F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Falsos miratges (naivech)
Col·legi Nuestra Señora de Montserrat (Parets Del Vallès)
Inici: Orgull i prejudici (de Jane Austen)
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.


Capítol 1:  Visions de pluja

És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.

Però clar, s’ha de considerar que avui en dia, en el segle vint-i-u, i encara que no estigui ben vist aquest comportament per part de les respectives cases, les mares i filles encara es segueixen rifant el primer home virilment atractiu i afortunat – i no exactament en l’àmbit de la sort – com si fos vés a saber què. Tot i això, sempre resulta entretingut veure el gran espectacle com són veïnes anteriorment amigues de la infància i futures companyes de tomba barallar-se per un tema tan complex com és “l’home que ens traurà les castanyes del foc i s’emportarà les nostres filles ben lluny”, o com “el príncep blau que cuidarà de mi i de la meva predecessora en el perfecte món de la piruleta”.

Jo crec en prínceps blaus tant com crec que demà plouran bitllets de diners sobre la caseta del meu gos. Un acudit? No en tinc, de gos.

I ves per on, justament avui arriba un nou veí. I em jugaria qualsevol cosa que, ara mateix, les meves veïnes estaran mirant impacients per la finestra l’arribada d’aquest semental a la ciutat.

En sortir a recollir la correspondència de la meva bústia situada enfront del jardí, puc donar evidència a les meves paraules en comprovar que totes les dones, velles i joves, solteres o compromeses, són fora de casa seva demostrant un gran interès (sorgit de sota de les pedres) per les seves plantes, i que casualment totes miren cada deu segons cap al carrer per on passen els cotxes, amb una il•lusió que se’ls esborra a l’instant en què veuen la marca del vehicle. Es podria dir que són com arbres que busquen la llum: en el moment en què es dóna un indici de sol, el coll se’ls allarga una mica més, i més, i més..., fins que noto que la seva emoció no seria normal si no passés res. És llavors quan voltejo la mirada per dirigir-la on són les seves.

Un Porsche descapotable apareix per la cantonada i es deté al costat de casa meva. A la casa anteriorment en venda del meu apreciat veí ancià.

En obrir-se una de les portes del vehicle es deixa veure una figura esvelta, de cabells negres i negres ulleres de sol. No precisament vestit d’empresari, no de mafiós, però tot i així es nota que la roba que du és de marca. Sense desviar ni un sol cop la mirada es dirigeix al porxo.

No és que sigui ric a la vista, però se’l nota adinerat, i això no se’ls ha escapat a les altres dones presents en el carrer, ja que a totes se’ls han caigut les calces en veure el xicot ben plantat que s’ha detingut a la porta de la meva casa veïna, i que, pel que sembla, no acaba d’encertar amb les claus. En menys d’un segon, les noies que abans miraven a la lluna de València ara recuperen el seu orgull per crear un grup en massa dirigit al pobre noi, que desapareix en menys de res entre les seves nombroses admiradores abans que pugui veure’l per complet – o hauria de dir millor admiradores del seu cotxe, la seva casa, la seva cartera, compte bancari, targeta social, etc., etc.?

No és que tingui enveja d’aquest individu, però no veig la intenció de l’arquitecte en construir una casa d’un nivell tan inferior com és el meu habitatge, al costat just d’una “casa” que literalment es podria menjar la meva i ningú no la trobaria a faltar. Aquest tipus de casualitats em fan pensar que el món es gira en contra meu sempre que li ve de gust.
Encara que, ben mirat, és l’estança més propera a la del nou mosso. I segur que més d’una ara mateix s’organitza un horari per a ocupar la meva casa i guardar-se un lloc prop de la finestra que dóna a mirar al seu bany.

La vida pot arribar a ser molt dura quan es tracta de dones lluitant per la supervivència de la seva herència. A saber quines en porten de cap...

Com sigui, faig un llarg sospir i em proposo seguir amb les meves obligacions a la casa i el jardí com faig cada dissabte al matí. No penso deixar que unes jubilades i joves malcriades m’intimidin per la seva causa. Oi tant que no! La saba de les meves plantes té més sentit comú que qualsevol d’aquestes joves hormonals i velles pansides.

A la tarda ja he acabat les feines de jardineria i em trobo estirada a l’herba sobre una manta, amb un llibre sobre les cames i uns quants estris dels que he usat, a l’endemà oblidats i apartats gairebé on es situa la bústia. Abans em feia massa mandra com per posar-me a recollir els trastos, a més que havia d’aprofitar el sol i el vent càlid de la meravellosa tarda d’estiu que fa, i, què millor que sortir amb una bona lectura i un ben fred refresc de llimona?

El temps passa i, sense adonar-me’n, m’adormo i deixo que la brisa m’aculli en els seus braços.

Tinc fred abans de despertar-me, i noto frescor en la meva pell. En obrir els ulls haig de tornar a tancar-los, víctimes de les gotes de pluja.

Pluja? No! Com pot ser, si feia un dia esplèndid? Resulta obvi que les coses bones no duren.

M’aixeco i m’espavilo a recollir les meves pertinences de l’herba mullada, oblidant la fatiga i la son com si mai no n’hagués sabut res. Abans de tot em poso el llibre sota el braç i em tapo amb la manta, agafant els estris de jardineria repartits un a cada punta del jardí per portar-los a la caseta que hi ha rere de casa, especialment dedicada a les eines d’aquest tipus.

Una vegada que les tinc carregades totes, les embolico amb la manta perquè no es facin malbé i corro cap a la part posterior de la casa, cap al cobert. En arribar tinc uns petits problemes amb les claus relliscoses, però al final aconsegueixo obrir la vella porta. Sense pensar-ho dues vegades llenço a dins les eines i tanco ràpidament sense molestar-me a tancar amb clau i proposant-me tornar per on he vingut per entrar d’una vegada per totes a casa.

En el moment en què em disposo a córrer a casa, un fort grunyit provinent de la meva esquena em fa girar. Allà, d’entre els arbustos que fan de barrera divisòria entre les dues cases, apareix una gran figura negra sorgida les ombres i, en intentar retrocedir, aquesta massa negra s’abalança sobre meu.

Amb el meu crit travessant l’aire, la meva esquena es troba amb el terra, seguida pel meu cap, braços i cames.

El meu rostre, mullat per l’aigua torrencial i tota jo, xopa de dalt a baix. M’estranyo quan el tacte de l’aigua es torna massa humit a les galtes i el front. És llavors quan noto unes potes pressionant-me al terra i una llengua llepant-me la cara.

Obro els ulls i dono per resolt l’enigma de l’ombra tenebrosa sorgida de darrere dels matolls. Un gos, era un gos!

Dimonis!

Em mantinc uns quants segons gaudint de les gotes refrescants de la pluja, i quieta per por que a l’animal situat damunt meu no li vinguin ganes de menjar-se una bona queixalada de la meva carn.

En tornar a obrir els ulls, ignorant l’aigua, veig una silueta fosca que es distingeix del negre del cel de la nit.

- Et trobes bé? –Pestanyejo per allunyar la humitat dels meus ulls i aconseguir enfocar la vista–. Perdona el gos, sempre que hi ha pluja no sé què li agafa que es descontrola per complet. –Puc veure com s’inicia una somriure de perles blanques en el rostre encara fosc i sense nom de la veu masculina.
- És teu el gos? –dic mentre m’impulso sobre els braços i recullo les meves coses de l’herba sense fixar-me en l’home de davant meu. Tot està mullat, ja no hi ha res a fer amb el llibre, i a la manta li espera una llarga rentada.
- Sí, és un pastor belga malinois, sempre em porta de cap.
- Ja ho puc veure, ja, per poc que no se’m menja per sopar! –em giro per buscar les claus, que han volat per l’ensurt.

Just quan les trobo i allargo la mà per agafar-les, l’animal s’avança i se les fica a la boca, preses entre les seves dents canines. Intento prendre-les-hi però és en va. El gos s’escapa i desapareix per on ha vingut.

- Ei, torna aquí! –començo a córrer rere seu, per adonar-me que no hi ha res a fer.
- No et preocupis, tornarà en una estona, no dura molt sense menjar.

Em giro per fer front a la veu que em parla i em sorprèn trobar-me amb un xicot ben guapo. Deu viure en el barri? S’ha de dir que pel que es veu està força bé. Cabell fosc, ulls blaus, pell morena, gran alçada... Si no fos pel seu gos fins i tot podria agradar-me.

- No disposo “d’una estona”, per entrar a casa –dic mentre m’abraço a mi mateixa com si cregués que així puc protegir-me de la frescor que m’envolta.
- Llavors no et queda altre remei que venir a la meva.
- Però, tu ets boig o què? No et conec i ja m’estàs convidant a casa teva?
- No crec que tinguis altra opció. Conan té les teves claus, per no mencionar que plou a bots i barrals, i suposo que no deus tenir una clau d’emergència sota la teva estora, veritat?

Faig una ganyota de frustració. Per què no se’m passaria pel cap aquesta idea? I tampoc puc refugiar-me al cobert, de la manera que està és més probable que se m’ensorri a sobre abans que duri una nit més. Encara que també podria demanar ajuda a les meves veïnes... No, tenint en compte la recent rivalitat pel “príncep blau que cavalca un Porsche”, encara pensarien que és una estratègia per a esbrinar els seus plans...

- Podria trucar a algú –m’excuso.
- Podries, però tens el teu telèfon a mà?
- No, és a la taula de la cuina, a casa.
- Pots trucar pel meu telèfon. No et voldràs refredar pas, oi que no? – m’incita. Tinc una lleugera impressió que m’està fent xantatge...

Ben mirat, estic xopa de dalt a baix, i tinc fred..., i qui li diu Conan al seu gos? No m’acabo de fiar d’aquest noi, però ell té raó: no tinc cap altra opció. A més, ell també està mullat igual que jo, així que es podria dir que també busca el seu benefici; mata dos ocells d’un tret.

- I...? Què me’n dius? No esperaré per sempre.
- Està bé, està bé. On vius? Vull saber quant lluny es troba casa teva.
- Més a prop del que et penses –diu amb un lleuger riure. Que potser se m’està escapant alguna cosa? Però abans que li pugui preguntar ja s’està movent.
- Ei, espera’m!
- No vull mullar-me més del que estic, així que val més que t’espavilis!

La correguda és més curta del que m’esperava, per no dir massa curta. Tot es veu esborronat per la pluja, i quan ens trobem pujant les escales d’un porxo, em fixo que ample i gran és per a ser un simple porxo, i em detinc per observar mentre l’home sense nom treu les seves claus. No trigo a fixar-me en les cases que l’envolten per assabentar-me d’on em trobo realment.

Mare meva! No pot ser...

- Escolta –li dic al noi ara ja no tan misteriós, amb una lleugera veu de sospita–, tu ets el nou veí del poble, m’equivoco?
- No, he arribat aquest matí –diu, i es gira per regalar-me un somriure–. I tu deus ser la meva veïna. Encantat de conèixer-te, però si no et fa res preferiria fer les presentacions dintre, estic gelat –diu mentre obre la porta i es decanta per cedir-me el pas.
- Encara no sé el teu nom –li dic quan ja ens trobem ocults del vent i la pluja. No m’hauria imaginat mai que per dintre pogués ser una casa tan gran.
- Èric, i el teu?
- Aleia – faig una ullada a les caixes de mudances que hi ha escampades per la sala d’estar-. Totes aquestes caixes són teves?
- Sí, tot just els camions de mudances han acabat de portar-les, en Conan ha sortit disparat cap al teu jardí. Han estat tota la tarda anant i venint.
- Que vivies lluny en el teu antic poble?
- Vivia a la ciutat, m’he mudat per desfer-me una mica de l’ambient pesat i angoixant que hi havia allà.
- Doncs deixa’m dir-te que aquí no trobaràs gaire diversió que diguem. És un lloc bastant avorrit.
- Ara per ara, el que he vist m’està agradant –em mira de dalt a baix i haig d’apartar la mirada. De sobte, em ve al cap que estem a vessar d’aigua.
- T’estic deixant el terra ben mullat, ho sento.
- No t’amoïnis, ara et porto una tovallola i roba neta per posar a assecar la que portes. Si no és el cas que et vulguis quedar en roba interior, és clar –arqueja les celles i evito la mirada dels seus ulls.
- No ho és –dic crua, i ell desapareix rient per les escales que porten al pis de dalt.

Però què s’ha cregut? Com si tinguéssim tanta confiança! Per què he hagut de seguir-lo a casa seva? Ni tan sols el conec! I per què em parla com si fóssim amics? Som veïns i prou! Si aquest matí ignorava el que pogués saber d’ell! Si alguna de les interessades en aquest home s’arriba a assabentar que he estat a casa seva serà la meva fi!

- Puc fer una trucada des d’aquí? –li crido, esperant que m’escolti des del segon pis.
- Sí, i no fa falta que cridis tant –diu una veu al meu darrere que em fa saltar pels aires. La meva sorpresa no podria ser major.
- Però... d’on has sortit? Fa un moment eres a dalt!
- Aquesta casa és plena de passadissos ocults –em xiuxiueja a l’orella com si fos un secret, prenent-me el pèl.
- I què hi ha de la trucada? –li pregunto, desviant la conversació.
- El telèfon és a la cuina. Té –diu, donant-me uns pantalons i una samarreta doblegats que intueixo que són seus–. Pots canviar-te abans si et ve de gust. El bany de convidats és a dalt, la primera porta a la dreta.
- Gràcies –murmuro agafant la roba i la tovallola i dirigint-me al segon pis.

No m’entretinc a tafanejar encara que m’estigui morint de ganes de saber alguna cosa més d’aquest Èric. Aquesta casa té un munt de portes, i al cinquè intent vaig a parar al bany, finalment.

Em despullo, m’eixugo el cos i els cabells amb la tovallola –la qual, si no valgués una pasta, no seria tan suau ni lleugera ni perfecta com es sent–, i em vesteixo amb les robes de l’home que espera per mi al pis de sota: uns pantalons de xandall que em caurien si no fos per l’elàstic de la cintura i una samarreta una mica gran que em penja per tots llocs.

Quan estic vestida i seca, em miro al mirall i veig una persona desconeguda. Hi ha alguna cosa diferent, canviada. De la mateixa manera, segueixo sent jo: cabells castanys, ulls d’herba, galtes rosades, nas arromangat... Però la meva mirada, la meva expressió... no em pertanyen, no em reconec. De sobte no em crec el que veig:

- Què fas? –em diu el meu reflex–. Però que no veus que això no és per a tu? Que ell no és per a tu? Tu no encaixes aquí, en aquesta casa, en aquesta vida. Desperta d’una vegada! –em crida, i comença a colpejar el mirall sense fi, fort, que s’esquerda fins que no es distingeix el reflex, només parts dividides del meu rostre i de la meva pell. Llavors el mirall esclata i cristalls volen cap a mi, fent-me talls a les galtes i als braços, que he alçat per protegir-me la cara. Entre tot el soroll i la sorpresa noto com una mà m’agafa i m’estreny el canell, empenyent-me dins del forat obscur del mirall, on s’amaga l’altre jo.
- No! –crido, i la mà que m’empresonava desapareix, la pressió en el braç s’esfuma, i els “clic-clic” que feien els cristalls en caure al terra ja no sonen. Parpellejo i veig que el mirall està... perfecte. Sense una sola esgarrinxada. Jo estic sense una sola esgarrinxada, tot i que he notat les ferides tan reals... La meva pell està igual de normal i suau que sempre. Em palpo els braços i tota jo, des de la cintura cap amunt, com si fos el vidre el que s’equivoca, com si no reflectís el que hauria de reflectir. Com si fos un fals miratge.
- Q-Què...? –pregunto; però el reflex ja torno a ser jo, i em veig espantada i tremolosa. Abaixo els braços i comprovo que estic d’una peça, que ha estat una simple visió.

Toco el mirall. Ho ha estat? El dolor dels talls, el so de l’esquerdada del vidre, la veu que no concordava amb el meu reflex? Tot ha estat una simple visió?

He estat víctima d’una vulgar al•lucinació?

Uns suaus cops sonen a la porta:

- Aleia? Estàs bé? T’he sentit cridar. Hi ha algun problema? – pregunta l’Èric.

Problema?

- No -responc–, tot està bé.

Tot, em dic a mi mateixa, tot està bé.


 
naivech | Inici: Orgull i prejudici
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]