L’Eudald Ripoll va tancar d’un fort cop la porta de casa per desfogar-se després del sermó de la seva mare. Has de madurar d’una vegada, li havia dit, així no arribaràs enlloc. Ell no s’havia atrevit a replicar-li, però la maleïa mentre arrossegava els peus pel camí de sorra, ple de resignació. La Núria Ripoll va obrir la porta i va cridar al seu fill, quan ell ja obria les portes de ferro de l’entrada, i li va demanar que tornés a entrar, però l’Eudald la va ignorar deliberadament. Ell era jove, atractiu i tenia molt anys per davant. És que no tenia dret a divertir-se?
Però semblava que la seva mare no compartia la mateixa opinió. Ell sabia que, en el cas de l’Elisenda Farriol, s’havia passat de la ratlla, però des d’aquell moment només havia perseguit a les criades o havia anat als locals de baixa estofa del poble, on aconseguies el què volies per quatre duros.
Els seus passos el van dirigir inconscientment cap al número 6, va creuar el jardí fins a la gran porta i la seva mà va tocar la campaneta. Només va prendre consciència del què feia quan la Clara Farriol va obrir la porta, amb aires de deixadesa i esverada.
-Eudald! Ho sento molt, però és un mal moment. L’El... la meva mare s’ha posat de part i tots estem molt atrafegats –va començar a tancar la porta.
-L’he de veure –l’Eudald va estirar el peu per interposar-se entre la porta i el marc.
-Impossible. La mare està molt dèbil i el doctor l’està atenent... –la Clara va intentar treure el peu de l’Eudald, però ell va mantenir ferm.
-No és a ella a qui vull veure i ho saps –li va dirigir una mirada eloqüent.
-De què parles? –i llavors ho va entendre-. Ets tu?!
***
Sobre la cadira de caoba, hi reposava la senyora Canaletes, preocupada. El seu marit, el Mateu Bru, l’havia estat intentant consolar, però no podia fer res per ella. Tots dos es trobaven en la mateixa situació compromesa, però el Mateu ho encaixava millor. Al capdavall, l’amenaça l’afectava directament a ella. Ell sempre podria fingir no haver-ne sabut mai res.
-Demà aniré a Barcelona a fer algunes gestions... Intentaré treure més diners de la banca. Amb una mica de sort, no ens tornaran a enviar cap nota fins d’aquí a dos mesos –el senyor Bru li va prémer el braç suaument-. Maleïts Ripoll... no en tenien prou amb deixar-ho estar després de la mort del senyor Vallriera, no. Havien de continuar...
La Lluïsa va aixecar el cap.
-I per què et penses que el van matar? El Vallriera tenia una salut de ferro, i, tot d’una: pam! Mort. Va ser un assassinat, no n’hi ha cap dubte. Segur que ells sabien això de les amenaces i van decidir continuar amb el xantatge per viure a costa nostra –de sobte es va posar a la mà al front i va exclamar-: Em sap greu, Mateu. Tot això és culpa meva i estàs pagant per mi...
Es va posar a sanglotar i el Mateu la va abraçar.
-No et preocupis. Ja vaig acceptar-ho en el seu moment, amb totes les conseqüències que podria aportar. Estem junts en això i ho superarem plegats.
La Lluïsa li va somriure amb agraïment i amb els ulls plens de llàgrimes.
***
L’Eudald va irrompre a l’habitació del part. Immediatament, una cabellera castanya li va tapar la visió i el va empènyer cap a fora.
-Què hi fas aquí? –va cridar, enfurismada, l’Anastasia Comas.
-Com està, ella? –no deixava de preguntar l’Eudald, intentant mirar per sobre l’espatlla de la senyora Comas i fer una ullada a dins de l’habitació, sense aconseguir-ho. Els crits de dolor de l’Elisenda el turmentaven-. Deixi’m entrar, per favor. Al cap de vall, és el meu fill.
-El teu fill?! –l’Anastasia va tornar a alçar la veu-. El teu fill?! –va repetir-. No ets res d’aquesta criatura! No te n’has preocupat pas, d’ella ni del nen, durant l’embaràs! Si de debò t’haguessin importat, ni que fos una mica, t’hi hauries casat abans no es notés l’embaràs. No tens honor, no tens res... sempre has sigut un desgraciat!
Les paraules van ferir a l’Eudald. Els xiscles de l’Elisenda Farriol ressonaven al seu cap i li despertaven els seus instints paternals.
-Sé que no sempre he sigut un home responsable, que sovint m’he comportat amb immaduresa, però l’Elisenda m’importa. Potser no l’estimo com un home hauria d’estimar a la seva esposa, però l’aprecio i no la deixaré a l’estacada en un moment com aquest.
La senyora Comas va alçar els braços amb energia.
-Ara! Ara! Ara véns dient que et vols fer càrrec de la criatura? Tu saps la vergonya que això suposaria per mi davant de tot el veïnat? La senyora que es va fer l’embarassada per protegir la seva filla... sortiria als diaris i tot! Au, vés, no et volem més per aquí.
-El coixí te’l va regalar la mare, oi? –es va atrevir a preguntar l’Eudald.
-L’única de la teva família amb una mica de dignitat i sentit del decòrum. Sabia que un escàndol així no podia sortir a la llum de cap manera... Però creu-me, quan el senyor Vallriera es comprometi amb la Clara tot estarà arreglat. Ningú ens tornarà a trepitjar.
L’Eudald va abaixar la vista i es va girar per anar-se’n quan la seva mirada va topar amb un sobre que hi havia damunt d’una taula, idèntic al què havia rebut la seva família uns dies abans, quan es van assabentar que l’Elisenda estava prenyada.
Es va girar cap a l’Anastasia Comas i va exclamar:
-Vosaltres també?
La senyora Comas estava a punt de respondre quan va aparèixer en Julià Ripoll, corrent, i es va emportar al seu fill, arrossegant-lo per la màniga de l’americana a l’Eudald i dient inintel•ligiblement alguna cosa del nebot del senyor Vallriera.
Fins que no va arribar a casa, però, i es va haver calmat, el Julià no va ser capaç d’explicar les fresques notícies que li acabaven d’arribar. La criada a la que havia encomanat vigilar al senyor Dídac Vallriera, l’acabava de veure sortir de casa seva amb un caixeta de vellut morat a la mà. Tenia tota la pinta de ser la capseta d’un anell de compromís. I que el Dídac Vallriera es dirigia ni més ni menys que a la mansió Noguera.
-Ara ja tenen tot el què volen –va murmurar l’Eudald. I va procedir a explicar l’episodi de les cartes a cal Farriol al seu pare.
Quan va acabar l’explicació, el senyor Ripoll s’enfilava per les parets i es pessigava per no haver pensat en aquella possibilitat fins ara.
-O sigui, que han estat els Noguera! Des que el senyor Vallriera va morir han estat ells! Ara tenen el què sempre havien volgut: diners, un gendre ric i ben plantat i les terres del difunt Tomàs Mª.
I després d’una pausa dramàtica per posar efecte a la següent frase, va dir:
-Ells van matar al senyor Vallriera. I ara nosaltres els arrabassarem tot el què han aconseguit.
***
La família Noguera al complet era al menjador. La Mª Àngels Viladoms tenia les mans sobre la boca, emocionada davant la bonica proposició que acabava de fer el senyor Vallriera a la seva filla. L’Emilia també estava sense paraules, però la seu somriure radiant era tota la resposta que el Dídac necessitava. L’Andreu Noguera somreia a la seva filla i el Sebastià estrenyia la mà al seu nou cunyat. La casa estava plena d’alegria.
Per poc temps.