars per la zona, la mare vídua viu al barri del cantó. – va fer una mirada a un paper que duia a la butxaca. – Treballava de secretària al laboratori del doctor forense Philipe Mirbeau i... res més.
- D’acord. Test del principiant: Qui interroguem primer, el metge o la mare? Si l’encertes pots acompanyar-me. – vaig dir-li.
- Mmh... Al metge?
- Error, sempre primer els familiars. Un altre dia serà, campió, ens veiem d’aquí dues hores a la comissaria. Mentrestant interroga veïns, mira les càmeres de seguretat de la zona (als barris rics sempre n’hi ha), el que sigui, però porta’m alguna nova. Fins després.
* * * * * *
La senyora Colville vivia en un barri de gent adinerada, en una petita mansió amb piscina i garatge per a quatre places als afores de la zona. Quan vaig arribar em vaig sorprendre una mica: no hi havia milers de cotxes de familiars i amics per donar el condol com acostumava a passar quan anava a casa de familiars de víctimes. Vaig trucar el timbre i el primer que vaig sentir va ser un gos que bordava com si li anés la vida. Va sortir una dona amb els ulls plorosos.
- Sento això de la seva filla, senyora Colville, estic amb vostè pel que necessiti. – vaig dir educadament.
- Moltes gràcies, suposo que deu ser de la policia. – va dir ella – M’han dit que vindria, passi, passi.
Per dins la casa estava impecable. Uns mobles de fusta fosca resplendents, un terra de parquet clar perfectament net, unes parets grises adornades amb uns quadres que devien valdre una fortuna... Vaig entrar a la sala d’estar i vaig seure en un sofà. La senyora Colville em va portar una tassa de te amb un joc de disseny. Es va asseure en una butaca del meu costat i va començar a parlar.
- No entenc qui pot haver fet això a la meva pobre filla, no havia fet mai mal ni a una mosca... – va treure un mocador de la butxaca i es va mocar. – Era l’única cosa que em quedava a la vida, sap, inspector? El meu marit va morir d’un càncer de pulmó, i ara ella apareix assassinada davant la porta de casa seva. – va tornar a mocar-se. – Veu aquesta casa tan gran, inspector? Doncs a partir d’ara serà sempre solitària per culpa del desgraciat que va matar la meva filla. No tinc ni amics ni familiars, només en Bruc, que també és vellet i em deixarà d’aquí poc. – es va posar a plorar a llàgrima viva.
- Tranquil•la, senyora Colville. Atraparem qui va matar la seva filla. Em dic Charles Lemoine, i li dono la meva paraula que l’atraparem. Però m’haurà d’ajudar. Està disposada a contestar unes preguntes?
- Sí, sí, és clar, el que sigui per ajudar.
- D’acord, doncs comencem. – vaig dir – Sap si tenia algun enemic? Si ha rebut alguna amenaça últimament? Si hi ha hagut alguna cosa fora del normal a la vida de la seva filla?
Va incorporar-se a la butaca i va arrufar el nas. Va fer un altre glop de te i va acariciar el gos.
- La veritat és que feia un mes que va deixar el xicot perquè ell li havia posat les banyes amb una secretària de la feina. El noi mai no ho va superar. – va dir amb to despreocupat. – Al principi li va començar a enviar cartes suplicant que tornessin a sortir i després amenaçant de matar-la si no sortien un altre cop. També li arribaven trucades a altes hores de la nit i, tot i tenir una ordre d’allunyament, de tant en tant el noi anava a trucar a casa seva i picava a la porta fins que s’hi feia sang.
- Recorda el nom de l’home?
- Sí, és estranger, es diu Luca Benedetti. L’adreça no li puc dir, ho sento.
- Bé, una altra cosa: a la feina havia tingut algun problema amb algú?
- Sí, ara que ho diu, sí, van estar a punt de despatxar-la no sé per quin motiu, però al final, el doctor per qui treballava no va fer-ho, i fins i tot li va fer un augment de sou! Al cap de molt poc temps va estalviar deu mil euros i em va comprar aquest quadre! Tot plegat és bastant estrany.
- Moltes gràcies, senyora Colville, si hi ha alguna cosa més ja li trucaré o la vindré a veure un moment. Ah, per cert, el te era molt bo. A reveure!
* * * * * *
En entrar en aquella comissaria vaig sentir molta nostàlgia: era allà on havia fet les meves pràctiques com a policia i havia après a viure en el món de la delinqüència. Vaig anar directe al laboratori del doctor forense.
- Bon dia tingui, doctor, sento la pèrdua de la seva secretària, l’acompanyo en el sentiment.
- Inspector Lemoine, encantat de conèixer-lo. Bé, ja sé com funcionen aquestes coses, deixi’s de cordialitats i vagi al gra. – va dir una mica rudement el doctor.
- D’acord. – vaig dir jo. – Tinc entès que la secretària va estar a punt de ser acomiadada, però després va tenir un augment considerable del sou. Deu mil euros estalviats en poc temps. Té alguna explicació raonable? – vaig dir jo amb posat ferm.
Vaig veure que el doctor ja no estava tan segur de si mateix com quan havia arribat a comissaria. Va començar a suar i es va escurar la gola.
- Bé, primer pensava que no era suficientment eficient, però em vaig adonar que sí, i li vaig voler donar una recompensa per la meva equivocació.
- Sap que el que diu no s’aguanta per enlloc? On era ahir a la nit, a l’hora de la mort de la Juliette? I no val dir que amb la parella o un altre familiar, necessito proves físiques.
- Ha ha, tranquil inspector, no la vaig matar jo. Estava aquí mateix, fent l’autòpsia d’un cadàver acabat d’arribar. Comprovi les càmeres de seguretat, si vol.
- Oi tant, si les comprovaré. Sap que si la va matar vostè per qualsevol motiu l’enxamparé, veritat?
- Tranquil, no farà falta. – va dir ell amb vanitat. – Ara, si m’ho permet, tornaré a la meva feina. Apa, fins una altra, inspector.
* * * * * *
Quan tornava amb el cotxe a comissaria per parlar amb el detectiu no podia treure’m del cap la conversa amb el doctor Mirbeau. M’havia fet molta ràbia el posat de superioritat que tenia. Fos el que fos el que hagués passat amb la secretària i els seus deu mil dòlars, si l’havia matat ell, l’enxamparia.
Vaig arribar a comissaria i vaig anar a parlar amb el detectiu Lorent Renov.
- Digue’m que tens alguna cosa positiva per a mi, si us plau!
- Ho sento molt, però no. Els veïns no van sentir res, segurament devia disparar amb silenciador, i les càmeres de vigilància van enregistrar a dos quarts d’una un cotxe negre amb els cristalls pintats, des d’on van disparar a la noia. Ni es veu la matrícula ni la cara de l’assassí. – va arromangar-se la camisa. – Què has descobert, tu?
Vaig escurar-me la gola.
- He parlat amb la mare i m’ha dit que un ex-xicot que tenia una ordre d’allunyament li enviava amenaces i li trucava sense parar. Es diu Luca Benedetti. També m’ha dit que van estar a punt d’acomiadar-la de la feina però al final li van donar deu mil euros.
- D’acord, un moment que introdueixi el nom de l’ex-xicot a la base de dades, i mentrestant el sistema el busca.
- Perfecte. – vaig esperar uns instants i vaig tornar a parlar. – Llavors he anat a la comissaria a parlar amb el doctor Mirbeau: pots afegir el sospitós numero dos a la llista. La seva excusa dels deu mil euros no s’aguanta per enlloc i a més se m’ha posat prepotent. Tinc el pressentiment que és ell, no em preguntis per què. Comprova les càmeres de seguretat del seu laboratori i el seu compte bancari.
- Ha ha, d’acord, però no sé si refiar-me gaire del teu pressentiment. – va aturar-se un moment. – Mira, ja ha trobat l’ex-xicot. Diversos delictes de robament a petita escala, resistència a l’autoritat... Crec que ja sé què hem de fer ara. Anar a buscar aquest cabró. – va dir en Lorent. – Vés tirant cap al cotxe, inspector, agafo la jaqueta i anem a casa seva.
* * * * * *
Només d’arribar vam trobar la porta del bloc de pisos oberta, així que vam treure la pistola i ens vam mantenir alerta. Vam pujar al segon pis. La porta de casa d’en Luca estava oberta, així que vam entrar tot cridant: “Policia!”. Però no hi havia ningú.
Vam veure la finestra oberta i ens hi vam atansar. Vam veure un home molt blanc, amb els cabells llargs i una mica pèl-rojos i amb moltes pigues a la cara. Estava saltant al balcó del costat esperitat. Vaig fer un bot, i gràcies a la meva agilitat vaig pujar a la teulada fàcilment, i amb deu segons ja havia atrapat el fugitiu.
- Crec que ens deu una molt bona explicació.
- Emh... és que...
- Calli i pensi les paraules que pronunciarà, el meu deure com a poli és explicar-li que tot el que digui serà fet servir en contra seva al tribunal. Té fins que arribem a comissaria per pensar-s’ho.
* * * * * *
La sala d’interrogatoris, tan freda, tan solitària, és un lloc on mai m’ha agradat estar. Quan hi entres tens tota la pressió a sobre...
- Ja s’ha pensat alguna bona excusa que el salvi d’haver fugit de la policia essent el principal sospitós d’assassinat de la seva exparella, senyor Benedetti?
- Miri, sabia que vindríen a buscar-me quan m’he assabentat de l’assassinat. No vull problemes, sap? Jo m’estimava la Juliette, per això volia estar amb ella, no l’hauria matat per res del món! – va dir en Luca.
- Això no és el que deien les seves cartes d’amenaça. – vaig interrompre’l jo.
- Escolti, la Juliette era l’única cosa que tenia a la vida, des que vam tallar em passava el dia borratxo, fet pols, en realitat mai no havia pensat matar-la.
- Bé, on era el dia de la seva mort a dos quarts d’una de la nit?
- A la benzinera, treballo en torns de nit, comprovi les càmeres, si vol.
- Sap que si em menteix tot serà molt pitjor? Per molt que el vegi allà pot ser que l’hagi matat igual, i llavors sí que no es lliuraria de molts anys a la presó.
- No pateixi per mi, sóc innocent.
Vaig sortir d’allà frustrat. Havia arribat a un punt mort de la investigació. L’única cosa que em quedava fer era anar-me’n a casa i dormir. Ja sortiria algun altre fil per estirar els dies següents.
- Lorent, vés a casa, descansa, que és tard. – vaig dir en tancar la porta. – Ens trobem demà a les deu del matí al laboratori forense, a veure si tenen alguna bona notícia per a nosaltres. Bona nit!