La porta estava oberta, era la seua oportunitat. No hi havia res que desitjara més que poder eixir de la seua presó, poder descobrir què s’ocultava rere la porta màgica. Estava cansat, estava cansat de la seua vida. Realment a la seva existència se li podia anomenar vida? En realitat, no ho sabia. No tenia cap idea del que significava viure. No ho podia saber, ja que mai havia vist més enllà de la seua pròpia casa, la vella tenda de joguines, l’ ancià i la seua néta, Laia. Què estarien fent allà? Què podria trobar? Estava segur que alguna cosa espectacular, ja que l’avi parlava d’ella amb la il·lusió d’un nen petit el dia de Nadal. I, com ja sabeu, l’avi no solia mostrar emoció per cap altra cosa que no fóra Laia. I Laia, baix el seu punt de vista, era d’allò més especial. La seua curiositat augmentava per moments. Una estranya sensació li omplia els pulmons, li mancava la respiració d’una forma absolutament fascinant. Ganes de viure, ganes infinites de descobrir. Era la seva oportunitat. La porta romania oberta. Un segon, un altre. Ho podia fer. Va agafar el seu quadern amb força, ja que hi era l’única cosa que volia conservar. De sobte, un pensament. No tenia ni idea d’on venia, ja que mai havia escoltat a ningú dir-ho. Potser venia del més profund de la seua ànima, eixe racó on tot somni és possible. Les paraules van vindre atropelladament a la seua ment i se li van travar a la llengua quan va intentar dir-les. Així que, després de respirar profundament, va dir tremolant: Hugo, mai trobaràs la teua felicitat si no t’atreveixes a buscar-la. Havien passat escassos segons des que l’avi i la néta havien traspassat la porta i, quan l’Hugo es va decidir i va donar un pas cap endavant, la porta es va tancar. I, amb ella, tota esperança.

Hugo va romandre amb cara de furó, maleint a qui fora que l’havia ficat allí. Al cap de dues hores i de les seues respectives desfilades, va veure per fi sortir a l’avi i a Laia. Es va alçar ràpidament del llit i es va apropar a la petita finestra. Va veure sortir la xiqueta amb un somriure encara més gran del que portava al entrar a la botiga, i es va sorprendre de que açò fóra possible. Tant gran hi era, que fins i tot se li marcaven a cada galta aquells dolços clotets que havia tingut l’avi quan era jove. L’Hugo va poder apreciar altra vegada el paregut en aquell petit detall. Es va sorprendre al veure el llibre que portava la nena agafat a la mà esquerra, ja que hauria jurat que era molt més petit que el que portava abans. És més, era un llibre realment xicotet, mesuraria més o menys com ell però hi era bastant gros. Que estrany...s’hauria confós? Era eixe llibre el mateix que portava al arribar a la tenda? Els seus pensaments es van interrompre al mirar els ulls de Laia. Eren...eren llum. Res no podia definir-los millor. Eren infinits. Tenia la mirada que es té quan acabes de viure una experiència única. Es va preguntar si els seus ulls reflectirien aquell sentiment quan es quedava bocabadat observant cada moviment que feia Laia. Amor. Amor era el que ell pensava que sentia envers la xiqueta. Seria amor el que Laia sentia en aquell moment? Però amor envers qui? O envers què? De sobte, va sentir una calor que li pujava per les galtes. No era just. Quin era el motiu d’eixa mirada? Laia havia mostrat curiositat pel rellotge on ell habitava més d’una vegada. Hugo havia gaudit d’eixos moments en els quals es quedava molt molt quiet, aguantant la respiració al temps que la xiqueta s’apropava a ell i el mirava amb curiositat. Eren els moments més feliços de la vida de l’Hugo. Per a ell, la felicitat total i absoluta consistia a tractar de comptar les pigues de Laia i percebre l’olor a vainilla,aquell que pareixia sortir de cada porus de la seua blanca pell. Tot tenia sentit per a ell en eixos instants. Inclòs les ridícules desfilades li pareixien regals d’algun compassiu déu. No desitjava res més, li bastava amb provocar un sentiment en ella. Però tot havia canviat. Les ganes que sentia de descobrir el misteri de la porta amagada sota la taula s’estava transformant en una necessitat. I més encara quan per primera vegada va reparar en el vell. Mateixa mirada. Mateixa llum. No era possible. Es va refregar els ulls i va tornar a mirar-lo fixament. On estava el seu habitual mirar trist? Era cert que la presència de Laia sempre feia brillar com petits estels als seus ulls, però ara...ara brillaven constel·lacions senceres.

Tota la nit es va passar Hugo donant voltes sota el llençol, pensant cóm anava a sortir de la caseta del cucut, cóm anava a desafiar les forces que el mantenien empresonat allí. Tic-tac, no podia perdre més temps. Tic-tac, desitjava amb totes les forces de l’univers començar a viure, viure amb totes les seues conseqüències. Viure de veritat. La vida és l’única oportunitat que tenim de ser nosaltres mateixos, es va dir l’Hugo per a si mateix. I, potser, la seua aparença era la de ser un simple ninot que no té cap altra funció que avisar del pas de les hores. Però ell estava convençut de que no hi era així. Era més que un tros de fusta. A ulls de tots, estava condemnat a passar la resta de la seua existència engabiat, sense poder fer res per evitar-lo. Perquè no tenia la força i el valor d’enfrontar-se a allò que estava “destinat a ser”. Perquè s’ha de tindre molt de coratge per enfrontar-se a les situacions a les quals ens veiem abocats. No l’importava si pensaven que estava boig, ell no anava a acceptar el seu trist destí. No tornaria a ser una peça més d’aquell rellotge en el qual alguna vegada s’havia sentit protegit.