F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Sota el tic-tac del rellotge. (Dandelions)
IES JOSÉ MARÍA PARRA (Alzira)
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret (de Brian Selznick)
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.

El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.


Capítol 1:  L'oportunitat.

Des de la seva posició privilegiada darrera el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.



El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador. Cada dia, la seua curiositat era més gran, però estava atrapat en aquella gàbia de la que formava part. Hugo sospirà i va tornar a les seues coses amb desànim. En aquell moment, no havia res a fer.







La vida al Carrer dels Llops de València continuava amb els seus afers rutinaris. El soroll dels cotxes, el taconeig de les sabates, els xiulets dels policies regulant el trànsit, els pardals que saludaven el dia...tot feia la seua marxa natural. El temps es feia camí i feia arribar tard a més d'un matinador. Però hi havia un lloc on la vida pareixia ralentitzar-se, on el temps passava més lentament. La botiga de joguines s'alçava en mig del carrer; vella, amb les finestres grogues del sol i una porta ben gran de fusta. Sempre havia estat allí i, malgrat que no tenia nom, tothom la coneixia i també la seua història. Tothom, menys una petita ànima amagada sota el tic-tac d'un rellotge.



L'Hugo es despertà aquell dia a tres quarts de dotze. Sentia el seu cor bategar incessantment, al compàs del tic-tac d'un rellotge llunyà. S'incorporà amb prestesa i va fer una ullada per la finestra. El botiguer es movia d'un lloc a un altre, canviant les joguines de lloc i fent passes enrere per observar millor la posició estratègica de les seues obres. Era un home baixet amb la cara plena d'arrugues i ulls tristos que ho miraven tot, d'aquestos que quan es claven en tu et fan sentir ignorant i petit. Mentre observava el botiguer, Hugo va treure la seua llibreta, tan petita que cabia a la seua mà i va passar les seues pàgines plenes de dibuixos, de gargots i de converses fins que va arribar a una pàgina en blanc. Va treure el seu petit llapis i va començar a dibuixar l'ancià, amb una mà al garrot i fent èmfasi als seus misteriosos ulls, que ho veien tot i no veien res.



Aleshores el rellotge va donar les dotze. Com mogut per una força externa, l'Hugo es va alçar del seu petit llit i va encaminar-se cap a la porta, acompassant les seues passes a la cançoneta del rellotge i al piular del cucut. Va eixir per la porta, saludà les gallines i les ovelles i tots junts van fer una desfilada circular. Quan la música s'aturà i el cucut deixà de piular, l'Hugo va tornar a la seua caseta i els animals al seu corral. Sempre era així. A cada hora en punt, l'Hugo es veia atret per una mà invisible que l'obligava a fer aquella desfilada ridícula. No recordava mai que aquella rutina s'hagués aturat i hi estava tan acostumat que a les hores de son feia la desfilada adormit i sense que res interrompés els seus somnis.



Havia intentat resistir-se, havia intentat fugir de la casa per explorar, però la porta només s'obria a les hores en punt i la resta romania tancada. Havia intentat també eixir per les finestres, però les seues cames eren tan petites i els seus braços tan poc musculosos que resultava una feina impossible. Sospirà, cansat, i va continuar dibuixant l'home però, aquesta vegada, es va afegir ell al seu costat, com pensava que seria, amb un braç sobre les espatlles del botiguer.



La campaneta de la porta va sonar i l'Hugo va buscar la font d'aquell soroll encuriosit. La tenda era només freqüentada pel vell, així que només podia ser una persona. S'apropà a la finestra i mirà al vell, que ja havia enmarcat el seu somriure.



—Laia, què fas tu ací?— va dir el vell amb veu ronca. La nena somrigué l'abraçà carinyosament.



—Avi, no te'n recordes? Ha acabat l'escola i els pares treballen.



—Oh, és veritat, perla. M'alegra molt que hages tornat per fi. —El somriure es va fer més gran i marcà les seues arrugues. La tristor dels seus ulls va desaparèixer considerablement i l'Hugo va poder apreciar de nou el paregut.





Estava que saltava de goig. Per fi havia arribat i estava encara més bonica. Laia portava els seus cabells agafats en una trena llarga i daurada, quasi blanca a la llum del sol. Sostenia un llibre contra el seu pit amb força, com tement que si no l'agarrava fort s'aniria volant. Els seus ulls eren idèntics als del seu avi, blau cel, però brillants i plens de vitalitat, i unes petites pigues marcaven les seues galtes somrients. Era la persona més bonica que Hugo havia vist mai, cosa no massa difícil si tens en compte que mai no havia vist altra persona a banda del vell; però això no feia més que incrementar el seu embadaliment cada vegada que la xiqueta havia fet sonar la campaneta de la porta.



Hugo va passar la pàgina del dibuix que havia estat pintant tot el matí i començà a pintar Laia mentre parlava amb el seu avi. Estava tan abstret traçant les línies del seu semblant i comparant-la amb la nena dels antics dibuixos que quasi no es va adonar que tots dos, avi i néta, estaven desapareixent darrere del mostrador de la botiga.



Tots els estius, quan acabava el col·legi i la xiqueta passava part dels matins a la botiga, es donava la mateixa situació.





—Ara anem a entrar a un món màgic, Laia.—Li deia el botiguer.—Un món que mai no has vist i que pocs han tingut el plaer de vore. Un lloc on tot pot passar, sempre que tingues la ment oberta. —En aquell moment el vell posava el dit als llavis de Laia. —Però és un secret. No has de parlar mai de la seua existència. Mai.—La nena assentia amb el cap, amb una mirada còmplice. —Ho promets?



—Ho promet, avi. — deia ella somrient. El bon home somreia també i obria la porta de davall de la taula.







Hugo mai no havia pogut veure què obria aquella porta, quin món màgic s'ocultava rere d'ella, però aquesta vegada sabia què fer. Des de la marxa de Laia l'estiu passat, havia estat ideant un pla per eixir de la que sempre havia sigut la seua gàbia. I ara que la porta estava oberta de nou, podia dur a terme això que havia estat tant de temps esperant.
 
Dandelions | Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]