Romanc uns segons amb la mirada fixa als ulls del meu reflex.
- Com...? – segueixo preguntant-me. – Com? – escorcollo tot l’espai amb l’esperança de trobar alguna cosa que li doni sentit a la realitat dels meus pensaments, dels meus recents records.

Rememoro el meu dia per excavar en alguna possible causa... Ha plogut. M'he mullat. Molt. Podria tenir febre? Podrien ser els seus efectes els meus deliris? Em palpo el front per trobar algun rastre fictici de calor, però l’únic que trobo és fred i humit.

Encara commocionada i exaltada, surto del bany només per topar-me amb una paret enfront meu que em barra el pas, i que resulta que en alçar el cap puc posar-li un nom: Eric.

Ara que me’n adono, aquest noi m’està portant bastants maldecaps des que el conec, fins i tot m’estic començant a creure que no sigui la causa de tots ells. No puc deixar que un home, l’enemic principal d’una bona dona respectable com sóc jo, m’atabali els sentits i de mica en mica em consumeixi fins que no hi quedi res de la raó que encara conserva el meu cervell. Però tot i això, amb les seves mans agafant-me suaument de les espatlles i els nostres cossos tan a prop com es troben ara mateix, no puc pensar en altra cosa que... en empènyer-lo pel pit i... fer-lo caure per les escales.

Gran emoció la força bruta. Beneït aquell que ho va posar en pràctica.
Eficaç i sofisticat. Cruel i desagraït, em diu el meu subconscient; recorda que t’ha ofert ajuda i asil en aquesta forta nit de pluja. Cert, em dic a mi mateixa, però això no em farà deixar de pensar que res d’això hauria passat si no fos per culpa d’aquell maleït gos...

Intento separar-me el més possible de l’Eric sense ocultar la meva incomoditat, i ell no triga a captar la indirecta:

- Perdó – s’afanya a dir, al temps que pren una distància adequada entre nosaltres –. Què ha passat? – pregunta-, cosa que em fa recordar la causa de la meva anterior ansietat.
- Res, res – responc – una tonteria. No li donis importància.
- Si és així... De totes maneres anava a pujar igualment: en Conan ha tornat. Però hi ha un petit problema, i és que...
- En Conan...? – l’interrompo, intentant recordar el rostre que anava conjunt amb aquest nom... i recordo uns anteriors pensaments “qui li posa de nom Conan al seu gos?” ¡El gos!
- En Conan! Oh, beneït gos, és clar que és en Conan! – dic com qui prega a Déu - Qui, si no? On és? On és el gos? –. L’Eric no té temps de contestar abans que jo comenci a derrapar per les escales per arribar al pis de sota. Quan els meus peus descalços deixen l’últim esglaó començo a buscar l’animal com si busqués la salvació de l’ànima. A primera vista pot semblar que estic tocada del bolet però, amb tot el que ha passat, no podria tenir més ganes de tornar a casa encara que em trobi només a una porta i unes passes de distància d'ella.

Veig una massa peluda i passo a l’acció: però quan estic a punt de llençar-m’hi a sobre em faig enrere, pensant en la meva terrorífica primera trobada amb aquest ésser bavejant, i qüestionant-me si no seria millor deixar-lo fer a ell en lloc de cavar la meva pròpia tomba. Sigil•losament m’hi acosto i observo de lluny els moviments del caní, esperant divisar les meves claus entre les seves dents, just igual que quan me les va prendre de les mans.

Pels passos rere meu, puc saber que l’Eric ja torna a ser amb mi, després de prendre’s el seu temps tornant al primer pis. No hauria trigat menys si tingués un ascensor personal com a cosa optativa.

Inconscientment, em giro com hauria fet qualsevol:
- D’això... – diu mentre es rasca la nuca amb la mà-, el petit detall és que... no ha portat les claus amb ell...

Fins que no capto completament el significat de les seves paraules no em dono per vençuda. Deixo caure la pesadesa del meu cos en el sofà de l’Eric, la meva ment enfosquint-se per la mala aura que envolta els meus pensaments.

- No et posis així, dona, segurament les ha enterrat en algun lloc... Potser demà al matí podem aconseguir que ens hi porti.
- Demà? Al matí? M’estàs dient que he de passar la nit aquí? I el que és pitjor, demà és dilluns! I no és precisament festa que diguem. Jo treballo, saps? No sé què t’has pensat tu, però jo no penso gastar el matí a perseguir un gos que més aviat es dedicarà a ensumar la cua d’altres de la seva espècie!
- Ningú t’obliga a fer-ho. Si vols marxar, no et penso retenir contra la teva voluntat; es més: ara mateix podries tornar a casa teva, i segur que demà, quan ja no plogui i hagis aconseguit trencar un vidre per poder entrar-hi, pots trucar a un manyà perquè et col•loqui un pany nou que segur que et costarà un ull de la cara. Per no mencionar el cost del nou vidre per a la finestra...
- Així com ho dius sembles molt convincent. A quina hora començaríem la recerca de les claus?
- Just quan ens llevem.
- D’acord, així doncs... Què hi ha per a sopar? I on dormiré? I ni se t’acudeixi dir que al teu llit...
- Ei, ei, atura't! – diu atabalat - No et confiïs massa, que al capdavall estic sent hospitalari, per no mencionar que ets una desconeguda!
- No seré tan desconeguda si confies suficientment en mi com per a deixar-me dormir a casa teva, oi?
- Perquè la situació s’ha tornat cap per avall.
- Voldràs dir “per culpa del teu gos”. Et recordo que res d’això estaria passant si no fos per la delinqüència de la teva “submisa” mascota.
- Tant se val, la qüestió és que si et quedes aquí, hauràs de seguir unes normes. No et pensaràs que ho faig per caritat, veritat? Hauràs de donar alguna cosa a canvi – diu com si res.
- Alguna cosa... a canvi?– pregunto, amb una no tan fingida confusió, els meus ulls obrint-se com taronges en imaginar-me la “cosa a canviar” - No voldràs dir...?

Passen uns moments fins que l’Eric comprèn el perquè de la meva creixent desconfiança:

- Escolta, per què... em mires d’aquesta manera? – diu al principi, desconcertat-. No hauràs pensat que jo...? – Comença, la seva consternació es fa òbvia quan analitza la meva expressió per complet-. Q-Què?! – crida -. P-però qui et penses que sóc?! I què t’imagines per a creure que podria fer alguna cosa semblant? No! – aclareix-. No, no! – repeteix-. La mudança! Vull que m’ajudis amb la mudança, a desempaquetar les caixes! Què et pensaves?! – la seva mirada evita la meva, el seu rostre vermell com un pebrot.
- Jo... – estossego –. Suposo que si això és tot del que es tracta, sí que et podria ajudar - els nostres parells d’ulls cadascun apuntant a un lloc diferent.
- És clar que es tracta només d’això, què si no! – murmura, i faig com si no hagués sentit res, res de res.

La resta de l’estona passa amb tranquil•litat i una certa incomoditat i tensió en l’ambient. Cap dels dos parla a no ser que sigui essencial, només alguna que altra frase solta sense sentit. El sopar es fa llarg, i puc descobrir una gran dedicació de l’Eric a l’hora de cuinar, i si se’m permet opinar, no ho fa gens malament. Durant la estona en què escurem el plat, parlem dels plans per al dia següent: la recerca de les claus es portarà a terme al matí, just després de llevar-nos, i a la tarda l'ajudaré a organitzar i desempaquetar les caixes de mudances. Quan ambdós acabem de menjar m’excuso dient que tinc son i l’Eric m’acompanya a l'habitació de convidats, la qual ha escollit per a la meva estada aquí.

L’habitació és immensa i ideal com a estança per a convidats: amb luxes però sense arribar a mimar-nos.
Aquesta nit m'adormo sobre l’immensament còmode llit, les mantes acabant totes dispersades pel terra i els meus pensaments anant i venint del son a l’insomni, despertant-me a la matinada, exaltada per un malson. En aquest sóc arrossegada dins del mirall, convertint-me en el meu propi reflex, havent d'obeir els moviments de la falsa Aleia rere el vidre, completament impotent i inútil. Després d’això únicament aconsegueixo submergir-me superficialment en una i altra capçada durant la resta de la nit, fins que noto el soroll d’unes passes que descendeixen al primer pis i que s’aturen enfront de la porta de la meva habitació, per a escoltar posteriorment els cops de l’Eric a la porta per a avisar-me del nou dia.

A l’endemà ens recorrem tot el barri buscant les claus, però el gos no té ganes de col•laborar: mostrant més interès per a trobar la “futura mare dels seus cadellets”. Fins i tot, tinc la lleugera sospita que es delecta de la nostra atenció.

Vistes les circumstàncies decideixo trucar al manyà, ja que si fos pel gos mai me n'aniria de la casa de l’Eric. També aprofito per a trucar a la feina per informar que no hi podré anar a causa del “robatori” del meu clauer, evitant el “petit” detall que ha estat confiscat per un gos entremaliat i bavejant. L’Eric em permet fer les trucades, i després del dinar comencem a desempacar. No passa molt de temps fins que la sala d’estar quedi completament caòtica i irreconeixible: mobles a mig muntar a cada punta, roba escampada pertot arreu, eines, sabates, i una misteriosa caixa que en obrir-la resulta ser la ubicació dels bòxers i altres calçotets de l’Eric, la qual tanco ràpidament i abandono allunyant-me'n al més possible per a no tornar a confondre’m, vigilant que el propietari de les peces no hagi vist res.

I la cosa no acaba aquí, arriba un moment que, en entrar al bany del primer pis, m’hi trobo els estris de cuina a la banyera. Com han anat a parar aquí?
Eventualment aconseguim posar una mica de ordre i tot va començant a anar al seu lloc: no més forquilles sobre la tapa del vàter, ni mitjons a la pica de la cuina, ni sabates lligades penjades dels picaportes.
Ha donat feina però ha valgut la pena. Ara la casa fa goig, i es podria dir que és una casa “de revista” i tot, i potser millor.

L’Eric i jo llencem les caixes de cartró als contenidors de la vorera de davant i tornem per acabar d’endreçar i col•locar les decoracions. Tot d’una, hem acabat per complet i no ens creiem que ja sigui de nit. El temps ha passat volant!

- Amb tot el treball brut que has fet avui, no diria pas mai que fossis una dona! – diu ell mentre pugem les escales del porxo.
- Potser és la teva roba, que em dóna aires masculins.
- Llavors més val que te la treguis, no sigui que demà et despertis amb una sorpresa i un plàtan en lloc d’un musclo.
- Saps?, semblaré home, però encara conservo la dignitat i l’orgull que em fa ser dona, així que si jo fos tu no em confiaria gaire. Al capdavall, el que em falta de múscul em sobra de cervell.
- Doncs a veure si l’utilitzes bé, aquest cervell teu, que la mida no té per què significar res.
- Ja! Mai no em creuria que aquestes mateixes paraules les hagués pogut dir un home! Estàs segur que no ets del cert una dona?.
- I tu que no ets un home?.
- Què et podria dir? El món està al revés.
- Doncs saps què? Crec que tinc la solució perfecta perquè em demostris que ets una dona com cal.
- Per favor, no em diguis altre cop que m’haig de treure la roba... – bromejo, i junts entrem a la casa.