F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Coacció i compromís (Duet de lletres)
INS Ramon Barbat i Miracle (Vila-Seca)
Inici: Orgull i prejudici (de Jane Austen)
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.


Capítol 1:  Les cinc famílies de Roureformós

És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.

El dia que la mansió Vallriera va tornar a ser ocupada, les cinc famílies del veïnat Roureformós, als afores de Bonestany, van malgastar inútilment el seu temps intentant descobrir qui era el nou resident. Tot i que les senyores Anastàsia Comas i Mª Àngels Viladoms estigueren a l’aguait i preguntaven a tots els membres del servei informació sobre el nou comprador, l’únic que en van poder treure clar va ser que era solter. Al vespre, les dues ja somiaven en el compromís de les seves filles amb l’encara desconegut veí.

Per això, la senyoreta Ramona Ripoll, del número 3, va encomanar a les seves donzelles que interroguessin les cuineres de la casa Vallriera quan es trobessin a mercat. No en va treure gaire informació, però segons les criades, el jove senyor era molt agraciat i havia vingut al veïnat per quedar-s’hi. Al cap d’un parell d’hores, tota la comunitat de veïns ja era sabedora de la recent notícia i estaven ansiosos per conèixer-lo.

Va ser vist, per primer cop, al gran balcó de la mansió que donava al jardí ple d’arbres exuberants. L’afortunat va ser el criat del senyor Julià Ripoll, que aquest havia enviat amb l’ordre de pujar, si era necessari, a un arbre per aconseguir algun detall més sobre la vida del resident. A partir d’aquell moment, el senyor Ripoll ja es va creure amb dret de poder casar la seva filla Ramona amb aquell home, cosa que va indignar tant a l’Anastàsia Comas com a l’Andreu Noguera. Va ser per aquest motiu que la Mª Àngels Viladoms, muller d'aquest últim, va passar-se tota la tarda a l’habitació amb la seva filla Emilia, instruint-la en l’art de la seducció i les armes femenines, mentre li recordava: “Espatlles rectes, gestos suaus, somriure coqueta, bona conversa i elegància en el vestir. Això és el que atrau un home”.

A l’hora de sopar, l’Emilia Noguera tenia mal de cap per culpa de la constant xerrameca de la seva mare, però no podia deixar d’estar il•lusionada al pensar que potser seria l’escollida. La conversa va versar, en gran part, sobre els preparatius del casament i el nombre de convidats a la cerimònia.

La conversa va prendre un caire semblant a casa dels Suárez. La Mercedes, la germana gran, va monopolitzar el sopar comentant el que s’havia sentit per la plaça, on havia parlat amb la Ramona Ripoll. La Luisa i la Clementina pràcticament havien assumit que la seva germana els prendria el nou veí, ja que eren més aviat poca cosa i la Mercedes sempre els havia eclipsat amb la seva bellesa. Cada una estava perduda en les seves cabòries, pensant maneres de frustrar el pla de boda de la seva germana gran, i l’apunyalaven mentalment cada vegada que feia un comentari com: “Ja veureu el gran banquet que farem després. I quin goig que faré, amb el vestit que encarregaré a la modista més prestigiosa de la capital!”.

El sopar de cal Farriol era més tranquil, encara que l’Agustí Farriol anava dient a sota veu:

-Tant de bo la Clara aconsegueixi casar-se amb el nou veí. Qui ho diria que possiblement algú de nosaltres es quedarà amb la gran mansió del difunt Tomàs Mª Vallriera...

-Ni el mencionis, en aquesta taula! –exclamà l’avi Antoni-. Que es podreixi al lloc on estigui enterrat, que no hauria de ser en terra santa. Aquest home era el diable encarnat!

L’Anastàsia Comas va intentar posar pau, fins que va semblar que tan el seu marit com el seu pare es calmaven i van seguir menjant sense més incidents.

Però els més exaltats eren, sense cap mena de dubte, els Ripoll. En el transcurs d’aquell dia, ja havien acomiadat dues criades i una cuinera, les més boniques, per por que el jove veí es fixés en elles. La senyora Núria Ripoll no parava de parlotejar sobre l’anomenada bellesa del nou habitant de la mansió Vallriera i la Ramona criticava a la senyora del número 5, la Lluïsa Canaletes, ja que no havia mostrat cap interès per la notícia que portava de cap a tot el veïnat. Aquest fet, però, no va estranyar al seu germà Eudald, perquè la senyora Lluïsa i el seu marit, Mateu Bru, havien viscut sempre una mica aïllats i al marge dels esdeveniments de la comunitat i, a més a més, no tenien fills.

Mentrestant, però, la senyora Lluïsa era l’única veïna conscient del que comportava l’ocupació de la casa Vallriera, i va compartir les seves preocupacions amb el seu marit.

-Tan tranquils que estàvem sabent que el senyor Vallriera no tenia cap familiar viu. Que no hi hauria ningú que continués amb les amenaces i els secrets. Però, què passa si el vell va guardar algunes notes a l’escriptori? I si va deixar algun tipus de pista? Ai, Mateu, no sé pas què farem! –exclamava movent els braços amb impotència.

-No et preocupis, dona. Per quin motiu hauria de deixar pistes?

-És que tenia pensat morir-se? Perquè, la veritat, a mi em va sorprendre la seva mort sobtada –va reflexionar ella en veu alta.

El senyor Mateu Bru va dir-li, amb aire conspirador, a la seva dona:

-Jo sempre he sospitat dels Ripoll. Si són tan xafarders és que tenen alguna cosa que volen ocultar. De fet, van ser ells els primers en anar a la mansió Vallriera per la vetlla del senyor Tomas Mª... Fins i tot abans que les amistats d’aquest!

-Què dius, ara! Això no ho sabia! Doncs potser sí que van ser ells... Creus que tenien algun motiu en concret? –es va estremir-. Perquè, per matar algú, se n’han de tenir, de motius.

-I sang freda! –va contestar el seu marit-. Però, vinga, Lluïsa. Al cap i a la fi, només són conjectures. No sabem res del cert. Anem a dormir.

La nit va transcórrer tranquil•la i silenciosa; alguns veïns estaven desperts, altres adormits. Però, tots els que es van quedar en vetlla, van fixar-se en una cosa: la finestra de la cambra del nou habitant de la comunitat va romandre amb claror tota la nit.

I quina va ser la sorpresa de la família Noguera quan, l’endemà al matí, el nou veí es va presentar a la porta de casa seva. Era tan ben plantat com les criades havien dit, potser encara més i tot. La criada que havia obert la porta, després de deixar al nouvingut esperant al saló, va pujar corrents les escales per avisar a la senyora Mª Àngels de la visita. Aquesta va fer aixecar el seu marit a corre-cuita i va manar a una criada que fes el mateix amb els seus fills. Quan, al cap de deu minuts, tots estaven arreglats, van baixar al saló, on el jove veí els esperava amb un mig somriure calmat.

-Bon dia, senyors meus. Sento no haver vingut a presentar els meus respectes abans, però tenia el cap ocupat amb tota la burocràcia i papers. Em presentaré. Sóc el Dídac Vallriera, el nebot del difunt senyor Vallriera.

El matrimoni Noguera va intercanviar una mirada d’espant que cap dels presents va entendre.
 
Duet de lletres | Inici: Orgull i prejudici
 
Comentaris :
Jaume 11 març 2014
Aquesta història promet! Quina riquesa de vocabulari! Endavant!
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]