En Miguel Suárez havia arribat de la ciutat feia dues hores, on havia anat a fer un recorregut per una de les seves fàbriques per comprovar com anaven els negocis, quan va veure la filla menor dels Farriol, la Clara, passejant pels jardins del voltant de la comunitat ben acompanyada pel jove Dídac Vallriera. Aquest fet el va enfurismar de tal manera que va córrer cap al número 4 a explicar-ho a la seva filla i recordar-li que havia de caçar-lo abans que no ho fes una altra. A més a més, creia que a casa dels Farriol en portaven alguna de cap.


Aquesta advertència va ocasionar una tarda insuportable per part de la Mercedes, durant la qual van volar olles a la cuina quan la Mercedes hi va baixar per recriminar a les cuineres que hi havia massa sal a la sopa del dinar i que havien intentat engreixar-la posant sucre en excés al pa de pessic. La Luisa i la Clementina, que ja n'estaven fins al capdamunt dels seus crits, es van tancar a l'habitació de la primera per malparlar de la Mercedes i comentar el paper de la seva germana gran durant la passada Festa Major de Bonestany.


Aquell cap de setmana de maig, quan els cirerers dels jardins ja havien florit, just dues setmanes després de l'arribada del nebot del senyor Vallriera, totes les noies de Roureformós es van engalanar amb els vestits encarregats a la capital. El senyor Suárez havia fet dissenyar a l'anomenada Doña Dolores, la modista més cèlebre de Madrid, un vestit especial per a la Mercedes pel ball que se celebrava la segona nit en un dels salons de la mansió de l'alcalde.


La Ramona Ripoll també va arreglar-se de manera espectacular, amb tres donzelles voltejant entorn seu, arreglant-li els cabells, dissimulant-li les ulleres... Quan va arribar al poble, dos dies abans del ball, per presenciar l'inici de la Festa Major, ja planejava posar en pràctica la seva destresa amb la dansa, aconseguida gràcies als múltiples experts en l'art que el seu pare havia contractat. Tot i així, cap d'ells no havia durat més de tres hores a la gran casa Ripoll, ja que la Ramona els exigia l'inexigible.


L'Anastàsia Comas i la Mª Àngels Viladoms s'havien ofert per ajudar en els preparatius de la festa per tal de mostrar la seva falsa faceta caritativa i així aprofitar per guanyar punts davant del nouvingut Vallriera. Mentre estaven dirigint el servei que col•locava taules per aquí i per allà, la Mª Àngels va fer-s'ho venir bé per preguntar a la senyora Comas, bastant indiscretament, com li anava l'embaràs i com es trobava la seva filla Elisenda, que portava unes setmanes malalta. L'Anastàsia es va tocar lleugerament la panxa, que ja començava a ser prominent, i va contestar evasivament que, de moment, no hi havia complicacions i que semblava que la cosa anava bé.


-I l'Elisenda? Com es troba? –va insistir la senyora Viladoms.


-Malalta, malalta. Ha empitjorat una mica aquests darrers dies. I l'Emilia? Com està? –va intentar esquivar el tema.


-Però ja han avisat a un metge? –va seguir dient la Mª Àngels-. Si es troba tant malament potser caldria cridar-ne un...


La senyora Comas es va afanyar a dir:


-Ja el vam fer venir, ja! Ens va receptar uns quants medicaments però no ens van acabar de convèncer –negant amb el cap-, així que vam cridar quatre metges més, un dels quals era francès i de molt renom.


-De veritat? Com es deia? –va preguntar incisivament la Mª Àngels Viladoms.


L'Anastàsia va mirar-se els peus a la vegada que movia la mà dreta per restar importància a l'assumpte.


-No me'n recordo, ara mateix. Tenia un nom francès d'aquells tan estranys... –i va somriure com disculpant-se per la seva falta de memòria.


Van seguir ordenant i col·locant les taules als llocs més adients en un silenci incòmode, que cap de les dues va voler trencar.


Aquell vespre, totes les empolainades noies de Roureformós van baixar a Bonestany per assistir al ball de l'alcalde i esperant, sense cap excepció, que en senyor Vallriera les tragués a ballar. Aquest va arribar amb una mica de retard, quan la Mercedes ja havia començat a escridassar als cambrers de tan freds com arribaven els vermuts. L'alleujament va ser palpable quan ell va entrar per la porta, tot i que aviat va desaparèixer, perquè la Ramona Ripoll va anar corrents a trobar-lo i es posà a xerrar amb ell animadament.


Va ballar la primera cançó amb ella ('Jo el vaig veure primer', fanfarronejava el senyor Ripoll), per consternació de totes les altres, però després de ballar dues cançons amb l'Emilia Noguera i la Clara Farriol i una amb la Clementina Suárez, la senyoreta Ripoll va assumir el seu fracàs i va marxar corrents del saló, amb llàgrimes als ulls, per anar al pis de dalt, on va obrir la porta d'una de les habitacions i s'hi va trobar a la senyora Anastàsia Comas col·locant-se bé el vestit. Va deixar anar un crit en veure la Ramona i es va afanyar a allisar-se la tela de sobre el ventre.


-Ho sento, no sabia que l'habitació ja estava ocupada. Perdoni.




La Ramona Ripoll ja es dirigia cap a la porta quan la senyora Comas es va recuperar de la sorpresa i li va dir amb aire reprovatori:




-Quines maneres són aquestes, noia? Qualsevol diria que t'han criat en una casa de pagès i no en una mansió amb bones institutrius! Li ho penso explicar a la teva mare, que sembla que només aprengueu a cops de garrot, els joves d'avui en dia...




La Ramona es va posar a sanglotar encara més fort i va sortir a corre-cuita tancant la porta d'un cop sec.




A baix, en Dídac Vallriera per fi havia tret a la pista de ball a la Mercedes Suárez, que estava resplendent en el seu minut de glòria, perquè va ser això: un sol minut. Això sí, en aquest minut va anar tant al gra que va mig espantar al pobre Dídac Vallriera, que es va excusar i va abandonar la pista, deixant la senyoreta Suárez sense parella. Quan ella va creuar una mirada amb el seu pare, es va veure obligada a abaixar la vista, ja que els ulls d'en Miguel Suárez semblaven perforar-la.




Però la indignació general va arribar quan el senyor Vallriera va passar la resta de la vetllada dansant amb l'Emilia Noguera amb l'excepció d'algun esporàdic ball amb la senyoreta Farriol. Els Ripoll, davant d'aquest fet tan evident, van acceptar amb resignació i frustració que havien quedat fora de la “competició”, tot i que els Suárez no van voler assumir la derrota. Però el senyor Suárez va posar una condició a la Mercedes: si al cap d'una setmana no havia aconseguit seduir al nou veí, invertiria tots els seus esforços en la següent filla, la Clementina. Tenia clar que no volia que cap més veí aconseguís el botí que en Josep Mª Vallriera havia acumulat durant tants anys a costa seva.




Per aquest motiu, en Miguel Suárez i la seva filla gran van passar tota la setmana tan histèrics, i van acabar d'explotar al saber que la Clara Farriol havia arribat a obtenir el privilegi d'un passeig amb en Dídac Vallriera.




No obstant, a casa dels Bru, que no havien assistit a cap esdeveniment de la Festa Major de Bonestany, aquest histerisme no havia arribat. Però no va tardar gaire. Aquella mateixa tarda van rebre un sobre blanc segellat amb cera vermella.




Era idèntic als què havien estat rebent durant tant de temps, plens d'amenaces i antics temors.