O i tant que tenia la solució! Ara que ho penso, crec que el cap de l’Eric està lligat a uns certs ideals per a la “dona perfecte”, em dic mentre frego els plats després del sopar. I resulta que un d’ells es que la perfecta ama de casa ha de saber cuinar.

No fa falta dir qui ha hagut de fer el menjar per a obviar-ho, ni qui s’ha ofert a fer de renta-vaixelles per a demostrar la seva “feminitat”. Tampoc es pot dir que jo no segueixi uns certs ideals entorn als homes, així que acabat el sopar l’he enviat a veure un partit de futbol que televisaven per la tele, per a poder donar constància de la seva “masculinitat”.
Em distrec i per poc que no se’m cau un got a terra. Per sort, els meus reflexos entren en acció i en el moment precís capturen a la “víctima-suïcida” abans que toqui el pis. Col•loco el got al lloc que li pertoca i agafo un plat per a continuar rentant.

Un centelleig capta la meva atenció. Deu ser un reflex del tap que impedeix que l’aigua corri, però trec el cap igualment. Crec veure-hi alguna cosa dins i m’hi acosto una mica mes, fins que el meu nas quasi toca l’aigua, intentant esbrinar si algun cobert s’ha quedat amagat sota el sabó. Toco amb la mà, palpant per la possible forquilla o ganivet, però el braç se m’enfonsa sense mesura alguna.

Però, què...?

Alguna cosa es mou, emergint, com si busqués arribar a la superfície, com si les profunditats de l’aigüera no acabessin mai.

Una obscura ombra apareix, i en menys de res pren forma.

La cara d’una dona. Té les pestanyes tancades, com la boca, sense rastre de cap respiració.

El meu cor batega descontrolat, com si en qualsevol moment em pogués sortir del pit.
Paren els batecs.

La noia ha obert els ulls. Son buits, sense substància, sense vida.

Tot es torna del revés. Ella comença a cridar, empassant aigua, suplicant amb la mirada. A mi? Com puc ajudar-la? Com puc ajudar a algú que esta dins d’una aigüera? Es estúpid. En primer lloc, no hi cap ningú en un espai tan diminut.

No m’ho crec.

En el precís moment en que em decideixo a seguir fregant i a fer-me enrere, a oblidar-ho tot, una mà m’estreny per la nuca i el meu cap es submergit completament cap endavant.
El soroll del televisor s’esmorteeix i es distorsiona. Líquid entrant-me per les orelles, per el nas. Els ulls em piquen per culpa del Fairy. Els cabells ballen al meu voltant i em cobreixen el rostre.

Durant un instant no faig res a causa de la impressió, però quan l’aigua comença a entrar en la meva boca començo a fer força per a retirar el cap.

Qui és? De qui es aquesta mà que m’empeny? Es l’Eric? Podria ser ell qui està intentant ofegar-me? A part de mi, ell és l’únic que hi ha en la casa.

La pressió en el coll augmenta i m’enfonso més, no m’arriba aire als pulmons, líquid m’asfixia i omple la meva gola. El meu cos es comença a convulsionar, ràpid i violent. Els meus braços buscant qualsevol cosa a la que aferrar-me i estabornir al meu agressor, però tot s’escapa de les meves mans.

Just quan la vista se’m torna borrosa, se’m tanquen els ulls i deixo de fer esforços per a seguir intentant respirar, alguna cosa es trenca.

El soroll se’m calava a les oïdes i el meu cos retrocedeix instintivament, però ja no hi ha aigua, ja no m’ofego. La realitat del que veig m’impacta com una ràfega de vent: un plat.
Un plat s’ha trencat.

El plat que fa res sostenia a les meves mans ara es al terra, fet miques, tot ell escampat en trossets per el terra de la cuina.

La meva mirada viatjant del terra a l’aigüera i de l’aigüera al terra.

No pot ser, que hi ha malament en mi? Perquè aquestes visions? Primer el mirall amb el meu reflex i ara l’aigüera assassina.

Estic tan consternada i confusa que ni me’n adono que l’Eric apareix de sobte al meu costat; segueixo observant el plat trencat com si fos un pobre animal mort.

- Què ha passat? – em pregunta. No ho veus?, penso, tot i que encara tinc els pensaments una mica entumits, s’ha trencat un plat, això es tot el que ha passat.
- Jo... Ho sento, no... no sé com... – intento excusar-me, sense voler ni poder dir-li la veritat: que estic boja; de psiquiàtric.
- No et preocupis, deixa que ho reculli jo, encara et podries tallar – diu, i m’aparta fora de l’abast de la destrossa que he provocat, com si fos una pobre nina de drap.

Em toco la gola, que està completament seca on abans hauria jurat que estava embussada per l’aigua, encara sentint el record de la pressió de la mà en la meva nuca. Tan real...

La resta de l’estona passa com si res, sense parlar d’aquest “petit” incident. L’Eric treu diversos temes de conversació, però jo no li presto atenció, nomes podent pensar en aquests esdeveniments estranys.

Aquesta nit tampoc aconsegueixo dormir. Només d’intentar-ho li donaria via lliure a la “sirena” del Fairy per a que se m’emportés a les profunditats de un humit y horrible somni ple de sabó i d’ulls blancs.

A l’endemà vaig a rebre al manyà, però després de veure a l’home que se’m menja amb els ulls des de la porta del meu porxo, tinc unes ganes immenses de córrer rere el cotxe de l’Eric per a suplicar-li que no se li acudeixi deixar-me sola amb aquest individu al qual la referència “d’ home” no li queda. Si fos per mi, ja es podria quedar amb el nom de Neandertal, que li ve al pèl vista la traça que té en el seu ofici: més que arreglar el problema, l’ha empitjorat.

Ignoro el fet de que potser ho fa per a passar més temps amb mi, al mateix temps que ignoro la fissura del seu cul, que treu el nas dels seus pantalons cada segon que es mou. Passat un temps massa llarg, el Neandertal pregunta:

- No tindrà cap cervesa per aquí, veritat?.
- No.

Mentida.

Encara sense poder entrar a casa meva, no em costaria res anar a la casa de l’Eric, que es just la casa del costat, i que sé que ell en té de sobres de cerveses, però no li penso donar ànims al Neandertal: només em faltaria que es penses alguna cosa que no és.
Ell no es rendeix fàcilment:

- I cap refresc, o llimonada?
- No.

Mentida.

- Aigua? – insisteix.
- Si acaba ràpid la feina podrà anar a comprar-se la beguda que tant desitja – li dic, esperant haver sigut lo suficientment directa. I sembla que ell també ho ha captat, perquè ja no hi insisteix més.

Durant el que queda de matí mel passo cuinant i, al acabar, cap al migdia, jugant amb el gos en el jardí de l’Eric. Ves per on al final – i posant de banda el fet de que em va robar les claus – ens hem acabat fent amics.

- Ja ho diuen que les mascotes surten als seus amos – li dic mentre llenço una de les seves joguines per a que me la torni de volta. - Tens sort de que l’Eric s’hagi ofert per a pagar al Neandertal i que jo no l’hagi pogut convèncer del contrari – l’acaricio quan me’l torna i no puc esquivar una de les seves llepades. Torno a llençar la joguina, aquesta vegada molt mes lluny, sense fixar-me a on va a parar.

L’Eric està a punt d’arribar. De fet, ha de tornar del treball en qualsevol moment. L’he volgut esperar per a que dinem junts.

Ara que hi penso, se’m fa estrany tornar a casa ara que m’havia acostumat a estar d’ocupació aquí. I no s’hi està malament tenint companyia masculina, no es tan terrible com m’havia imaginat. Fins i tot podria dir que m’hi voldria quedar una mica més. Encara que demà ja me’n torno al meu establiment original, el temps se m’està passant massa ràpid...

Però què dic? Quan he estat jo així per un home? Un home! Què em passa? Últimament no sóc jo. Quan ha ocorregut tot això? Només han transcorregut uns dies... i ja estic així? Però si el tinc al costat! Som veïns! Estàs segura que “veïns” es tot el que sou?, em diu el meu subconscient, únicament veïns? De totes maneres, el puc visitar sempre que vulgui. No hi ha tanta diferència. No es com si fóssim una parella ni res per l’estil... Llavors perquè et poses vermella només de pensar-ho? Estúpida, responc, mai més torno a compartir res amb tu. Som la mateixa persona, tros de bleda. Jo només et mostro el que no t’atreveixes a pensar per tu mateixa. Accepta-ho d’una vegada. La burra aquí ho ets tu, penso, i ella gira els ulls en senyal de frustració. Li apago l’interruptor. Que s’aguanti per una estona.

Trono al present i m’estranyo de que en Conan encara no hagi tornat de la recerca, el trobo en una cantonada del jardí, excavant en una terra que sembla que ja ha estat remoguda abans. La seva joguina totalment oblidada.

M’acosto per a mirar de prop i un so inconfusible ressona per el carrer.

L’Eric i el seu cotxe, endevino, i en menys que acabo el pensament ell i el seu esplèndid Porsche fan el camí d’entrada a la casa. Una vegada que l’ha aparcat, em ve a trobar al jardí:

- No entres? – pregunta.
- Ara m’afanyo – li crido mentre ell el dirigeix cap a la porta d’entrada.

Uns lladrucs capten la meva atenció i torno la vista cap en Conan: un centelleig platejat em fa acostar-m’hi. Quan estic lo suficientment a prop ho veig amb claredat: les meves claus. Es una pena que ja no em serveixin.

- Així que aquí es on les havies amagat, eh, lladregot? – prenc les claus que m’ofereix i les netejo una mica amb la vora del pantaló per a apartar la baba. Ell m’ensenya la llengua.
- Es hora de dinar – no sé si m’ho dic a mi mateixa o si s’ho dic al gos. – Anem, ja jugarem més després.

Òbviament no em fa cas. Torna al lloc on ha descobert les claus i es posa a excavar més profundament.

- Conan... – començo, però alguna cosa en el soroll de la terra remoguda em posa el pels de punta.

Tanco el ulls per a treure’m el que sigui que em passa de sobre, i al obrir-los no veig a l’animal: veig de nit, veig a un home que excava en la terra, em veig a mi observant des de uns arbustos ocults de casa meva. Tot es foscor i el soroll d’una pala que remou terra. Per alguna raó em trobo més baixa de lo normal, però no tinc temps de veure més.

Els meus ulls s’obren per a tornar al jardí: fa sol, es migdia, i en Conan segueix com abans. Tan sols han sigut uns segons, imatges, una rere l’altre.

Per què? Es l’únic que em puc preguntar, l'únic que vull saber. Perquè?

Em voltejo per a tornar a la casa, per a dinar amb el Eric, per a oblidar-ho tot. Vull creure que puc esborrar tot el que he vist, o el que crec que veig.

Camino per l’herba, entrebancant-me, sentint com si els ulls em fossin a explotar. Quan pujo les escales del porxo i arribo a la porta em fixo en una cosa en la que no m’havia adonat abans: al marc hi ha rascades, no; son esgarrapades, que d’alguna manera han sigut cobertes amb pintura, però que jo les veig com si mai haguessin sigut tocades tan sols.

Altre cop: imatges, seguides, vistes de lluny, però no menys clares: unes mans que s’aferren a la porta, que es claven amb les ungles, aquestes ungles que rasquen la pintura y deixen la marca de l’esgarrapada.

Y de sobte, desapareix. No ho entenc.

Travesso la porta mig corrents, buscant l’Eric, buscant l’oblit. Ens topem de front, donant-nos un bon ensurt.

Un got cau, es trenca.

I es com un remolí que m’absorbeix, sense poder fer res per a ancorar-me lluny.

Caic de genolls.

Tot s’esvaeix i el mon es torna blanc.

Llavors es quan comença la verdadera visió, obrint-se part d’entre els llocs més recòndits dels meus records.

I. No. Vull. Tornar. Allà.