Eren les huit i mitja de la matinada quan l'Hugo es va despertar, mai ho havia fet tan prompte. Sempre que despertava el vell ja estava a la tenda. Encara no s'havia preguntat a quina hora entrava a treballar, però necessitava que no estiguera a la tenda quan escapara del rellotge.


Havia fullejat el seu quadern la nit anterior i estava segur que dibuixaria moltes més coses en aquesta aventura. Havia estat esperant aquest moment molt de temps, la llibertat s'apropava i no podia evitar estar nerviós, no sabia què es trobaria darrere d'aquella porta però estava desitjant descobrir-ho.

Quedava un quart d'hora per a les nou i l'Hugo estava repassant el seu pla. A les nou, com a cada hora en punt, es veuria atret per la força que li obligava a fer les desfilades; ja es sabia de memòria en què consistia i què havia de fer.

Li va donar un calfred quan es va adonar de l'hora; cinc minuts per al que sempre havia estat esperant, cinc minuts per a que li canviara la vida. Aleshores escoltà una cançoneta que no era la del rellotge, sinó la cançoneta que havia possat el vell per a quan s'obria la porta. L'Hugo sempre havia pensat que acompanyava la preciosa Laia, perquè ningú més entrava a la tenda. Però aquesta vegada la cançó significava que el vell havia entrat a treballar. L'Hugo es va decepcionar perquè no podria eixir sense ser descobert. Però volia intentar-ho i faria l'impossible per a aconseguir-ho. Ja no volia retardar més aquell ansiat moment. El vell obrí la porta i se n'anà a netejar les joguines començant per les que estaven més a prop del mostrador.

Dos minuts, anava a fer-ho. Un minut, agafà el quadern i se'l ficá a la samarreta.


El cucut començà a piular, havia arribat l´hora. Quan isqué es fixà en la cistella, que estava un poc abans de l'entrada al rellotge després de la desfilada. Alçà la vista un moment i veié el vell que es girà comprovant el seu rellotge de canell. “Em va a vore”, pensà Hugo, quan el vell es tornà a girar i continuà amb la neteja. En aquell breu instant recordà el que havia de fer; havia d'agafarse a una de les nanses de la cistella on van a menjar les gallines durant la desfilada, la que quedava més a prop del seu recorregut. Quedaven vint segons per a les nou i un minut quan l'Hugo s'havia encaramat a la cistella. Mai havia osat tocar-la però aquesta vegada s'agafà a ella amb totes les seues forces, com s'agafa un a les ganes de viure. Havia de resistir fins que les portes es tancaren. Estava a punt d'aconseguir-ho quan se li va caure el quadern, el que havia sigut el seu únic amic des de sempre. Pensà en anar a per ell durant un segon i li va caure una llàgrima que es ficà al rellotge quan el cucut s'aturà i les portes es tancaren darrere d'ell. Ara sí que no tenia res.

L'havia aconseguit, estava fora, era el que volia. Trobaria a faltar el seu quadern, d'això estava segur, però havia de continuar amb el seu pla.


El rellotge on vivia no estava molt alt i al costat d'ell hi havia una caixa amb nines, solament havia d'eixir d'ella per arribar al sostre. Agafà aire, un aire que li semblà diferent. Omplí els seus pulmons d'una substància que li semblà felicitat, no la mateixa felicitat que li proporcionava Laia, però era molt agradable. Es va acordar d'ella i saltà.

Quantes vegades s'havia imaginat l'Hugo com seria tocar aquelles nines? Ara podia sentir-ho. Estava experimentant moltes sensacions noves i cadascuna d'elles li agradava més que l'anterior.

L'Hugo escalà per les trenes de les nines per a observar si el vell l'havia vist quan saltava i el veié anar-se'n al magatzem. L'espai que el separava del mostrador era poc pero li pareixia un món. Era el moment d'utilitzar les cames. Isqué de la caixa i corregué com si haguera estat reservant-se per a aquell moment durant tota la seua existència. No es creia capaç del que estava fent, les seues cames de fusta pareixien fer-lo volar. Va observar tota la tenda d'una vegada i finalment va arribar a la porta de darrere del mostrador. Estava tancada amb clau i l'Hugo pensà que havia de ser una cosa molt valiosa el que hauria darrere d'aquella porta si mereixia ser protegida sota clau.

El vell tornà del magatzem i es posà a netejar les nines de la caixa on havia estat l'Hugo un minut abans mentre que ell buscava la clau. On podia estar aquella clau? L'Hugo estava provant claus que s'havia trobat a un dels calaixos de darrere del mostrador, al costat de la porta, però no havia tingut sort. De sobte sonà la cançoneta de la porta; era Laia. La vista se li va anar cap a la clau de color blau que portava de collar. L'avi no podia haver trobat una persona millor per a guardar aquella clau.

Es preguntà com podia agafar la clau quan Laia saludà l'avi i li digué si podien anar ja a l'habitació màgica. L'Hugo es fixà en que duia el mateix llibre que l'altre dia. L'avi li oferí el més gran dels seus somriures i assentí. Deixà el plomall a un costat i li tragué la clau a Laia amb molt de cura, posant-se-la en les mans i tancant-se-les carinyosament. Els dos començaren a avançar cap a l'Hugo, ell s'amagà en una casa de fusta que l'avi estava arreglant i havia deixat davall del mostrador. Estava enfront de la porta i des d'allí podia observar-ho tot.

Laia ficà la clau sense apartar la vista ni un moment del seu avi, clar que l'Hugo no havia vist la clau, els ulls de Laia sempre li havien furtat la seua atenció. Avi i néta es somreien quan la porta s'obrí. Havia de baixar una escala per a accedir a l'habitació. L'Hugo esperà deu minuts mirant el rellotge, era la primera vegada que mirava la seua casa des de fora. Pareixia que el temps no passava. Volia saber inmediatament què hi havia a aquella habitació, ho dessitjava tant... No podia esperar més, l'Hugo eixí de la casa de fusta i baixà en silenci l'escala. Hi havia una llum molt potent al final.

Es va quedar petrificat amb el que va vore, una habitació sencera plena de llibres, tots perfectament classificats en prestatgeries pel seu gènere. Els havia de tots els colors i formes possibles. Sens dubte l'avi havia dedicat molt més de temps a aquella habitació que a la tenda de joguines. Per fi havia descobert el secret del vell i de Laia i era molt més del que ell esperava. Aquella habitació li semblà el paradís.